Solament el poble salva el poble

Val la pena recordar què és un sindicat, a hores d’ara no em sembla qualsevol cosa! El sindicat és l’organització pròpia dels treballadors i de les treballadores per a la defensa col·lectiva dels seus interessos laborals i socials.  Aquest tipus d’organitzacions han existit al llarg de la història i al llarg de tots els països del món des del naixement del moviment obrer a mitjan segle XIX, encara que amb diferents ritmes.
En alguns moments els sindicalistes han viscut grans experiències de participació, lluita i conquesta. En altres ocasions han sigut perseguits (per exemple al nostre país durant 40 anys de feixisme), o han patit estratègies de descrèdit (recordem a Anglaterra en temps de Thatcher, o pot ser ací en els moments en què vivim). Però sempre hi ha hagut persones dedicades a la lluita per la justícia al món obrer, sempre hem sigut capaços de recompondre, amb més o menys força, o més o menys perseguit, les organitzacions de defensa del món del treball. Per tant, malgrat tot, res no fa pensar que el neoliberalisme acabarà amb les organitzacions que lluiten per la justícia social al treball aquí i ara al País Valencià.
Per al sindicalisme de classe hi ha dos instruments bàsics que combinats són la clau per a apropar-se a l’objectiu de la defensa dels interessos de treballadores i treballadors: la mobilització social i la negociació col·lectiva. És de veres que hi ha associacions i sindicats que no les gasten o que n’infravaloren alguna. Habitualment es tracta d’organitzacions conservadores, corporatives o que defensen només algun col·lectiu en particular.
Les Comissions Obreres es constitueixen com a sindicat sociopolític i de classe, per això els gasten sistemàticament com a mètode de treball habitual. Ara comentarem cadascun i allò que és més interessant,  les potencialitats de la seua combinació.
(1)   La mobilització és necessària: Necessitem organitzacions que coordinen i convoquen a confrontar amb les polítiques antisocials.
El conflicte social que vivim i que es manifesta en atur, pobresa i fam (les ONG valencianes alerten de la malnutrició infantil amb el tancament dels menjadors escolars aquest estiu), ens convoca a la rebel·lió i la mobilització. És de justícia que no callem davant les conseqüències de la crisi que la paguen més qui menys recursos té. El centre d’aquest conflicte social està precisament al món del treball: perquè se’ns nega el treball per a tots i per a totes, i perquè qui treballa ho fa ara en pitjors condicions que abans.
Durant aquests anys, des que va començar la crisi, hem sentit veus crítiques amb algunes de les formes de pressió i protesta clàssiques en el món obrer. En particular la manifestació i la vaga. En canvi per a mi la clau no està en substituir, sinó en complementar aquestes expressions de lluita que són nostres, amb altres noves que el mateix moviment social va creant: la ocupació de l’espai públic, el boicot, l’assemblea al carrer, la desobediència civil o el ciberactivisme entre d’altres.
Això sí, la vaga és una eina contundent i clara que en cap cas hem d’abandonar. No és un instrument que ja haja passat. És un instrument propi de la nostra història, i està carregada de futur. La vaga és la demostració en la pràctica que qui mou el món és el treball humà. Qui engega i posa en marxa la fàbrica, qui fa funcionar un hospital o una escola som nosaltres: la classe treballadora. Si nosaltres parem, el país s’atura.
La vaga és una demostració de força davant el capital. Es fa des del mateix centre del conflicte: el lloc de treball. Encara que avui en dia la participació social als carrers de la ciutat, moltes vegades lluny del centre de producció, és cada vegada més significativa, atesa la situació d’altes taxes d’atur i la important xarxa de resistència a les retallades que hi ha als pobles i barris. Els espais del conflicte es multipliquen.
Entenem que les organitzacions corporatives de dretes no mobilitzen, però és la seua responsabilitat no fer-ho en un context de 6 milions de persones aturades, reformes laborals i retallades educatives continues. Inversament, degradar la mobilització a un fi en si mateix, com si l’activitat sindical fóra pur activisme, oblida la meta i acaba resultant estèril per a la transformació social.
En resum, pel que fa a les mobilitzacions en general, la feblesa davant de les polítiques antisocials no és admissible per a qui estima la justícia i la llibertat. Per això les Comissions Obreres a l’ensenyament, en aliança amb altres moviments socials, hem estat i estarem al carrer. No hi ha una altra possibilitat.
(2) La conquesta de drets és una obligació per a qui treballa per la justícia.
Si hi ha una característica clara de la ideologia neoliberal, que és la ideologia dominant, és l’individualisme: la individualització de les relacions socials i laborals. Un dels objectius de la darrera reforma laboral fou precisament voler carregar-se la negociació col·lectiva. 
Però resulta que una de les característiques pròpies de la gent progressista és la centralitat del valor d’allò col·lectiu: apostar per compartir, repartir, col·lectivitzar i socialitzar. La demostració pràctica de la nostra força consisteix que després d’un procés de mobilització, aconseguim avançar en drets col·lectius (condicions laborals, retribucions o millora del servei per a tots), duent la veu i la voluntat de la gent que ha participat en les mobilitzacions i transformant-les en conquestes concretes.
Sobretot açò, cal dir que estem vivint un moment a l’ensenyament valencià molt significatiu pel que fa a la lluita laboral: el sindicat majoritari a l’ensenyament valencià ha pres la decisió de no arribar a cap acord per als treballadors i treballadores del sector. Aquesta afirmació no és gratuïta, només uns exemples: ni sexennis per a funcionaris, ni estiu per al professorat interí, ni millores en les IT. Evidentment es tracta d’una una decisió legítima. Però queda clar que el resultat final és que no aconsegueixen res. S’allunya de la recerca de la igualtat social en la pràctica, s’allunya de la conquesta o la recuperació efectiva de drets. És el sindicalisme de la derrota permanent.
El menyspreu sindical per la negociació col·lectiva és una pràctica molt perillosa en els temps que corren, molt perillosa per als treballadors i treballadores. I encaixa bé amb la forma de fer i les idees de l’Administració estatal i valenciana.
Al contrari, convertir la negociació en un fi en si mateix, també és perillós: és la pràctica habitual del reformisme i del sindicalisme groc, del qual estem en les antípodes perquè és just el contrari d’allò que defensem.
Cal recordar que pel març de 2014 l’OIT ha publicat el 371é Informe del Comité de Llibertat Sindical on reconeix que la reforma laboral de 2012 i les retallades dels treballadors i de les treballadores dels serveis públics vulneren els drets de llibertat sindical i la negociació col·lectiva. En aquest context, quin sentit té que el sindicat majoritari a l’ensenyament públic valencià menyspree precisament la negociació col·lectiva de la manera en la qual ho està fent? Quines conseqüències patiríem els treballadors i les treballadores si abandonarem la negociació col·lectiva?
En resum, no podem resignar-nos a caminar cap a un procés d’individualització de les relaciones laborals en termes prodemocràtics. El combat per a recuperar i enfortir els nostres drets passa necessàriament per enfortir la lluita i la negociació col·lectiva.
(3)   La negociació i la mobilització juntes i combinades són la palanca per al canvi social.
Els tancaments als centres educatius, les manifestacions al carrer, les jornades de vaga i les assemblees en què participem, són algunes de les expressions que conformen la mobilització pels drets socials, laborals i educatius. Siga contra les retallades o per fer resistència a la LOMCE. Els protagonistes són el professorat, l’alumnat, pares i mares, veïns i veïnes. És la comunitat educativa. És la classe treballadora.
Quan el moviment contra els desnonaments aconsegueix aturar un desallotjament, quan una comunitat educativa aconsegueix que no es tanque la seua escola, tots i totes cantem victòria encara que no s’acaben tots els problemes del món. Perquè aquestes lluites marquen el camí. Perquè ens mostren que junts i juntes sí podem. Perquè per a canviar la societat necessitem educar-nos col·lectivament en la lluita. Per això diem que “la lluita educa”.
En altres paraules, la lluita sindical és important per qui treballen per la justícia ja que aquesta activitat crea el factor subjectiu per a la transformació social. Ens formem en la mateixa lluita de classes, no fora d’ella. Per això és necessària la combinació de la mobilització i la recuperació de drets mitjançant la negociació col·lectiva. La derrota com a mètode sindical educa en el fracàs  i acaba amb la culpabilització de l’altre davant la impotència pròpia com estem veient.
Lluitem i lluitarem per véncer. No volem un sindicalisme per a la derrota permanent, estem ací perquè volem guanyar el futur. El model sindical de les Comissions Obreres és el de la mobilització juntament amb altres col·lectius i persones, al carrer i a les aules. I el compromís efectiu i ferm de la millora laboral, de l’educació cap a la recerca d’una societat més justa.

Crònica del tancament del Cremona a Conselleria


Unes seixanta persones es tancaren ahir a l’interior de la Conselleria d’Educació. Finalment una dotzena de pares i mares del col·legi  va romandre en el seu interior des de migdia, com a mesura de protesta pel tancament de l’única aula de tres anys que quedava a aquest centre de tres línies educatives, en la planificació del pròxim curs. Al voltant de les deu de la nit, a instàncies de la Policia Autonòmica, van abandonar el tancament després de ser identificat un d’ells.

En la mateixa entrada van ser atesos pel secretari autonòmic d’Educació, Rafael Carbonell, que els va confirmar l’habilitació en un altre col·legi, el Vila d’Alaquàs, de la unitat de tres anys en valencià necessària per a acabar l’escolarització el municipi i els va dir que la decisió és ferma. Els representants del Ciutat de Cremona insistiren que hi ha 17 famílies pendents d’escolaritzar que volen matricular als seus fills en aquest centre i no en un altre, ja que tenen germans en ell.

dins de Conselleria


La Alcaldesa de Alaquàs
moment en el que ixen les persones tancades



una vegada fora de la Conselleria




al final de la jornada

esperant a Rafa Carbonell 

Què la senyora Català aprenga: aquesta fi de curs tindrem jornades educatives

I si no vol aprendre, doncs les farem igualment, que nosaltres sí que volem aprendre i si que estimem les nostres escoles.

Els mesos de maig i juny d’aquesta fi de curs estaran marcats per jornades educatives en multitud de centres escolars valencians. Dels quals sóc permanent sindical, puc explicar que hi haurà:

22 de maig a les 19h Jornada educativa en l’IES de Foios, convocada pel AMPA de l’IES i amb el suport de la Plataforma “No Retallades” Horta Nord, de la qual formem part juntament amb altres companys i companyes de la zona.

16 de Juny a partir de les 18h Festa per l’Educació Pública en la Malva-rosa. Convocada per la Coordinadora d’Educació del barri. Cal recordar que el CEIP Ballester Fandos, un dels col·les que formen part de la Coordinadora, està amenaçat per supressió d’un aula per al curs que ve, per açò és important participar en aquesta iniciativa. És el quart any en el qual es realitza aquesta festa.
Evidentment en altres llocs de tot el País Valnecià també hi haurà tancaments. Només cal recordar al CEIP Ciutat de Cremona, com a exemple més clar. Al Camp de Morvedre ja la van fer la setmana pasada. 


Animem a altres centres a realitzar actes, jornades, tancaments i festes aquesta fi de curs 2013/14. El curs que ve entra la LOMCE en les aules i cal animar i organitzar la resistència indefinida educativa.

Guanyem els recursos testimoni dels 44 dies reportats de l’extra de 2012.

Doncs sí. Els nostres serveis jurídics es poden marcar una medalla, perquè açò ho hem guanyat. Ara cal aconseguir que s’estenga la sentència a tots els empleats i totes les empleades públiques.

Cal recordar, que la demanda de la totalitat de la paga extra està pendent d’un recurs al Tribunal Constitucional. Els nostres plantejaments arriben on faça falta. Però açò no lleva que hàgem de seguir el camí jurídic de la reclamació dels 44 dies reportats.

En la lluita per recuperar drets hem d’utilitzar tots els mitjans al nostre abast: la pressió i la negociació, els nostres serveis jurídics, i la imprescindible mobilització.

Recordem:

1.- Les nostres peticions de tota la paga arriben al Tribunal Constitucional

2.- El sindicat hem exigit que l’Administració valenciana ens pague d’ofici a tots i totes sense que faça falta que ens fiquem en embolics jurídics. 

3.- Mentre no tinguem garantit cap dels anteriors punts, cadascun i cadascuna ha de presentar una petició d’extensió de sentència que portaran els serveis jurídics del sindicat.


Per què CCOO a València proposa que fem una extensió de sentència i no un recurs com fan uns altres?
Perquè si fas un recurs l’Administració ho desestimarà com ja ha fet amb els centenars que ja es van presentar. I farà falta recórrer eixa desestimació perquè no s’entenga que desisteixes del procés (aquest nou recurs sí que requereix de l’assistència lletrada, i té el seu cost). Així que val la pena estalviar-se eixe procés i anar directament a la petició d’extensió de sentència. Redueixes temps i t’estalvies papers.

En qualsevol cas, depenent dels Tribunals, l’encertat és presentar un recurs. Així que: cal consultar al sindicat. I l’afiliació pot seguir les senzilles pautes que ja se’ls va enviar per correu ordinari a casa, simplement emplenant i reenviant la carta que van rebre. Les persones no afiliades, poden incorporar-se a tot el procés posant-se en contacte amb nosaltres.

L’important d’aquest procés per a mi són les següents conclusions:

1.- Malgrat el discurs dominant, el sindicalisme de classe és útil (per als treballadors/as, no per als rics, clar!)

2.- Enfront de la política sindical dels que són incapaços de recuperar cap dret, veiem en la pràctica que si no abandonem la lluita i utilitzem les eines sindicals, al costat de treballadors i treballadores sí es pot.

3.- Aquestes conquestes vénen avalades per la mobilització dels treballadors i treballadores de l’ensenyament i de la comunitat educativa: La recuperació de drets avala la mobilització. 

4.- La negociació col·lectiva és imprescindible per a la defensa dels nostres drets. No renunciarem a ella mai, perquè és la forma en què exercim el poder dels treballadors i treballadores front la patronal o l’Administració. Per açò el menyspreu a la negociació és tan perillós, i per açò la patronal i l’administració se la vol carregar.


Informació relacionada:

Noticies Sindicals recuperem drets: extra de 2012

    • #RecuperemDrets

    Cap escola es tanca

    La recta final d’aquest curs la farem al crit de “Cap escola es tanca”. Aquest és a hores d’ara la reivindicació central del moviment per l’escola pública al País Valencià.

    En twitter: #CapEscolaEsTanca

    No deixem de banda altres expressions paral·leles de la lluita de les marees per la pública com són:

    Aturem la LOMCE: contra la llei segregadora del ministre Wert. Aquesta línia de treball roman activa i s’accentuarà especialment quan comence el pròxim curs amb l’aplicació concreta en alguns cursos. Més info ací.

    Recuperem drets: Reivindicant per al moviment social i sindical la recuperació de drets com la els 44 dies de l’extra de 2012, els sexennis i l’estiu per al professorat interí amb vacant. Més info ací.

    No a les retallades: contra l’augment de la ràtio i hores, contra les retallades en menjadors i transport escolar, etc. Més info ací.

    Però com diguem, hui la lluita capdavantera és pel manteniment dels col·legis com el Ballester Fandos, el Ciutat de Cremona, L’Amistat, etc. I contra el tancament de línies a tot arreu. Per això, cal difondre:

    – En l’àmbit general les manis del 10 de maig a València, Castelló i Alacant.


    – En l’àmbit local: dijous educatius de lluita.
    Utilitza el cartell unitari per la teua convocatòria.
    UNITS SOM MÉS FORTS!!


    Les nostres escoles, el nostre barri!!
    Des de la Malva-rosa i des del barri Orba

    Participa, difon, organitza aquestes lluites al teu centre!!

    La Resistència a la LOMCE en la practica

    Cartell de l’Assemblea a l’IES Isabel de Villena el 27 de març
    Queden només uns mesos perquè entre en vigor la LOMCE en el seu primer curs escolar, el curs 2014/15. I anem a treballar perquè siga el seu últim curs.

    Els centres educatius ja es preparen per a la resistència. Dels quals he estat fent assemblees els últims dies, hi ha instituts que estan pensant què mesurades prendre per als seus centres no apliquen mesurades segregadores, uns altres estan manifestant la seua voluntat de seguir treballant amb els temes transversals, i finalment centres on el seu Consell Escolar ja ha comunicat a la Conselleria contrària al canvi de llibres de cara al curs que ve.

    Precisament una de les mesures que està creant debat, i a la qual ja s’estan sumant centres, és la de no renovar els llibres de text de cara al curs que ve. Exemples d’açò és el Col·legi Sant Miquel de Lliria, que ha acordat en Consell Escolar el seu rebuig a renovar els llibres de text. També el Consell Escolar de l’IES La Patacona ha acordat per unanimitat en la seua sessió de finals de gener el seu suport a la campanya de la Plataforma estatal per l’escola pública en aqueix sentit. Els seus arguments són clars:

    No hi ha necessitat que justifique el canvi
    Hi ha una legislació i compromís per part del Claustre de mantenir els llibres
    Es considera un desencert obligar a les famílies sense recursos a gastar diners en llibres nous.
    Resolució del Consell Escolar del CEIP Sant Miquel de LLiria contra el canvi dels llibres de text

    Aquests són només dos exemples de la resistència.

    La Resistència a la LOMCE cal construir-la centre a centre

    Com afecten les retallades de la llei Wert al CEIP El Crist de Meliana

    Us deixem una entrevista a una companya del CEIP El Crist de Meliana on ens conta com estàn afectant directament les retallades a la seua escola. 
    La entrevista ha aparegut en la revista d’EUPV de Meliana


    Gent del Col·legi El Crist a les mobilitzacions contra les retallades
    En anteriors articles (Clar i Ras nº9 i 13) parlàvem de com l’ensenyament públic està en perill.

    Què millor que centrar-nos en el que tenim més a prop. Per aixó hem parlat amb una mestra del Col•legi del Crist de Meliana per a conèixer directament els efectes de les retallades en educació.

    Gracia Molina és mestra de primària i membre del Consell Escolar Municipal per CCOO i ens informa de la situació a l’escola El Crist.

    1.Retallades de professorat.
    En les aules d’infantil (3 anys) hi ha 30 alumnes a una classe i 27 a l’altra amb “reducció de ràtio” per tindre un alumne amb dictamen d’escolarització.
    – Jubilacions: La plaça d’una mestra jubilada de PT (pedagogia terapèutica) s’ha habilitat,però no és definitiva com abans.
    – Les baixes: en tot el mes de gener no s’ha cobert una baixa. Els /les altres mestres hem cobert aquesta plaça, amb tota la problemàtica que genera tant per a la nostra tasca ( deixant suports …) com per als alumnes afectats directa e indirectament. 
    – Places suprimides: S’ha suprimit una plaça de Primària, amb conseqüències molt negatives, com menys hores per als recolzaments de les àrees instrumentals, d’informàtica, compensatòria…i dues mestres especialistes d’angles han de ser  també tutores.

    2. Menjador Escolar: 
     -Els diners de Conselleria per alumne s’han rebaixat ja començat el curs. Açò suposa l’augment del preu per menú escolar complicant la gestió dels menjadors dels centres públics pel mínim marge que ens deixen.   

    3. Eliminació de les beques per llibres
    Final de la marxa de l’Horta Nord contra les retallades

     4. Endarreriment en el pagament dels projectes educatius.
     (Cal recordar que en El Crist el professorat està molt implicat en Projectes d’Innovació i  Solidaritat.on es fan activitats coordinades amb  una ONG distinta cada curs i Mercadets Solidaris on participa tota la comunitat  educativa, comerços…També s’ha fet recollida d’aliments per als refugiats del Sàhara acostant  als alumnes a la problemática que pateixen.

    5. Accions del professorat en defensa de l’escola pública i contra les retallades.
     -Hem fet reunions i xerrades informatives amb les mares i pares, altres centres, concentracions, manifestacions…

    Plataforma Horta Nord “No a les retallades”

     -Els /les mestres hem recolzat majoritàriament les convocatòries de vaga.
    – Cada divendres a les 8:45 continuem eixint a la porta perquè volem deixar clara la nostra resistència a la Llei Wert que tant de mal està fent a l’educació pública. No ens llevaran la il:lusió pel nostre treball perquè creiem en ell i som conscients de la importància que té. L’educació pública és la de TOTS i TOTES i, junt a la sanitat, la  garantía de la igualtat d’oportunitats i d’una democracia com cal. Continuarem defensant els serveis públics sempre. La sanitat pública de Madrid ens ha demostrat que SÍ ES POT!!!