Solament el poble salva el poble

Val la pena recordar què és un sindicat, a hores d’ara no em sembla qualsevol cosa! El sindicat és l’organització pròpia dels treballadors i de les treballadores per a la defensa col·lectiva dels seus interessos laborals i socials.  Aquest tipus d’organitzacions han existit al llarg de la història i al llarg de tots els països del món des del naixement del moviment obrer a mitjan segle XIX, encara que amb diferents ritmes.
En alguns moments els sindicalistes han viscut grans experiències de participació, lluita i conquesta. En altres ocasions han sigut perseguits (per exemple al nostre país durant 40 anys de feixisme), o han patit estratègies de descrèdit (recordem a Anglaterra en temps de Thatcher, o pot ser ací en els moments en què vivim). Però sempre hi ha hagut persones dedicades a la lluita per la justícia al món obrer, sempre hem sigut capaços de recompondre, amb més o menys força, o més o menys perseguit, les organitzacions de defensa del món del treball. Per tant, malgrat tot, res no fa pensar que el neoliberalisme acabarà amb les organitzacions que lluiten per la justícia social al treball aquí i ara al País Valencià.
Per al sindicalisme de classe hi ha dos instruments bàsics que combinats són la clau per a apropar-se a l’objectiu de la defensa dels interessos de treballadores i treballadors: la mobilització social i la negociació col·lectiva. És de veres que hi ha associacions i sindicats que no les gasten o que n’infravaloren alguna. Habitualment es tracta d’organitzacions conservadores, corporatives o que defensen només algun col·lectiu en particular.
Les Comissions Obreres es constitueixen com a sindicat sociopolític i de classe, per això els gasten sistemàticament com a mètode de treball habitual. Ara comentarem cadascun i allò que és més interessant,  les potencialitats de la seua combinació.
(1)   La mobilització és necessària: Necessitem organitzacions que coordinen i convoquen a confrontar amb les polítiques antisocials.
El conflicte social que vivim i que es manifesta en atur, pobresa i fam (les ONG valencianes alerten de la malnutrició infantil amb el tancament dels menjadors escolars aquest estiu), ens convoca a la rebel·lió i la mobilització. És de justícia que no callem davant les conseqüències de la crisi que la paguen més qui menys recursos té. El centre d’aquest conflicte social està precisament al món del treball: perquè se’ns nega el treball per a tots i per a totes, i perquè qui treballa ho fa ara en pitjors condicions que abans.
Durant aquests anys, des que va començar la crisi, hem sentit veus crítiques amb algunes de les formes de pressió i protesta clàssiques en el món obrer. En particular la manifestació i la vaga. En canvi per a mi la clau no està en substituir, sinó en complementar aquestes expressions de lluita que són nostres, amb altres noves que el mateix moviment social va creant: la ocupació de l’espai públic, el boicot, l’assemblea al carrer, la desobediència civil o el ciberactivisme entre d’altres.
Això sí, la vaga és una eina contundent i clara que en cap cas hem d’abandonar. No és un instrument que ja haja passat. És un instrument propi de la nostra història, i està carregada de futur. La vaga és la demostració en la pràctica que qui mou el món és el treball humà. Qui engega i posa en marxa la fàbrica, qui fa funcionar un hospital o una escola som nosaltres: la classe treballadora. Si nosaltres parem, el país s’atura.
La vaga és una demostració de força davant el capital. Es fa des del mateix centre del conflicte: el lloc de treball. Encara que avui en dia la participació social als carrers de la ciutat, moltes vegades lluny del centre de producció, és cada vegada més significativa, atesa la situació d’altes taxes d’atur i la important xarxa de resistència a les retallades que hi ha als pobles i barris. Els espais del conflicte es multipliquen.
Entenem que les organitzacions corporatives de dretes no mobilitzen, però és la seua responsabilitat no fer-ho en un context de 6 milions de persones aturades, reformes laborals i retallades educatives continues. Inversament, degradar la mobilització a un fi en si mateix, com si l’activitat sindical fóra pur activisme, oblida la meta i acaba resultant estèril per a la transformació social.
En resum, pel que fa a les mobilitzacions en general, la feblesa davant de les polítiques antisocials no és admissible per a qui estima la justícia i la llibertat. Per això les Comissions Obreres a l’ensenyament, en aliança amb altres moviments socials, hem estat i estarem al carrer. No hi ha una altra possibilitat.
(2) La conquesta de drets és una obligació per a qui treballa per la justícia.
Si hi ha una característica clara de la ideologia neoliberal, que és la ideologia dominant, és l’individualisme: la individualització de les relacions socials i laborals. Un dels objectius de la darrera reforma laboral fou precisament voler carregar-se la negociació col·lectiva. 
Però resulta que una de les característiques pròpies de la gent progressista és la centralitat del valor d’allò col·lectiu: apostar per compartir, repartir, col·lectivitzar i socialitzar. La demostració pràctica de la nostra força consisteix que després d’un procés de mobilització, aconseguim avançar en drets col·lectius (condicions laborals, retribucions o millora del servei per a tots), duent la veu i la voluntat de la gent que ha participat en les mobilitzacions i transformant-les en conquestes concretes.
Sobretot açò, cal dir que estem vivint un moment a l’ensenyament valencià molt significatiu pel que fa a la lluita laboral: el sindicat majoritari a l’ensenyament valencià ha pres la decisió de no arribar a cap acord per als treballadors i treballadores del sector. Aquesta afirmació no és gratuïta, només uns exemples: ni sexennis per a funcionaris, ni estiu per al professorat interí, ni millores en les IT. Evidentment es tracta d’una una decisió legítima. Però queda clar que el resultat final és que no aconsegueixen res. S’allunya de la recerca de la igualtat social en la pràctica, s’allunya de la conquesta o la recuperació efectiva de drets. És el sindicalisme de la derrota permanent.
El menyspreu sindical per la negociació col·lectiva és una pràctica molt perillosa en els temps que corren, molt perillosa per als treballadors i treballadores. I encaixa bé amb la forma de fer i les idees de l’Administració estatal i valenciana.
Al contrari, convertir la negociació en un fi en si mateix, també és perillós: és la pràctica habitual del reformisme i del sindicalisme groc, del qual estem en les antípodes perquè és just el contrari d’allò que defensem.
Cal recordar que pel març de 2014 l’OIT ha publicat el 371é Informe del Comité de Llibertat Sindical on reconeix que la reforma laboral de 2012 i les retallades dels treballadors i de les treballadores dels serveis públics vulneren els drets de llibertat sindical i la negociació col·lectiva. En aquest context, quin sentit té que el sindicat majoritari a l’ensenyament públic valencià menyspree precisament la negociació col·lectiva de la manera en la qual ho està fent? Quines conseqüències patiríem els treballadors i les treballadores si abandonarem la negociació col·lectiva?
En resum, no podem resignar-nos a caminar cap a un procés d’individualització de les relaciones laborals en termes prodemocràtics. El combat per a recuperar i enfortir els nostres drets passa necessàriament per enfortir la lluita i la negociació col·lectiva.
(3)   La negociació i la mobilització juntes i combinades són la palanca per al canvi social.
Els tancaments als centres educatius, les manifestacions al carrer, les jornades de vaga i les assemblees en què participem, són algunes de les expressions que conformen la mobilització pels drets socials, laborals i educatius. Siga contra les retallades o per fer resistència a la LOMCE. Els protagonistes són el professorat, l’alumnat, pares i mares, veïns i veïnes. És la comunitat educativa. És la classe treballadora.
Quan el moviment contra els desnonaments aconsegueix aturar un desallotjament, quan una comunitat educativa aconsegueix que no es tanque la seua escola, tots i totes cantem victòria encara que no s’acaben tots els problemes del món. Perquè aquestes lluites marquen el camí. Perquè ens mostren que junts i juntes sí podem. Perquè per a canviar la societat necessitem educar-nos col·lectivament en la lluita. Per això diem que “la lluita educa”.
En altres paraules, la lluita sindical és important per qui treballen per la justícia ja que aquesta activitat crea el factor subjectiu per a la transformació social. Ens formem en la mateixa lluita de classes, no fora d’ella. Per això és necessària la combinació de la mobilització i la recuperació de drets mitjançant la negociació col·lectiva. La derrota com a mètode sindical educa en el fracàs  i acaba amb la culpabilització de l’altre davant la impotència pròpia com estem veient.
Lluitem i lluitarem per véncer. No volem un sindicalisme per a la derrota permanent, estem ací perquè volem guanyar el futur. El model sindical de les Comissions Obreres és el de la mobilització juntament amb altres col·lectius i persones, al carrer i a les aules. I el compromís efectiu i ferm de la millora laboral, de l’educació cap a la recerca d’una societat més justa.

Enlace para bookmark : Enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *