La prestació d’ingressos mínims davant la crisi de la laboralitat

Compartim un article molt interessant del company Javier Aguado sobre el debat de la prestació d’ingressos mínims, renda bàscia, etc. Com sindicat és una prioritat l’atenció als sectors socials més febles.

Solidaritat urgent amb les persones empobrides!!

Article de Javier Aguado, activista social i afiliat a CCOO PV. Aparegut en la revista TE nº 353

 


En la dècada dels vuitanta del segle passat, la desocupació massiva i la generalització del fenomen de la precarietat laboral a Europa van posar a prova els sistemes de garantia de rendes característics del model d’assegurament social establit en la postguerra mundial. Els sistemes de seguretat social havien sigut dissenyats sobre la base de dues premisses relacionades. En primer lloc, que era possible mantenir i consolidar una norma d’ocupació caracteritzada per la disponibilitat d’ocupacions suficients i suficientment retribuïdes per a tothom al llarg d’una part important del cicle vital. I, en segon lloc, que aquest disseny podia ser capaç de dispensar protecció social en extensió i grau suficient enfront de les principals causes que impedeixen accedir a les rendes del treball: la malaltia i la discapacitat, l’edat avançada i la pèrdua de l’ocupació, típicament. La mateixa denominació del sistema de protecció –seguretat social- evocava la idea que les situacions a protegir havien de ser conceptualitzables com a riscos: són més o menys fortuïts o sobrevinguts, no merescuts i no desitjats; i de curta durada o, alternativament, de baixa incidència qua06 fotont al nombre de persones afectades. Tenien la consideració de situacions anòmales, en el sentit, almenys, que eren diferents de la situació normal dins del model, que era la situació d’ocupació.
La Seguretat social, considerada així com un sistema de protecció que funciona repartint més o menys equitativament les conseqüències econòmiques dels riscos socials entre tots els treballadors i les treballadores, no està pensada per a situacions en les quals la norma –l’ocupació- no és més freqüent ni habitual que els riscos a protegir. En una realitat en la qual les situacions que cal protegir són d’extensió temporal comparable a la situació d’ocupació, o en les quals el nombre de partícips en situació estable de desocupació, precarietat o subocupació és de magnitud comparable al nombre d’empleats i empleades totals i molt superior al d’empleats i empleades de ple dret (estables, a temps complet i ben retribuïts), el model de l’assegurament social es torna molt implausible des del punt de vista tècnic, i la seua capacitat per a distribuir justament els beneficis i els costos de la cooperació social entre tots els treballadors i les treballadores resulta greument compromesa.
Històricament, la recerca de l’equilibri del sistema s’ha centrat fonamentalment en la reducció de la intensitat protectora i en la limitació de les situacions que cal protegir. En certa manera, el que es pretén amb això és modular els efectes de les diferents magnituds rellevants reals (taxes d’ocupació, desocupació,  desocupació de llarga durada, etc.) perquè la premissa del model d’assegurança social es mantinga. Les retallades en les quanties de les prestacions, l’increment de les manques per a accedir a la protecció, o la limitació de l’extensió temporal de les prestacions són, en essència, concrecions d’aquesta idea. Així, la intensitat protectora de les diferents prestacions del sistema no s’estableix segons les característiques reals de les situacions que haurien d’activar-les, sinó en d’acord amb quines haurien de ser aquestes característiques perquè, davant d’una situació donada del mercat de treball, es puga mantenir la ficció que la situació d’ocupació estable i de qualitat ha de seguir sent considerada com la situació normal.

Enfront d’aquests desafiaments, les respostes des de fora del model d’assegurament social han sigut diferents. D’una banda, s’ha estimulat la provisió privada d’assegurances socials, en la forma, sobretot, de plans privats de pensions. D’altra banda, de vegades s’han introduït esquemes de protecció social desvinculats de la seguretat social, que, des del punt de vista de la finalitat si més no indirecta de garantir les rendes de les persones treballadores situades fora del mercat de treball, actuaven amb la minoració de la pressió de la despesa carregada sobre les rendes del treball per la via de la provisió de béns i serveis en espècie o transferències monetàries vinculades a determinades situacions. I, finalment, s’ha defensat la millora de les prestacions del sistema de seguretat social mitjançant la diversificació de les fonts d’ingressos, a través, sobretot, d’aportacions de l’Estat provinents dels seus pressupostos generals.

el roto
Els sistemes de garantia d’ingressos que, des de principis dels 90, comencen a introduir-se com a prestacions d’última instància en totes les comunitats i ciutats autònomes de l’Estat espanyol responen, en essència, a aquesta situació i a la idea que és necessari un ingrés que protegisca les persones que perllonguen les seues situacions d’exclusió del mercat de treball fins al punt que acaben per quedar també excloses del sistema de Seguretat social. En el cas del País Valencià, la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2006 va establir el dret subjectiu a una prestació d’aquest tipus. És la Renda Garantida de Ciutadania.
Els sistemes de rendes mínimes coexisteixen amb una relativament àmplia gamma de prestacions no contributives del sistema de Seguretat social que s’han establit com a producte de la tensió entre la insuficiència del nivell contributiu de protecció a la desocupació i, al temps, la implausibilitat d’adequar aquest nivell contributiu a la realitat d’elevades i perllongades taxes de desocupació i subocupació. No obstant això, i sense entrar ací en valoracions sobre les vergonyoses distàncies entre el que és i el que hauria de ser d’aquests esquemes de protecció (sobretot, les rendes mínimes autonòmiques), tots aquests intents de complementar, de manera interna i també externa, la protecció social contributiva a la desocupació són encara inacceptablement insuficients.

La proposta de CCOO d’una prestació d’ingressos mínims de caràcter indefinit, inclosa en el sistema de protecció de la Seguretat social però finançada amb una aportació de l’Estat amb càrrec a la fiscalitat general, i compatible amb els sistemes de garantia de rendes assistencials autonòmics, planteja un important avanç. Apunta cap a la idea que un vertader sistema de protecció a la desocupació ha de protegir totes les situacions de desocupació; és a dir, no solament la desocupació immediatament posterior a l’eixida involuntària del mercat de treball, sinó també aquella desocupació anterior a l’accés a aquest mercat i aquell altre que es manté quan, després d’haver sigut expulsat de la relació d’ocupació, no s’aconsegueix reingressar a la relació salarial durant molt de temps. També reconeix que els programes de rendes mínimes d’inserció autonòmics haurien de protegir un poc més i diferent que la pèrdua de rendes derivada d’una situació de desocupació (típicament, un procés d’activació sociolaboral), de manera que s’estableix certa compatibilitat d’ambdues prestacions.

No obstant això, la quantia proposada –fixada en el 80% de l’IPREM- és molt insuficient. Els 426 euros representen tan sols el 64% del llindar de la pobresa de 2014 per a l’Estat espanyol, amb el qual, en realitat, se situa més aviat prop del nivell de pobresa severa que del nivell de pobresa simple. La relativa compatibilitat de rendes que contempla, i que no permet saltar la línia del 75% del SMI (uns 648 euros per mes el 2015), elimina quasi per complet aquesta compatibilitat, i deixa un marge, amb prou feines, de 50 euros addicionals per mes.
La proposta de prestació d’ingressos mínims és, malgrat els esmentats avanços, encara tributària de la idea que la desocupació i la subocupació constitueixen una anomalia més o menys superable. Per descomptat, és evident el seu compromís implícit 07 fotoamb la idea que la situació d’ocupació hauria de ser la situació de normalitat; i no solament en el sentit de situació predominant des d’un punt de vista numèric o estadístic, sinó també com a única situació ordinària que hauria de donar accés a una renda suficient. Malgrat que la profunda i sostinguda deterioració del mercat de treball torna en irracional la pretensió que aquest mercat siga la institució social i econòmica a la qual confiar la crítica funció social de permetre l’accés a les rendes d’una majoria de la ciutadania, segueix sent massa complicat obrir un ampli debat entorn de la necessitat d’un sistema de garantia de rendes concorde amb els requeriments d’una noció mínimament plausible de la ciutadania social. Una manera de denunciar aquesta realitat seria la de proposar un esquema de garantia de rendes capaç de competir amb el mercat de treball com a distribuïdor de rendes per la via d’assegurar un nivell mínim d’ingressos almenys igual al llindar de la pobresa.

Encara que és probable que la proposta d’ingrés mínim siga tan modesta amb l’ànim instrumental de facilitar la seua viabilitat política, convindria que el procés d’ILP servira per a estimular, entre la ciutadania en general, però especialment entre la classe treballadora i en el sindicalisme de classe, un seriós debat sobre com assegurar, en l’era de la postlaboralitat, no solament un ingrés suficient per a una vida digna, sinó també el mateix dret al treball.

L’economia de l’Estat espanyol es caracteritza per, entre altres coses, una taxa d’atur molt elevada i sostinguda. En els últims 27 anys -entre 1987 i 2014- la taxa d’atur mai va ser inferior al 5%, i només va baixar del 10% dur08_fotoant el període 2005-2008; és a dir, durant 3 anys o, el que és el mateix, poc més d’un any per cada deu dels últims 30 anys. És més, només va baixar del 15% durant un breu lapse anterior a la crisi del 93, i un altre no tan breu (uns 9 anys) anterior a la crisi del 2008, sumant, no obstant això, només un terç del període indicat amb una taxa d’atur inferior al 15%. A més, s’observa que, històricament, quan s’aconsegueix descendir d’aquest 15%, ho és a costa de grans desequilibris en l’economia que es tradueixen en fortes pujades posteriors de la desocupació, per sobre del 20%.
Quasi qualsevol altre indicador de desigualtat i pobresa té valors sostinguts fins i tot més elevats i rígids (independents del cicle). Per tant, no havent-hi raons realistes per a confiar en la possibilitat que el mercat de treball assegure uns ingressos suficients per a tothom (ni tan sols per a la majoria), s’imposa la necessitat de prendre de debò la urgència d’un debat públic sobre com establir un vertader sistema de garantia d’ingressos que assegure la suficiència econòmica de la ciutadania al marge de la seua eventual vinculació al mercat de treball. Propostes com la ILP que promouen CCOO i UGT haurien de permetre assenyalar aquesta urgència i estimular aquest debat.

 

Enlace para bookmark : Enlace permanente.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *