L’abstenció en les eleccions sindicals en ensenyament públic

Una de les dades més significatives de les passades eleccions sindicals del 4 de desembre de 2014 va ser sens dubte l’alta abstenció. Crec que no hem parlat suficientment sobre aquesta situació, i no hem analitzat seriosament les seues causes. Vaig a dedicar una petita reflexió, per a començar aquesta tasca necessària.

manifestació pel dret del vot per a les dones
De quines dades estem parlant? En les eleccions sindicals de 2006 la participació va ser del 62%, en les de 2010 va ser del 67% i en les de 2014 ha sigut tan sols del 47%. Efectivament hi ha hagut una forta abstenció. La participació en totes les eleccions (des que es va conquistar la possibilitat de tindre d’eleccions sindicals en la transició) sempre ha sigut al voltant del 60% i en aquestes ha baixat del 50%.

A quines causes NO és hagut. STE, sindicat que ha obtingut significativament la majoria absoluta precisament en aquestes eleccions, ha fet una campanya de descrèdit a altres sindicats, i especialment a CCOO, dient que la causa de la baixa participació ha estat deguda al fet que no hi havia meses electorals en cada centre educatiu. La veritat és que en 2006 va haver-hi menys meses que en 2014 i la participació va ser del 62%. Així que es pot afirmar sense mentir que la quantitat de meses no pot explicar una participació tan baixa. Una altra cosa és que es faça una massiva campanya dient que va a haver-hi una baixa participació, que finalment la hi haja, i que després s’explique la baixa participació degut la quantitat de taules (supose que coneixeu la “profecia autocumplida”, no?).

Ací tampoc hem viscut una campanya a favor de l’abstenció o del boicot per raons polítiques com podrien haver fet des de posicions anarquistes. Açò encara em resultaria legítim. Sempre vaig simpatitzar amb postulats llibertaris. Però no s’ha viscut gens d’açò. És pura desafecció al sindicalisme i a la política en general.

Anem a tractar de cercar algunes causes reals. Perquè el tema és suficientment important perquè ens ho prenguem de debò, i perquè no ho utilitzem precisament per a atacar al sindicalisme. Crec que el resultat de les eleccions, lligat a la baixa participació, té explicacions més complexes i que tenen a veure amb el descrèdit del sindicalisme que vivim actualment, i amb l’auge del sindicalisme corporatiu i de discurs feble.

Al costat dels propis errors del nostre sindicat, i al costat de l’operació de descrèdit general contra els drets sindicals en general, hi ha altres factors més propers a l’ensenyament públic valencià. Considere que no és possible entendre l’alta abstenció si no parlem de la cultura dominant actualment de “tots els polítics són iguals”, “al final tots ens venen”, “m’és igual que siguen de dretes que d’esquerres”, “si recuperem algun dret són engrunes i ens els donen perquè s’acosten les eleccions”,… i altres afirmacions per l’estil. Creec sincerament que en aquesta campanya s’han impulsat moltes d’aquestes idees, que a voltes a més són  clarament antisindicals.

Però no és només responsabilitat del sindicat de la majoria absoluta, sinó que és un problema que es manifesta a través d’una alta abstenció però que és de fons i al que des de CCOO hem d’encarar.

Tenim molts reptes per davant aquests anys i la necessària regeneració sindical, han de suposar canvis en positiu per a enfortir el sindicalisme de classe i les seues posicions en defensa de tots els treballadors i treballadores, especialment dels sectors més febles, en defensa dels serveis públics i que no perda la seua càrrega utòpica de transformació social.

Enlace para bookmark : Enlace permanente.

Un comentario

  1. La desafecció política, en aquest cas, sindical, és una mostra del neoconservadorisme arrelat en part important del professorat, i que constitueix allò que els conservadors, des dels anys cinquanta fins ara, denominen “majoria silenciosa”, i que s’alimenta, com bé dius, de la sensació d’impotència davant la situació politicoeconòmica que ens presenten com a realitat objectiva, i que té com a resultat la popularització del discurs que diu: “l’acció social no val per a res”, menyspreant el valor de la reflexió col·lectiva i de les lluites socials, a més de reduint el seu valor a l’utilitarisme. Ho vegem a les eleccions sindicals i també als claustres.
    D’altra banda, des del meu punt de vista, reflexa, eixa nova cultura del capitalisme que es tradueix en precarietat laboral, on el treball docent deixa de ser professional per a ser un ocupació (com podria ser un altra). Això té serioses implicacions en la qualitat del treball desenrotllat però sobretot en què la pèrdua de professionalitat implica que la reflexió i l’acció social ni estan, ni calen, ni s’esperen.
    Enfront de aquesta situació el sindicat de classe, des del meu punt vista, es presenta com una institució oberta i necessària.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *