Carta d’una mare de la #PrimaveraValenciana

El mes de  febrer de 2012, dins del marc de les mobilitzacions a l’ensenyament com resposta a les majors retallades en la història de la democràcia, els alumnes de l ‘IES Lluís Vives encetaren unes  protestes reivindicant una educació pública com cal. El meu fill menut, que ja estudiava 1r a la universitat, començà a anar tots els dies  afegint-se a ells, com tants altres. Cada dia que passava m’anava informant del que feien i jo vaig seguir molt de prop com anaven succeint-se els aconteixements, assistint sense donar crèdit al caire que els fets estaven agafant. No hi ha dubte que la resposta policial va ser totalment desmesurada i desproporcionada. Jo, sincerament, no podia imaginar en cap moment la contundència de les represàlies: insults, humiliacions, provocacions, agressions brutals, denúncies…La delegada del govern, Paula Sánchez de León, es va cobrir de glòria. Actuaren contra l’ENEMIC , com va dir el comissari en cap Antonio Moreno  (quin element!) de forma bestial. No ho sé a soles de primera mà pel que em contava el meu fill cada dia, és que he passat hores amb ell buscant vídeos en youtube que pogueren servir-li a d’ell com a proves en les al•legacions a la seua denúncia. Ell és un dels més de 250 denunciats, vergonyosament, per la protesta de Sapadors. D’aquesta manera vaig assistir via internet, amb els pèls de punta, a tot el que ell m’havia contat . No vaig a esplaiar-me al cas concret del fet de Sapadors, que va ser una trampa i humiliació en tota regla totalment reconduïda per la mateixa policia i cada vegada que ho pense m’indigne més.

El que la senyora Sánchez de León no sabia és que tanta mà dura se li acabaria anant de les mans i l’espurna del Lluís Vives va encendre en flama tota València i aquesta vegada no precisament per les falles. Després de les brutals pallisses, detencions i denúncies a jóvens que en la major part eren menors d’edat, la gent ens tiràrem al carrer en manifestacions espontànies convocades per xarxes socials i el boca a boca. Ací també se’m posaren els pèls de punta però aquesta vegada d’emoció. Eixos dies , quan demanàvem tots la dimissió de la delegada en un clamor multitudinari, quan es plenà la ciutat exigint que parara la repressió als xiquets i xiquetes i que es depuraren responsabilitats, la policia no actuà. N’érem molts, milers amb ells i estàvem més que indignats, estaven cabrejats. Ens havien tocat l’educació, ens havien tocat la sanitat… i a la fi, ens van tocar i ben tocats als nostres fills i filles i, això ja era massa.

Els joves de la Primavera Valenciana (quin nom tan bonic i merescut) no sabien ni s’imaginaven l’efecte i les conseqüències que tindrien les seues accions i actituds: van ser capaços d’ omplir València de gent que els mostrava el seu suport. Es van convertir en els fills i filles de tots els adults que lluitem per un món més just; en els germans i model d’altres joves com ells  que mai  s’havien  arribat a plantejar que calia eixir al carrer i reivindicar el que era seu. En totes les notícies arreu del món es parlà d’ells. Ens van donar una lliçó a tots de valentia, de coratge, d’utopia, d’il•lusió…i ens feia tanta falta!
El camí que obriren no ha acabat, els processos contra ells continuen i estan sent  llargs, farragosos, costosos i no han donat  treva ni a l’estiu. Menys mal que comptem amb l’ajuda de la comissió jurídica del Lluís Vives i amb l’advocat Agustín Arenas que ens porta el cas i ens ha donat tot el recolzament que hem necessitat. En aquests moments te n’adones de la vàlua incondicional de persones com  ell.

És clar l’objectiu d’ aquestes represàlies, que a tots els que participaren  se’ls anaren les ganes de tornar a repetir donat els problemes que els han caigut damunt. Ahí és on jo em dirigisc a vosaltres directament, a tots  els que ens féreu arribar un alé d’esperança i voldria que es parareu a pensar:
Primer en la importància del que féreu i aconseguíreu als carrers i als cors de tothom.

Gracia amb companys i companyes a una mobilització recent
Aneu a resignar-se a ser la Generació Perduda?  Això MAI!
De veres cregueu  a qui us diu que vosaltres no podeu fer res per canviar les coses? Sols heu de pensar en el febrer passat.
Aneu a acceptar el futur que us volen imposar? Està en joc ja inclús el vostre present.
Els homes i dones que pensem que un món millor sí és possible sabem que sou imprescindibles, vos obrim els braços, estarem amb vosaltres perquè el vostre camí és el nostre, és el de tots els treballadors i treballadores, els desfavorits…Seguirem reivindicant una educació i serveis públics dignes i universals com a fonament  d’una democràcia perquè si no quin sentit té eixe nom? Que vagen pensant una altra paraula per a la nostra forma de govern. I això sols té solució si estem tots units i fem una lluita comuna. Que els quede ben clar: rendir-nos mai estarà dins dels nostres plans i  per suposat… NO TENIM POR!

D’altra banda, us estan arrabassant uns drets en educació, en sanitat i uns drets socials de llibertats que  tots hem gaudit però que tampoc van ser un regal. Per aconseguir tot el que teníem molts abans que vosaltres protestaren, feren vagues, foren detinguts, i alguns inclús van morir. Penseu que vos el poden llevar sense més?

Gràcies a tots i cadascú dels xics i xiques que féreu possible la Primavera Valenciana. Gràcies a tota la gent que els ha mostrat el seu suport i, especialment, a Josep Lluís Navarro (cap d’estudis de l’ IES Lluís Vives) i Agustín Arenas que ens han ajudat en tot moment  i m’han calmat com a mare. Al meu fill Diego sols dir-li que mon pare, ma mare i els meus avis, sobretot el meu avi José estarien tan orgullosos d’ell com ho estic jo.


Gracia Molina Zorío
Mare d’un jove encausat als fets de Sapadors
Delegada de la FE CCOO PV a Meliana
Mestra
Enlace para bookmark : Enlace permanente.

2 comentarios

  1. Quin article més reivindicatiu, clar i plé de força. Com a companya estic orgullosa de la teua capacitat de sintetitzar i argumentar tants motius per lluitar i amb tanta tendressa,donat que no són temps de molta dolçor, quin és el camí que cal pendre, malgrat tot ,els nostres jovens fills podràn i no tinc cap dubte, fer que tornem a sommiar que tenim la veu , la força de la nostra identitat com a poble que vol viure en pau i en llibertat.
    DEMÀ AL CONCERT, UN BES FORT.
    Ros

  2. Qué buen resumen Gracia, yo también me he emocionado…

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *