La prestació d’ingressos mínims davant la crisi de la laboralitat

Compartim un article molt interessant del company Javier Aguado sobre el debat de la prestació d’ingressos mínims, renda bàscia, etc. Com sindicat és una prioritat l’atenció als sectors socials més febles.

Solidaritat urgent amb les persones empobrides!!

Article de Javier Aguado, activista social i afiliat a CCOO PV. Aparegut en la revista TE nº 353

 


En la dècada dels vuitanta del segle passat, la desocupació massiva i la generalització del fenomen de la precarietat laboral a Europa van posar a prova els sistemes de garantia de rendes característics del model d’assegurament social establit en la postguerra mundial. Els sistemes de seguretat social havien sigut dissenyats sobre la base de dues premisses relacionades. En primer lloc, que era possible mantenir i consolidar una norma d’ocupació caracteritzada per la disponibilitat d’ocupacions suficients i suficientment retribuïdes per a tothom al llarg d’una part important del cicle vital. I, en segon lloc, que aquest disseny podia ser capaç de dispensar protecció social en extensió i grau suficient enfront de les principals causes que impedeixen accedir a les rendes del treball: la malaltia i la discapacitat, l’edat avançada i la pèrdua de l’ocupació, típicament. La mateixa denominació del sistema de protecció –seguretat social- evocava la idea que les situacions a protegir havien de ser conceptualitzables com a riscos: són més o menys fortuïts o sobrevinguts, no merescuts i no desitjats; i de curta durada o, alternativament, de baixa incidència qua06 fotont al nombre de persones afectades. Tenien la consideració de situacions anòmales, en el sentit, almenys, que eren diferents de la situació normal dins del model, que era la situació d’ocupació.
La Seguretat social, considerada així com un sistema de protecció que funciona repartint més o menys equitativament les conseqüències econòmiques dels riscos socials entre tots els treballadors i les treballadores, no està pensada per a situacions en les quals la norma –l’ocupació- no és més freqüent ni habitual que els riscos a protegir. En una realitat en la qual les situacions que cal protegir són d’extensió temporal comparable a la situació d’ocupació, o en les quals el nombre de partícips en situació estable de desocupació, precarietat o subocupació és de magnitud comparable al nombre d’empleats i empleades totals i molt superior al d’empleats i empleades de ple dret (estables, a temps complet i ben retribuïts), el model de l’assegurament social es torna molt implausible des del punt de vista tècnic, i la seua capacitat per a distribuir justament els beneficis i els costos de la cooperació social entre tots els treballadors i les treballadores resulta greument compromesa.
Històricament, la recerca de l’equilibri del sistema s’ha centrat fonamentalment en la reducció de la intensitat protectora i en la limitació de les situacions que cal protegir. En certa manera, el que es pretén amb això és modular els efectes de les diferents magnituds rellevants reals (taxes d’ocupació, desocupació,  desocupació de llarga durada, etc.) perquè la premissa del model d’assegurança social es mantinga. Les retallades en les quanties de les prestacions, l’increment de les manques per a accedir a la protecció, o la limitació de l’extensió temporal de les prestacions són, en essència, concrecions d’aquesta idea. Així, la intensitat protectora de les diferents prestacions del sistema no s’estableix segons les característiques reals de les situacions que haurien d’activar-les, sinó en d’acord amb quines haurien de ser aquestes característiques perquè, davant d’una situació donada del mercat de treball, es puga mantenir la ficció que la situació d’ocupació estable i de qualitat ha de seguir sent considerada com la situació normal.

Enfront d’aquests desafiaments, les respostes des de fora del model d’assegurament social han sigut diferents. D’una banda, s’ha estimulat la provisió privada d’assegurances socials, en la forma, sobretot, de plans privats de pensions. D’altra banda, de vegades s’han introduït esquemes de protecció social desvinculats de la seguretat social, que, des del punt de vista de la finalitat si més no indirecta de garantir les rendes de les persones treballadores situades fora del mercat de treball, actuaven amb la minoració de la pressió de la despesa carregada sobre les rendes del treball per la via de la provisió de béns i serveis en espècie o transferències monetàries vinculades a determinades situacions. I, finalment, s’ha defensat la millora de les prestacions del sistema de seguretat social mitjançant la diversificació de les fonts d’ingressos, a través, sobretot, d’aportacions de l’Estat provinents dels seus pressupostos generals.

el roto
Els sistemes de garantia d’ingressos que, des de principis dels 90, comencen a introduir-se com a prestacions d’última instància en totes les comunitats i ciutats autònomes de l’Estat espanyol responen, en essència, a aquesta situació i a la idea que és necessari un ingrés que protegisca les persones que perllonguen les seues situacions d’exclusió del mercat de treball fins al punt que acaben per quedar també excloses del sistema de Seguretat social. En el cas del País Valencià, la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2006 va establir el dret subjectiu a una prestació d’aquest tipus. És la Renda Garantida de Ciutadania.
Els sistemes de rendes mínimes coexisteixen amb una relativament àmplia gamma de prestacions no contributives del sistema de Seguretat social que s’han establit com a producte de la tensió entre la insuficiència del nivell contributiu de protecció a la desocupació i, al temps, la implausibilitat d’adequar aquest nivell contributiu a la realitat d’elevades i perllongades taxes de desocupació i subocupació. No obstant això, i sense entrar ací en valoracions sobre les vergonyoses distàncies entre el que és i el que hauria de ser d’aquests esquemes de protecció (sobretot, les rendes mínimes autonòmiques), tots aquests intents de complementar, de manera interna i també externa, la protecció social contributiva a la desocupació són encara inacceptablement insuficients.

La proposta de CCOO d’una prestació d’ingressos mínims de caràcter indefinit, inclosa en el sistema de protecció de la Seguretat social però finançada amb una aportació de l’Estat amb càrrec a la fiscalitat general, i compatible amb els sistemes de garantia de rendes assistencials autonòmics, planteja un important avanç. Apunta cap a la idea que un vertader sistema de protecció a la desocupació ha de protegir totes les situacions de desocupació; és a dir, no solament la desocupació immediatament posterior a l’eixida involuntària del mercat de treball, sinó també aquella desocupació anterior a l’accés a aquest mercat i aquell altre que es manté quan, després d’haver sigut expulsat de la relació d’ocupació, no s’aconsegueix reingressar a la relació salarial durant molt de temps. També reconeix que els programes de rendes mínimes d’inserció autonòmics haurien de protegir un poc més i diferent que la pèrdua de rendes derivada d’una situació de desocupació (típicament, un procés d’activació sociolaboral), de manera que s’estableix certa compatibilitat d’ambdues prestacions.

No obstant això, la quantia proposada –fixada en el 80% de l’IPREM- és molt insuficient. Els 426 euros representen tan sols el 64% del llindar de la pobresa de 2014 per a l’Estat espanyol, amb el qual, en realitat, se situa més aviat prop del nivell de pobresa severa que del nivell de pobresa simple. La relativa compatibilitat de rendes que contempla, i que no permet saltar la línia del 75% del SMI (uns 648 euros per mes el 2015), elimina quasi per complet aquesta compatibilitat, i deixa un marge, amb prou feines, de 50 euros addicionals per mes.
La proposta de prestació d’ingressos mínims és, malgrat els esmentats avanços, encara tributària de la idea que la desocupació i la subocupació constitueixen una anomalia més o menys superable. Per descomptat, és evident el seu compromís implícit 07 fotoamb la idea que la situació d’ocupació hauria de ser la situació de normalitat; i no solament en el sentit de situació predominant des d’un punt de vista numèric o estadístic, sinó també com a única situació ordinària que hauria de donar accés a una renda suficient. Malgrat que la profunda i sostinguda deterioració del mercat de treball torna en irracional la pretensió que aquest mercat siga la institució social i econòmica a la qual confiar la crítica funció social de permetre l’accés a les rendes d’una majoria de la ciutadania, segueix sent massa complicat obrir un ampli debat entorn de la necessitat d’un sistema de garantia de rendes concorde amb els requeriments d’una noció mínimament plausible de la ciutadania social. Una manera de denunciar aquesta realitat seria la de proposar un esquema de garantia de rendes capaç de competir amb el mercat de treball com a distribuïdor de rendes per la via d’assegurar un nivell mínim d’ingressos almenys igual al llindar de la pobresa.

Encara que és probable que la proposta d’ingrés mínim siga tan modesta amb l’ànim instrumental de facilitar la seua viabilitat política, convindria que el procés d’ILP servira per a estimular, entre la ciutadania en general, però especialment entre la classe treballadora i en el sindicalisme de classe, un seriós debat sobre com assegurar, en l’era de la postlaboralitat, no solament un ingrés suficient per a una vida digna, sinó també el mateix dret al treball.

L’economia de l’Estat espanyol es caracteritza per, entre altres coses, una taxa d’atur molt elevada i sostinguda. En els últims 27 anys -entre 1987 i 2014- la taxa d’atur mai va ser inferior al 5%, i només va baixar del 10% dur08_fotoant el període 2005-2008; és a dir, durant 3 anys o, el que és el mateix, poc més d’un any per cada deu dels últims 30 anys. És més, només va baixar del 15% durant un breu lapse anterior a la crisi del 93, i un altre no tan breu (uns 9 anys) anterior a la crisi del 2008, sumant, no obstant això, només un terç del període indicat amb una taxa d’atur inferior al 15%. A més, s’observa que, històricament, quan s’aconsegueix descendir d’aquest 15%, ho és a costa de grans desequilibris en l’economia que es tradueixen en fortes pujades posteriors de la desocupació, per sobre del 20%.
Quasi qualsevol altre indicador de desigualtat i pobresa té valors sostinguts fins i tot més elevats i rígids (independents del cicle). Per tant, no havent-hi raons realistes per a confiar en la possibilitat que el mercat de treball assegure uns ingressos suficients per a tothom (ni tan sols per a la majoria), s’imposa la necessitat de prendre de debò la urgència d’un debat públic sobre com establir un vertader sistema de garantia d’ingressos que assegure la suficiència econòmica de la ciutadania al marge de la seua eventual vinculació al mercat de treball. Propostes com la ILP que promouen CCOO i UGT haurien de permetre assenyalar aquesta urgència i estimular aquest debat.

 

Donem suport a la comunitat educativa del CEIP Ausias March de Mislata

125 famílies sense menjador escolar al CEIP Ausiàs March de Mislata. Desenes de xiquets i xiquetes porten 9 anys consecutiu sense poder entrar al menjador escolar del centre.

La FE CCOO PV va plantejar a l’Administració la urgència de la situació, que en un context de crisi agreuja laIMG_1905 realitat de moltes famílies de Mislata. La comunitat educativa, l’AMPA, l’equip directiu i l’Ajuntament de Mislata venen mantenint reunions amb la Direcció Territorial per tal d’agilitzar la construcció del nou menjador. També des de CCOO hem demanat pel projecte i pel pressupost assignat.

L’administració s’ha compromès a tindre preparat el projecte per a que les obres estiguen acabades per a 2016. Des de la comunitat educativa estarem vigilants per que siga una realitat.

Mentre, la FE CCOO PV anima a la comunitat educativa de Mislata a solidaritzar-se amb el CEIP Ausiàs March, a mostrar el suport duguent les xapes que ha preparat l’AMPA del col·legi, participant en les accions simbòliques que convoquen els pares i mares del col·legi, i difonent la recollida de signatures en

Change.org

 

La Junta de Personal Docent (eixa gran desconeguda)

Ens representen?
Mestres i professorat, els i les docents, com qualsevol altre col·lectiu de treballadors i treballadores, tenim els nostres representants que triem democràticament i que aspirem a defensar els nostres drets: que ens convoquen a la lluita quan faça falta, i que negocien i defensen els nostres interessos col·lectius enfront del patró (en el nostre cas la Conselleria d’Educació, estiga en mans de qui estiga).
Per a açò se celebren eleccions sindicals cada 4 anys. I malgrat alguns, les organitzacions que estan para això es diuen “sindicats”. Amb els resultats obtinguts, es constitueixen “Juntes de Personal”, que serien l’equivalent al comitè d’empresa si treballàrem en qualsevol sector privat.
En les últimes eleccions sindicals en ensenyament públic valencià CCOO vam obtenir un 20% dels delegats i delegades en la Direcció territorial de València. Açò és, els i les docents valencianes van decidir que CCOO els representara amb 14 delegats i delegades en la Junta de Personal No Docent de València. Són les següents persones:

 

1 – VICTORIA ABAD BELTRAN
2 – PAU DIAZ BOILS
3 – PAQUI GRIMALDO SANZ
4 – MIGUEL ANGEL PUIG CUADAU
5 – MAITE BOSCA LLORET1946923-Candidatura_de_CCOOPV_a_la_Junta_De_Personal_Docent_No_Universitari_Valencia_Version2
6 – JORDI BRULL BELMONTE
7 – XELO GOMEZ GARCIA
8 – FERRAN-VICENT GARCIA FERRER
9 – HORTENSIA LOZANO BARRUECO
10 – CARLOS DOMINGUEZ PONCIANO
11 – BEATRIZ DEL HOYO JORQUERA
12 – LUIS MUEDRA CALDUCH
13 – DESAM BENAVENT FURIO
14 – PACO RODRIGUEZ PANADERO

Què fa la Junta de Personal?
La Junta es reune cada dos mesos aproximadament en sessió plenària, i la permanent de la Junta (formada per un portaveu de cada sindicat amb representació) un altre tant. A més els i les delegades de CCOO de la Junta (les persones de la llista de dalt) ens ajuntem regularment per a avaluar l’acció sindical, planificar el nostre treball i traçar estratègies.
En les reunions del ple de la Junta el nostre sindicat presenta resolucions que considera que millor defensa els nostres interessos col·lectius. Per exemple en la de Juny de 2015 hem proposat resolucions contra l’inici del curs el 3 de setembre, perquè el nou govern atenga urgentment les nostres demandes per al curs següent, en solidaritat de la comunitat educativa en lluita o en defensa dels drets del professorat interí després de la sentència del TSJ contra la denúncia de Conselleria de l’Acord d’Interins de 2010.
Comunicar-nos amb els centres educatius i amb els i les docents
Cada delegat o delegada de la Junta trasllada als Claustres dels centres dels quals vénen el treball de la Junta i el treball de CCOO en la defensa dels nostres interessos col·lectius. Tant si hi ha convocatòries, assemblees, mobilitzacions o consultes al professorat. En la FE CCOO PV comptem amb una xarxa de delegats i delegades en els centres educatius públics que ens permet fer aquest treball i estar en contacte amb les necessitats i demandes de la gent (açò el podríem explicar en un altre article).
Crec que la gent de la Junta de Personal formem un bon equip de treball, jove, amb presència significativa de dones, de diversos sectors educatius i pegats a la realitat. I considerem que s’ha de donar a conèixer el treball de CCOO en la Junta de Personal per a avançar en la nostra intenció de construir sindicalisme de proximitat tal com venim reflexionant des de fa mesos.

Alguns membres de la Junta per CCOO: Luis, Jordi, Victoria, Xelo, Paqui, Roberto, Carlos, Migue, Ferran, Maite… i darrere Alejandro!

Descarrega ací les resolucions de la Junta de Personal del 22 Juny de 2015

Recuperem l’escola pública i en valencià al Cabanyal de les retallades del PP

Al barri del Cabanyal només tenim una escola pública. Doncs sí!: el barri mariner i popular conegut per la seua resistència veïnal a la depravació urbanística només compta amb el CEIP Les Arenes (antic Enrique Terrasa) com a proposta per matricular les nostres filles i fills a l’escola pública.

assemblea ceip les arenes

Una de les assemblees unitàries al CEIP Les Arenes preparant una jornada de vaga educativa aquests darrers anys

Les polítiques de retallades del PP contra l’educació de totes dels darrers anys han suposat, entre altres coses, el tancament d’unitats escolars i els perill de desaparició de centres sencers. Un dels centres afectats és precisament l’única escola pública del Cabanyal: El PP tancà la classe de 3 anys de la línia de valencià del CEIP Les Arenes amb el perill real de que desaparega definitivament l’educació pública i en valencià al barri.

La passada setamana Vicent Marzà, nou conseller d’Educació, amb el suport de les organitzacions sindicals, va obrir la porta a l’esperança de molts col·legis valencians. Va obrir la porta a un període de matricula extraordinari a partir d’aquests dies de Juliol, per tal de recuperar unitats educatives suprimides per les polítiques depredadores d’allò públic que hem patit amb els governs conservadors.

Als Poblats Marítims un bon grapat de docents, famílies i veïnat, estem ocupats i preocupats des de fa anys en la lluita i defensa dels serveis públics. Mitjançant la Coordinadora d’Educació de la Malva-rosa, les assemblees unitàries de docents del Marítim (moltes precisament a Les Arenes), i tot tipus d’iniciatives. No entendríem que les persones que viuen al Cabanyal no puguen matricular els seus fills i filles a l’escola pública i en valencià al seu propi barri per al proper curs 15/16. Cal obrir la línia a Les Arenes. Cal que matriculem els nostres fills i filles a la nostra escola.

Coneguem el gran treball de les mestres del Col.legi Públic Les Arenes i coneguem el seu compromís amb l’educació de totes i tots. Podem dir que són garantia de qualitat educativa.

En resum: estem davant la possibilitat de recuperar l’educació púbica i en valencià al Cabanyal. No desaprofitem l’oportunitat!. El Claustre està treballant per aconseguir-ho. El moviment per l’escola pública estem expectants i la nova Conselleria ens ha oberta la porta per a que fem trasllat de les peticions dels centres afectats per tal de què s’òbriga un període extraordinari de matriculació. Entre tots i totes hem de ser capaços d’aconseguir-ho.

logo_CEIP Les Arenes

Sí a l’escola pública

Sí al valencià

Sí al Cabanyal

Cap escola es tanca!!

 

La FE CCOO PV crida als centres educatius a la revisió d’unitats suprimides i inhabilitades: Cap escola es tanca

Cal obrir un periode extraordinari de matrícula per a aquells centres que ara poden justificar la necessitat de revisar la supressió.

En la mesa sectorial del passat 8 de juliol es va tractar el punt “Revisió d’unitats suprimides i inhabilitades en els diferents ensenyaments implantats a la Comunitat Valenciana”. En ell es va atendre la demanda sindical perquè es revisen els criteris de supressió i inhabilitació permetent, si escau, un període de matrícula extraordinari que pogués revertir la pèrdua d’unitats, especialment en Infantil i Primària.

La FECCOOPV considera que si un centre es troba en situació de poder justificar la necessitat de revisar la supressió o inhabilitació d’alguna unitat ha de fer-ho en aquest moment. Per a això hauria d’aportar les dades que ho justifiquin (previsió de matrícula, per exemple) al més aviat possible a la Direcció general de Centres i Personal Docent, sol•licitant aquesta revisió i l’obertura del procés extraordinari de matrícula.

Ací tota la notícia

 

Fem xarxa de delegats i delegades sindicals

 

Un grup de mestres de CCOO del Marítim amb Joan Ribó, alcalde de la ciutat de València

delegats i delegades de CCOO

A Meliana amb gent de l¨Horta Nord: Francesc, Pilar, Conxa i Gracia

A Mislata amb Vicente, Cris i Luis raonant sobre el futur de l¨educació

IMG_0522 IMG_0539 IMG_0508 IMG_0504

Aquests dies he tingut trobades amb la gent de la xarxa de delegats i delegades de CCOO d’ensenyament: Esmorçar amb un grup de mestres de l’Horta Nord, dinar amb la gent de CCOO del Marítim, i sopar a Mislata. Les fotos a l’Ajuntament de València molt, molt divertides, i l’alcalde Joan Ribo Canut també se va sumar. A la propera, si ho fa bé, li convidem també al dinar!!

Fa falta construir sindicalisme a cada centre educatiu, a cada localitat i comarca.
Estes fotos están dedicades a la gent que no pensa que els d’esquerres som uns “cenizos“, sino que saben lluitar tot l’any i divertir-se sempre!!

 

Programa de ràdio actualitat educativa a la Malva-rosa

El passat dimecres 27 vaig participar a “Malva-rosa Pop” programa de Ràdio Malva del meu company i amic Dani Gálvez. Parlàrem sobre acutalitat educativa després de la derrota del PP a les urnes, de la Malva-rosa i la ciutat de València i de la campanya sobre matricula a l’escola pública.

Ací el teniu per si vos interessa, no és molt rotllo i té bona música “popera”

IMG_0030

“Malva-rosa Pop” en Radio Malva

Una revolución pasiva al final de la crisis

Según dice Rajoy, ya estamos saliendo de la crisis. Y puede que al decirlo, sea sincero en lo que piensa: Las empresas españolas disparan sus beneficios tras años de caídas… aunque siguan destruyendo empleo. Desde su perspectiva, desde los criterios de los grandes empresarios y las clases dominantes, estamos creciendo!. En enero el FMI auguraba que la economía española crecería un 2% este año y un 1,8% el siguiente. Y todo esto, mientras el drama de la pobreza y el paro no remite.

En el plano político muchas personas mantenemos esperanzas de cambio. La indignación se ha ido transformando en organización y se cuestionan las medidas del neoliberalismo mientras la corrupción aparece ligada a los mismos políticos que promovieron los recortes.

Sin embargo, la conflictividad laboral ha remitido este último año. La cantidad de huelgas ha disminuido, aún la espectacularidad y combatividad de algunas concretas (caso de la lucha en Coca-Cola, por ejemplo). En educación sin ir más lejos, este principio de curso para CCOO no fue posible convocar huelga pese a nuestro interés en que fuera estatal y a todos los niveles, debido a la falta de voluntad de algunas organizaciones. En síntesis, nos encontramos ante un desplazamiento de las esperanzas y las fuerzas depositadas en la movilización, hacia la contienda electoral de mayo y noviembre.

Porque a nivel político han surgido fuerzas novedosas que plantean distintos elementos al debate político. Pero no se nos puede escapar que realmente no suponen un peligro real para las clases dominantes. Ante la posibilidad del fin del bipartidismo, la banca parece despreocupada y sin soltar la sartén del mango. En palabras de Francisco Gonzalez, presidente del BBVA “Lo importante es un gobierno estable; el color político da lo mismo”. Aseguran esperar cuatro años “muy buenos” (se entiende que para él y los de su clase), mientras expresa nítidamente que  “no es un tema ideológico. No se trata de eso. No tengo ninguna ideología. Mi única ideología es la de la economía de mercado”. O en palabras igual de claras de la patronal valenciana después de oir a Montiel, candidato de Podemos a la Generalitat tras tomar un café con sus líderes: “Podemos no muerde”.

Así que la oportunidad política de un cambio real de profundización de la democracia, de mejora de las condiciones de vida de trabajadores y trabajadoras, ante la posibilidad de un cambio en la correlación de fuerzas a favor de las clases subalternas puede esfumarse delante de nuestros ojos. ¿Qué posición tomar ante los nuevos panoramas políticos y sociales que se nos avecinan?.

Para momentos políticos como los actuales, creo que vale la pena retomar el análisis a partir de conceptos como el de “revolución pasiva” en Gramsci. Una revolución pasiva se puede concretar en aspectos progresivos de cambio, durante tiempos de posibilidades transformadoras, que llegan a ser disminuidos con el tiempo hasta resultar en la reconstitución de relaciones sociales dentro de un nuevo orden donde las clases dominantes restauran su hegemonía. Por eso, para referirse a estos procesos sociales, también se utiliza la expresión “revolución-restauración”. Porque es la propia clase dominante quien restaura el orden social después de haber minimizado, y luego absorbido, parte de las reivindicaciones políticas que la cuestionaban, con el fin de consolidar el dominio.

“La clase dirigente tradicional, que cuenta con un numeroso personal frase-decir-la-verdad-es-siempre-revolucionario-antonio-gramsci-142675adiestrado, cambia los hombres y los programas y se hace nuevamente con el control que se le estaba escapando de las manos, y puede hacer todo esto con mayor celeridad que las clases subalternas; hace sacrificios, si es preciso, se expone a un futuro oscuro con promesas demagógicas, pero conserva el poder, lo refuerza de momento y lo utiliza para aplastar al adversario […]” (Cuaderno 13, Gramsci)

En la enseñanza valenciana creo que se podría hacer un análisis paralelo. Las pasadas elecciones sindicales (tanto en la escuela pública como en la escuela concertada), han supuesto a mi entender un reforzamiento de las posiciones corporativas y de los discursos “antipolíticos” y a veces “antisindicales”. De tal forma que un fenómeno muy significativo, coherente con el discurso que he comentado, ha sido el de una alta abstención: la participación en los procesos de elecciones sindicales en la escuela pública desde los 80 siempre fueron superiores al 60%, y en las de 2014 ha sido del 45%. Junto a ello parece haber calado en sectores mayoritarios de trabajadores y trabajadoras el relato de que “si algo hemos recuperado es porque nos lo merecíamos, porque se acercan las elecciones, y no porque la movilización tenga influencia alguna en ningún cambio”.

Además constatamos que la centralidad del discurso y de las posiciones de los sindicatos mayoritarios en la enseñanza valenciana pasan a estar alrededor de demandas con tintes corporativos, destinadas a colectivos particulares de trabajadores y trabajadoras (frente a otros colectivos). En vez de avanzar en un contexto de crisis económica y amplio rechazo a las políticas de recortes, hacia el discurso de crítica global, se parcializan y dividen las luchas. Frente a las demandas del conjunto de trabajadores y trabajadoras y frente al conjunto de la comunidad educativa. Basta recorrer las webs de algunos sindicatos de enseñanza valenciana para que un lector atento lo pueda contrastar rápidamente.

Un ejemplo muy evidente es el papel que cada organización otorga en su propuesta político-sindical a una movilización de carácter amplio, unitaria y de clase como es la manifestación de País Valenciano del próximo 9 de mayo por el cambio educativo.

En resumen, en los mundos político y sindical, vivimos un proceso de reorganización de fuerzas que pueden constituir lo que Gramsci llamaba una “revolución pasiva”. Está en marcha un proceso de cambios sociales y de ajuste en la correlación de fuerzas, dirigido por el mismo bloque dominante. El poder quiere una salida desde arriba y la derecha, y teme un cambio desde abajo y desde la izquierda. Pero en contextos sociales de cambio, también las fuerzas que aspiran a representar las aspiraciones e intereses de las clases subalternas están llamadas a jugar su papel político. También la pelota está en nuestro tejado.

 Antonio-Gramsci-montaje-encontrado-Internet_EDIIMA20130719_0490_5

(Versió en valencià)

Una revolució passiva al final de la crisi

Segons diu Rajoy, ja estem eixint de la crisi. I pot ser que en dir-ho, siga sincer en el que pensa: Les empreses espanyoles disparen els seus beneficis després d’anys de caigudes… encara que sigeixen destruint ocupació. Des de la seua perspectiva, des dels criteris dels grans empresaris i les classes dominants, estem creixent!. Al gener el FMI augurava que l’economia espanyola creixeria un 2% enguany i un 1,8% el següent. I tot açò, mentre el drama de la pobresa i l’atur no s’atura.

En el plànol polític moltes persones mantenim esperances de canvi. La indignació s’ha anat transformant en organització i es qüestionen les mesures del neoliberalisme mentre la corrupció apareix lligada als mateixos polítics que van promoure les retallades.

No obstant açò, la conflictivitat laboral ha remès aquest últim any. La quantitat de vagues ha disminuït, encara l’espectacularitat i combativitat d’algunes concretes (cas de la lluita en Coca-cola, per exemple). En educació sense anar més lluny, aquest principi de curs per a CCOO no va ser possible convocar vaga malgrat el nostre interès en què fóra estatal i a tots els nivells, per la falta de voluntat d’algunes organitzacions. En síntesi, ens trobem davant un desplaçament de les esperances i les forces dipositades en la mobilització, cap a la contesa electoral de maig i novembre.

Perquè a nivell polític han sorgit forces noves que plantegen diferents elements al debat polític. Però no se’ns pot escapar que realment no suposen un perill real per a les classes dominants. Davant la possibilitat de la fi del bipartidisme, la banca sembla despreocupada i sense soltar la paella del mànec. En paraules de Francisco Gonzalez, president del BBVA “L’important és un govern estable; el color polític dóna el mateix”. Asseguren esperar quatre anys “molt bons” (s’entén que per a ell i els de la seua classe), mentre expressa nítidament que “no és un tema ideològic. No es tracta d’açò. No tinc cap ideologia. La meua única ideologia és la de l’economia de mercat”. O en paraules igual de clares de la patronal valenciana després de sentir a Montiel, candidat de Podem a la Generalitat després de prendre un cafè amb els seus líders: “Podem no mossega”.

Així que l’oportunitat política d’un canvi real d’aprofundiment de la democràcia, de millora de les condicions de vida de treballadors i treballadores, davant la possibilitat d’un canvi en la correlació de forces a favor de les classes subalternes pot esfumar-se davant dels nostres ulls. Quina posició prendre davant els nous panorames polítics i socials que se’ns acosten?.

Per a moments polítics com els actuals, crec que val la pena reprendre l’anàlisi a partir de conceptes com el de “revolució passiva” en Gramsci. Una revolució passiva es pot concretar en aspectes progressius de canvi, durant temps de possibilitats transformadores, que arriben a ser disminuïts amb el temps fins a resultar en la reconstitució de relacions socials dins d’un nou ordre on les classes dominants restauren la seua hegemonia. Per açò, per a referir-se a aquests processos socials, també s’utilitza l’expressió “revolució-restauracimages”. Perquè és la pròpia classe dominant qui restaura l’ordre social després d’haver minimitzat, i després absorbit, part de les reivindicacions polítiques que la qüestionaven, amb la finalitat de consolidar el domini.

“La classe dirigent tradicional, que compta amb un nombrós personal preparat, canvia els homes i els programes i es fa novament amb el control que se li estava escapant de les mans, i pot fer tot açò amb major celeritat que les classes subalternes; fa sacrificis, si cal, s’exposa a un futur fosc amb promeses demagògiques, però conserva el poder, ho reforça de moment i ho utilitza per a aixafar a l’adversari […]” (Quadern 13, Gramsci)

En l’ensenyament valencià crec que es podria fer una anàlisi paral·lela. Les passades eleccions sindicals (tant en l’escola pública com en l’escola concertada), han suposat a la meua entendre un reforçament de les posicions corporatives i dels discursos “antipolíticos” i a voltes “antisindicales”. De tal forma que un fenomen molt significatiu, coherent amb el discurs que he comentat, ha sigut el d’una alta abstenció: la participació en els processos d’eleccions sindicals en l’escola pública des dels 80 sempre van ser superiors al 60%, i en les de 2014 ha sigut del 45%. Al costat d’açò sembla haver calat en sectors majoritaris de treballadors i treballadores el relat que “si alguna cosa hem recuperat és perquè ens ho mereixíem, perquè s’acosten les eleccions, i no perquè la mobilització té influencia alguna en cap canvi”.

A més constatem que la centralitat del discurs i de les posicions dels sindicats majoritaris en l’ensenyament valencià passen a estar al voltant de demandes amb tints corporatius, destinades a col·lectius particulars de treballadors i treballadores (enfront d’altres col·lectius). En comptes d’avançar en un context de crisi econòmica i ampli rebuig a les polítiques de retallades, cap al discurs de crítica global, es parcialitzen i divideixen les lluites. Enfront de les demandes del conjunt de treballadors i treballadores i enfront del conjunt de la comunitat educativa. Només cal recórrer les webs d’alguns sindicats d’ensenyament valencià perquè un lector atent el puga contrastar ràpidament.

Un exemple molt evident és el paper que cada organització atorga en la seua proposta polític-sindical a una mobilització de caràcter ampli, unitària i de classe com és la manifestació de País Valencià del pròxim 9 de maig pel canvi educatiu.

En resum, en els mons polític i sindical, vivim un procés de reorganització de forces que poden constituir el que Gramsci cridava una “revolució passiva”. Està en marxa un procés de canvis socials i d’ajust en la correlació de forces, dirigit pel mateix bloc dominant. El poder vol una eixida des d’a dalt i la dreta, i tem un canvi des de baix i des de l’esquerra. Però en contextos socials de canvi, també les forces que aspiren a representar les aspiracions i interessos de les classes subalternes estan cridades a jugar el seu paper polític. També la pilota està en la nostra teulada.

 

Bibliografía:

  • Artículo de Alberto Garzon sobre la revolución pasiva

http://www.lamarea.com/2015/03/31/la-revolucion-pasiva-que-padecemos/

  • Gramsci “La poítica y el estado moderno” Ed. Público, 2009

5 de maig presentació a Mislata del documental “parar i començar” sobre el dret de vaga

  • Serà a les 18h a l’IES La Moreria, amb participació de membres de la comunitat educativa de Mislata
    documental vaga mislata

    Una reflexió audiovisual des del món de l’ensenyament sobre la vaga

  • Serà Benvingut tothom que vulga defensar aquells drets que obtingueren la nostra gent.

És una reflexió audiovisual sobre el dret de vaga i des de l’ensenyament. Fet per Raïm, un col.lectiu de professors i professores de FOL.

La idea fonamental de Parar i començar és aportar un material (arguments, imatges…) per a reflexionar sobre la participació dels ciutadans en la configuració de les normes que els afecten com a subjectes d”una comunitat. Ens interessa mostrar la vaga com un fenomen que ha de ser observat des de diferents punts de vista per abastar el seu significat complet.

El documental ja s’ha presentat a diversos llocs: la presentació inicial a CCOO PV, però també a la Universitat de València, a Ca Revolta, i a diverses localitats de l’estat espanyol.

Algun dels autors és de Mislata, i la FE CCOO PV organitza la presentació a aquesta localitat de l’Horta Sud.

A la presentació del documental estaran tres companys i amics molt lluitadors per l’escola pública de Mislata: presentarà Lluis Muedra, professor de l’IES La Moreria, i participarà Jordi Brull, professor i membre del grup Raïm, i Mentxu Querol, mestra jubilada de l’escola pública i sindicalista de la FE CCOO PV.

 

Més informació:

Música “A la vaga!”
“Parar i començar” en Youtube
Web Parar i començar
Web http://huelganoesdelito.es/

 

Propostes pel canvi educatiu des de Mislata

Publiquem el comunicat de l’assemblea decent de l’IES Martí Soler de Mislata que han fet una important aportació al debat necessari per a recuperar l’educació, pel canvi educatiu!!

L’Assemblea de l’IES Martin i Soler ha decidit fer públic i trasmetre les seus refexions i opinions en l’escrit que adjuntem, i pensem que seria molt interessant que altres centres, AMPAs, Assemblees d’Alumnes i qualsevol altra instància implicada en el procés educatiu seguireu l’exmple.

protesta educativa mislata

Mobilització educativa a Mislata el curs passat

A L’ATENCIÓ DE PARTITS POLÍTICS, SINDICATS, ASSOCIACIONS I REPRESENTANTS DE LES INSTITUCIONS EDUCATIVES
L’Assemblea de Professors de l’IES Músic Martí I Soler, davant de la situació creada per la imminent aplicació de la nova llei d’educació en el nostre Centre, desitja unànimemente expressar el seu rebuig tant a la mateixa llei com a les circumstàncies que envolten la seua posada en funcionament.
Considerem, en primer lloc, que la llei ha de ser derogada, i reclamem als governs, que a nivell autonòmic i estatal es constituesquen en els propers mesos, que apliquen aquesta mesura amb la major urgència possible per a evitar els danys que la nova normativa generarà en l’ensenyament públic. Considerem que l’anomenada Llei Wert ha sigut elaborada en contra de totes les forces parlamentàries, excepte el Partit Popular, que s’ha emparat majoritàriament per a imposar una normativa que els distints partits ja s’han compromés a derogar. Considerem, a més, que en cap cas s’ha consultat els distints membres de la comunitat educativa, en especial els professionals de l’ensenyament, per a l’elaboració d’aquesta llei.
Davant la urgència dels esdeveniments, tenint en compte que el curs està a punt de concloure i que la normativa regirà ja la vida acadèmica en a penes uns mesos, entenem que el perjudici organitzatiu que es crearà exigeix una demora de com a mínim un curs per a la seua aplicació. Eixe perjudici afecta factors com el disseny de plantilles professionals, l’elecció de llibres de text que les famílies necessiten conéixer amb urgència, l’elaboració dels nous continguts curriculars per part dels distints departaments didàctics… etc. ies marti soler
D’altra banda, entenem que la situació d’incertesa que s’ha creat torna a posar sobre la taula la necessitat de recuperar algunes condicions del treball docent que, en ocasió dels famosos retalls que s’han aplicat en els últims anys, han dificultat extraordinàriament la nostra tasca professional. En conseqüència demandem:
1. Recuperació de la setmana lectiva de díhuit hores.
2. Reducció de les ràtio d’alumnes per aula.
3. Manteniment de les hores de reducció lectiva per direcció de seminari.
4. Recuperació de les hores d’atenció a la diversitat (alumnes amb necessitats especials, estrangers nouvinguts…) i del personal especialitzat que li correspon.
5. Recuperació de les hores de reducció de càrrega lectiva per a professors majors de cinquanta-cinc anys.
Considerem que aquestes exigències són perfectament raonables, perquè ja existien anteriorment, i entenem que en la mesura que siguen ateses beneficiaran a la pràctica acadèmica i, en conseqüència, a les veritables víctimes del deteriorament de l’educació pública que vivim en els últims anys, és a dir, els nostres alumnes.

 

Mobilització i reflexió pel canvi social i educatiu

Aquest final de mes d’abril, i el començament de maig es presenta ple de reflexions i mobilitzacions pel canvi social i educatiu. Molta gent ha estat lluitant aq uests anys contra les retallades i per la democràcia. Ara farem un esforç per espentar cap a un vertader canvi de polítiques.

Algunes d’aquestes iniciatives venen des de les comarques i localitats on soc permanent sindical

Difon aquestes iniciatives i participa a totes les que pugues!

Jo_vote_per_l_educacio

Dia Qué Qui convoca Lloc Hora
21 Concentració per la universitat pública Plataforma per la universitat pública de València Delegació de Govern 19h
22 Acte central de la SAME (Setmana d’Acció Mundial per l’Educació) Campanya Mundial per l’Educació Facultat de Filosofia i CC Educació 9 a 14h
23 Premis SAMBORI València Escola Valenciana IES Sant Vicent Ferrer de València 18h
23 Iª Jornada Educació i Futur, Massamagrell AMPA CEIP Sant Joan Centre Cultural Massamagrell 18:30h
24 III Jornades per l’Escola Pública a Alaquàs InterAMPA Alaquàs Lloc: CEIP Castell i CEIP Vila d’Alaquàs 18:30h-
25 III Jornades per l’Escola Pública a Alaquàs InterAMPA Alaquàs Lloc: CEIP Castell i CEIP Vila d’Alaquàs 10 a 14h
25 Manifestació 25 Abril “Comença el futur” ACPV Plaça Sant Agustí 18h
26 Cercavil.la Trobada Escoles en valencià a València Escola Valenciana CEIP Balmes 10:30h
1 maig Manifestacions dia internacional de la Classe Obrera El moviment obrer València: Sant Agustí 11:30h
5 maig Video forum pel dret a la vaga “Parar i començar” FE CCOO PV IES La Moreria 18h
9 maig Manifestació “Pel Calvi educatiu” Plataforma en defensa de l’ensenyament públic Sant Agustí 18h

 

Cartell_No_al_3_+_2III_Jornades_per_Escola_Publica_Version2   Xarrada_educacioa3-cartell-previ11156316_801180329959500_1083951436015653132_n2046282-Manifestacio_9_de_maig_Version2