Votes a qui votes: Vota No a la LOMCE

Són unes eleccions que es produeixen després de diversos anys de crisis, de polítiques conservadores i de retallades, i amb major evidència que mai que són necessàries noves polítiques.
Sí! Polítiques! Reivindiquem la política! Enfront de la postmodernitat, la superficialitat o el simple “analfabet polític”.

Com a ciutadà, com a militant, tinc les meues pròpies opcions polítiques. Com a sindicalista de FE CCOO PV no demanaré el vot per a cap força política en particular, però no tot val!. Cal promoure un vot favorable als i les treballadores, cal promoure un vot contra la LOMCE.
Moltes persones de la comunitat educativa, molts i moltes docents donen per acabada la LOMCE: una llei contra el consens educatiu i que obté un rebuig màxim. Però no acabarem amb ella si no exercim ara el nostre dret a vot. Només amb votar no és suficient: cal lluitar, afiliar-se i apostar per l’escola pública en la pràctica.

La política és més que votar cada 4 anys.
Açò sí, el 20D: vota NO a la LOMCE

Enllaços d’interés:

12390950_10207015831907284_6551837312270142451_n

 

Una revolución pasiva al final de la crisis

Según dice Rajoy, ya estamos saliendo de la crisis. Y puede que al decirlo, sea sincero en lo que piensa: Las empresas españolas disparan sus beneficios tras años de caídas… aunque siguan destruyendo empleo. Desde su perspectiva, desde los criterios de los grandes empresarios y las clases dominantes, estamos creciendo!. En enero el FMI auguraba que la economía española crecería un 2% este año y un 1,8% el siguiente. Y todo esto, mientras el drama de la pobreza y el paro no remite.

En el plano político muchas personas mantenemos esperanzas de cambio. La indignación se ha ido transformando en organización y se cuestionan las medidas del neoliberalismo mientras la corrupción aparece ligada a los mismos políticos que promovieron los recortes.

Sin embargo, la conflictividad laboral ha remitido este último año. La cantidad de huelgas ha disminuido, aún la espectacularidad y combatividad de algunas concretas (caso de la lucha en Coca-Cola, por ejemplo). En educación sin ir más lejos, este principio de curso para CCOO no fue posible convocar huelga pese a nuestro interés en que fuera estatal y a todos los niveles, debido a la falta de voluntad de algunas organizaciones. En síntesis, nos encontramos ante un desplazamiento de las esperanzas y las fuerzas depositadas en la movilización, hacia la contienda electoral de mayo y noviembre.

Porque a nivel político han surgido fuerzas novedosas que plantean distintos elementos al debate político. Pero no se nos puede escapar que realmente no suponen un peligro real para las clases dominantes. Ante la posibilidad del fin del bipartidismo, la banca parece despreocupada y sin soltar la sartén del mango. En palabras de Francisco Gonzalez, presidente del BBVA “Lo importante es un gobierno estable; el color político da lo mismo”. Aseguran esperar cuatro años “muy buenos” (se entiende que para él y los de su clase), mientras expresa nítidamente que  “no es un tema ideológico. No se trata de eso. No tengo ninguna ideología. Mi única ideología es la de la economía de mercado”. O en palabras igual de claras de la patronal valenciana después de oir a Montiel, candidato de Podemos a la Generalitat tras tomar un café con sus líderes: “Podemos no muerde”.

Así que la oportunidad política de un cambio real de profundización de la democracia, de mejora de las condiciones de vida de trabajadores y trabajadoras, ante la posibilidad de un cambio en la correlación de fuerzas a favor de las clases subalternas puede esfumarse delante de nuestros ojos. ¿Qué posición tomar ante los nuevos panoramas políticos y sociales que se nos avecinan?.

Para momentos políticos como los actuales, creo que vale la pena retomar el análisis a partir de conceptos como el de “revolución pasiva” en Gramsci. Una revolución pasiva se puede concretar en aspectos progresivos de cambio, durante tiempos de posibilidades transformadoras, que llegan a ser disminuidos con el tiempo hasta resultar en la reconstitución de relaciones sociales dentro de un nuevo orden donde las clases dominantes restauran su hegemonía. Por eso, para referirse a estos procesos sociales, también se utiliza la expresión “revolución-restauración”. Porque es la propia clase dominante quien restaura el orden social después de haber minimizado, y luego absorbido, parte de las reivindicaciones políticas que la cuestionaban, con el fin de consolidar el dominio.

“La clase dirigente tradicional, que cuenta con un numeroso personal frase-decir-la-verdad-es-siempre-revolucionario-antonio-gramsci-142675adiestrado, cambia los hombres y los programas y se hace nuevamente con el control que se le estaba escapando de las manos, y puede hacer todo esto con mayor celeridad que las clases subalternas; hace sacrificios, si es preciso, se expone a un futuro oscuro con promesas demagógicas, pero conserva el poder, lo refuerza de momento y lo utiliza para aplastar al adversario […]” (Cuaderno 13, Gramsci)

En la enseñanza valenciana creo que se podría hacer un análisis paralelo. Las pasadas elecciones sindicales (tanto en la escuela pública como en la escuela concertada), han supuesto a mi entender un reforzamiento de las posiciones corporativas y de los discursos “antipolíticos” y a veces “antisindicales”. De tal forma que un fenómeno muy significativo, coherente con el discurso que he comentado, ha sido el de una alta abstención: la participación en los procesos de elecciones sindicales en la escuela pública desde los 80 siempre fueron superiores al 60%, y en las de 2014 ha sido del 45%. Junto a ello parece haber calado en sectores mayoritarios de trabajadores y trabajadoras el relato de que “si algo hemos recuperado es porque nos lo merecíamos, porque se acercan las elecciones, y no porque la movilización tenga influencia alguna en ningún cambio”.

Además constatamos que la centralidad del discurso y de las posiciones de los sindicatos mayoritarios en la enseñanza valenciana pasan a estar alrededor de demandas con tintes corporativos, destinadas a colectivos particulares de trabajadores y trabajadoras (frente a otros colectivos). En vez de avanzar en un contexto de crisis económica y amplio rechazo a las políticas de recortes, hacia el discurso de crítica global, se parcializan y dividen las luchas. Frente a las demandas del conjunto de trabajadores y trabajadoras y frente al conjunto de la comunidad educativa. Basta recorrer las webs de algunos sindicatos de enseñanza valenciana para que un lector atento lo pueda contrastar rápidamente.

Un ejemplo muy evidente es el papel que cada organización otorga en su propuesta político-sindical a una movilización de carácter amplio, unitaria y de clase como es la manifestación de País Valenciano del próximo 9 de mayo por el cambio educativo.

En resumen, en los mundos político y sindical, vivimos un proceso de reorganización de fuerzas que pueden constituir lo que Gramsci llamaba una “revolución pasiva”. Está en marcha un proceso de cambios sociales y de ajuste en la correlación de fuerzas, dirigido por el mismo bloque dominante. El poder quiere una salida desde arriba y la derecha, y teme un cambio desde abajo y desde la izquierda. Pero en contextos sociales de cambio, también las fuerzas que aspiran a representar las aspiraciones e intereses de las clases subalternas están llamadas a jugar su papel político. También la pelota está en nuestro tejado.

 Antonio-Gramsci-montaje-encontrado-Internet_EDIIMA20130719_0490_5

(Versió en valencià)

Una revolució passiva al final de la crisi

Segons diu Rajoy, ja estem eixint de la crisi. I pot ser que en dir-ho, siga sincer en el que pensa: Les empreses espanyoles disparen els seus beneficis després d’anys de caigudes… encara que sigeixen destruint ocupació. Des de la seua perspectiva, des dels criteris dels grans empresaris i les classes dominants, estem creixent!. Al gener el FMI augurava que l’economia espanyola creixeria un 2% enguany i un 1,8% el següent. I tot açò, mentre el drama de la pobresa i l’atur no s’atura.

En el plànol polític moltes persones mantenim esperances de canvi. La indignació s’ha anat transformant en organització i es qüestionen les mesures del neoliberalisme mentre la corrupció apareix lligada als mateixos polítics que van promoure les retallades.

No obstant açò, la conflictivitat laboral ha remès aquest últim any. La quantitat de vagues ha disminuït, encara l’espectacularitat i combativitat d’algunes concretes (cas de la lluita en Coca-cola, per exemple). En educació sense anar més lluny, aquest principi de curs per a CCOO no va ser possible convocar vaga malgrat el nostre interès en què fóra estatal i a tots els nivells, per la falta de voluntat d’algunes organitzacions. En síntesi, ens trobem davant un desplaçament de les esperances i les forces dipositades en la mobilització, cap a la contesa electoral de maig i novembre.

Perquè a nivell polític han sorgit forces noves que plantegen diferents elements al debat polític. Però no se’ns pot escapar que realment no suposen un perill real per a les classes dominants. Davant la possibilitat de la fi del bipartidisme, la banca sembla despreocupada i sense soltar la paella del mànec. En paraules de Francisco Gonzalez, president del BBVA “L’important és un govern estable; el color polític dóna el mateix”. Asseguren esperar quatre anys “molt bons” (s’entén que per a ell i els de la seua classe), mentre expressa nítidament que “no és un tema ideològic. No es tracta d’açò. No tinc cap ideologia. La meua única ideologia és la de l’economia de mercat”. O en paraules igual de clares de la patronal valenciana després de sentir a Montiel, candidat de Podem a la Generalitat després de prendre un cafè amb els seus líders: “Podem no mossega”.

Així que l’oportunitat política d’un canvi real d’aprofundiment de la democràcia, de millora de les condicions de vida de treballadors i treballadores, davant la possibilitat d’un canvi en la correlació de forces a favor de les classes subalternes pot esfumar-se davant dels nostres ulls. Quina posició prendre davant els nous panorames polítics i socials que se’ns acosten?.

Per a moments polítics com els actuals, crec que val la pena reprendre l’anàlisi a partir de conceptes com el de “revolució passiva” en Gramsci. Una revolució passiva es pot concretar en aspectes progressius de canvi, durant temps de possibilitats transformadores, que arriben a ser disminuïts amb el temps fins a resultar en la reconstitució de relacions socials dins d’un nou ordre on les classes dominants restauren la seua hegemonia. Per açò, per a referir-se a aquests processos socials, també s’utilitza l’expressió “revolució-restauracimages”. Perquè és la pròpia classe dominant qui restaura l’ordre social després d’haver minimitzat, i després absorbit, part de les reivindicacions polítiques que la qüestionaven, amb la finalitat de consolidar el domini.

“La classe dirigent tradicional, que compta amb un nombrós personal preparat, canvia els homes i els programes i es fa novament amb el control que se li estava escapant de les mans, i pot fer tot açò amb major celeritat que les classes subalternes; fa sacrificis, si cal, s’exposa a un futur fosc amb promeses demagògiques, però conserva el poder, ho reforça de moment i ho utilitza per a aixafar a l’adversari […]” (Quadern 13, Gramsci)

En l’ensenyament valencià crec que es podria fer una anàlisi paral·lela. Les passades eleccions sindicals (tant en l’escola pública com en l’escola concertada), han suposat a la meua entendre un reforçament de les posicions corporatives i dels discursos “antipolíticos” i a voltes “antisindicales”. De tal forma que un fenomen molt significatiu, coherent amb el discurs que he comentat, ha sigut el d’una alta abstenció: la participació en els processos d’eleccions sindicals en l’escola pública des dels 80 sempre van ser superiors al 60%, i en les de 2014 ha sigut del 45%. Al costat d’açò sembla haver calat en sectors majoritaris de treballadors i treballadores el relat que “si alguna cosa hem recuperat és perquè ens ho mereixíem, perquè s’acosten les eleccions, i no perquè la mobilització té influencia alguna en cap canvi”.

A més constatem que la centralitat del discurs i de les posicions dels sindicats majoritaris en l’ensenyament valencià passen a estar al voltant de demandes amb tints corporatius, destinades a col·lectius particulars de treballadors i treballadores (enfront d’altres col·lectius). En comptes d’avançar en un context de crisi econòmica i ampli rebuig a les polítiques de retallades, cap al discurs de crítica global, es parcialitzen i divideixen les lluites. Enfront de les demandes del conjunt de treballadors i treballadores i enfront del conjunt de la comunitat educativa. Només cal recórrer les webs d’alguns sindicats d’ensenyament valencià perquè un lector atent el puga contrastar ràpidament.

Un exemple molt evident és el paper que cada organització atorga en la seua proposta polític-sindical a una mobilització de caràcter ampli, unitària i de classe com és la manifestació de País Valencià del pròxim 9 de maig pel canvi educatiu.

En resum, en els mons polític i sindical, vivim un procés de reorganització de forces que poden constituir el que Gramsci cridava una “revolució passiva”. Està en marxa un procés de canvis socials i d’ajust en la correlació de forces, dirigit pel mateix bloc dominant. El poder vol una eixida des d’a dalt i la dreta, i tem un canvi des de baix i des de l’esquerra. Però en contextos socials de canvi, també les forces que aspiren a representar les aspiracions i interessos de les classes subalternes estan cridades a jugar el seu paper polític. També la pilota està en la nostra teulada.

 

Bibliografía:

  • Artículo de Alberto Garzon sobre la revolución pasiva

http://www.lamarea.com/2015/03/31/la-revolucion-pasiva-que-padecemos/

  • Gramsci “La poítica y el estado moderno” Ed. Público, 2009

Conclusions de l’Assemblea sobre els resultats electorals

Assemblea delegats i delegades FE CCOO PV ensenyament públic València

Data: 18 de desembre, 19h
Lloc: Seu de CCOO PV de València.
Assistèxen: 40 companys i companyes. Persones apoderades, interventores a les Eleccions Sindicals, i delegats i delegades de centre de les següents localitats i

NOTA 1: Aquesta acta reflecteix les aportacions a l’assemblea de companys i companyes sobre el que pensem del moment sindical i polític. No reflexa necessàriament la línea del sindicat. La FE CCOO PV l’ha propiciat des de la participació per tal d’incorporar-les al nostre discurs i línea de treball juntament amb altres assemblees i trobades d’altres localitats i des de la reflexió i presa de decisions de la nostra organització.
 NOTA 2: Les aportacions literals venen entre cursiva i entre cometes al text per tal de ser fidels a les aportacions concretes i a la reflexió col·lectiva de l’assemblea.

 Ordre del dia:
1.- Anàlisi dels resultats electorals
2.- Propostes d’actuació

1.- Anàlisi dels resultats electorals

Introducció:
En les eleccions sindicals de Desembre de 2014 hem patit una derrota sense pal·liatius. Encetem una nova etapa amb una nova configuració de majories en la qual STE tindrà la majoria absoluta, i CCOO serà pràcticament la única alternativa sindical. La resta de sindicats queden molt reduïts.

Els resultats són les següents: la participació passa d’un 65% a les darreres eleccions a un 45% en les actuals. CCOO passa d’un 19,45% a un 16,7% (perdem un 2,8% i uns 2500 vots). STE obté majoria absoluta amb el 57%, mentre CSIF, UGT i ANPE s’enfonsen.

Tendències globals de fons respecte del sindicalisme:

comarques: Aldaia, Picanya, Meliana, Albal, Ribera Alta, Port de Sagunt, Silla, Foios, Ribarroja, Burjassot, Mislata i València (Abastos, Malva-rosa, Cabanyal, Eixample, Patraix, Conservatoris, …)

  • Som i ens sentim un sindicat de classe i hui sembla que és una cosa que no “està de moda”.
  • “Hi ha poca “cultura sindical” als centres educatius”. En alguns centres es parla molt poc de la situació de l’escola pública o de la realitat socio-laboral. També es constata que la forta càrrega de treball no afavoreix el debat entre docents.
  • Falta molta consciència social entre el professorat. Molts queden contents de tindre “la butxaca plena” gràcies als acords, però no són capaços de conèixer i reconèixer que és gràcies al sindicalisme i a la negociació col·lectiva.
  • El context social i alguns fets concrets que afecten al sindicat no ens han afavorit: targetes black, foto de la signatura de l’acord d’ocupació, … “Ha faltat autocrítica”
Algunes persones també valoren que la gestió d’alguns acords de recuperació de drets signats per FE CCOO PV han estat difícils d’entendre per part dels treballadors i treballadores, donat el context i el govern amb qui se signava “És més fàcil estar a la contra encara que després es beneficien igualment de l’acord”. “Si firmem acords amb qui abans ens ha retallat la conclusió simplista, però que de vegades cala, és que <<som el mateix>>”. “Hi ha un excés de responsabilitat, inclús quan no es signen acords”.

Valorem que la campanya de les eleccions sindicals del nostre sindicat ha sigut bona. Entenem que hem treballat molt aquests anys i que el treball fet no s’ha vist reflectit suficientment. “Al meu centre CCOO hem estat presents els quatre anys fent discurs i treballant”

Constatem que hem viscut una campanya de descrèdit a CCOO per part de l’STE. Amb més o menys agressivitat segons zones i moments, a l’assemblea es constata que el discurs “anti-sindicalisme de classe” que ha fet el sindicat majoritari ha estat present a les eleccions. “L’STE ha estat marruller, sense quasi propostes sindicals”. Que el personal estiga informat és important, perquè “la campanya de l’STE ha estat de <<confusió>>”
“Hi ha poca reflexió en els Claustres, de vegades s’accepten les <<notícies>> sense contrastar, banalitzant el treball sindical”.

Un altre dels elements molt significatius ha sigut la baixa participació. Alguna gent considera que la no presència de mesa electoral en cada centre ens pot haver perjudicat. La campanya de descrèdit sindical ha estat decisiva per a aquesta baixa participació.

Un tema de debat per als propers temps serà veure el paper que juga el sindicat que ha obtés la majoria absoluta, quin perfil tindrà a partir d’ara. Entenem que la forta pujada fins aconseguir la majoria absoluta, conjuntament amb l’enfonsament dels “sindicats de dretes”, indica que dins l’electorat de l’STE hi ha molt votant políticament conservador. “Hi ha gent que es mobilitza i vota STE, però hi ha molta gent que no es mobilitza mai i també els ha votat”. “Alguna gent igual s’afilien a l’STE que a l’ANPE”
Molta gent se sent incòmoda amb “bronca” entre sindicats, pensa que s’ha d’evitar.“Ells van en contra nostra. Hem d’entrar en eixa dinàmica?, no!”, “La nostra estratègia no ha de caure en el joc brut”

Respecte de la linea general del sindicat: Com a opinió generalitzada, entenem que el sindicalisme de classe que representa CCOO a l’ensenyament públic té un espai propi i consolidat, encara que som minoritaris. Entenem que “caldrà matisar el discurs, però no canviar-lo” No hem de canviar el que som, ens sentim contents de ser progressistes sense complexos i de defensar l’escola pública. Aquests trets no han de canviar en el futur.

2.- Propostes d’actuació

Algunes idees que es posaren damunt de la taula per a considerar i per a desenvolupar:

  • És clau tindre activa a l’afiliació i enfortir cada dia la xarxa de delegats i delegades. Aquesta és la clau que compartim. “El sindicat som totes i tots”.
  • Tenim experiències positives d’actuació de docents en actiu, delegats/des de CCOO, amb una tasca molt interessant: actualització del tauler sindical, enviament sistemàtic de correus als companys i companyes, tertúlies i debats, assemblees,…
  • Hem de decidir quin serà la nostra actitud i posicionament concret davant la majoria absoluta. Hi ha el “perill de vore a l’STE com enemic”, però està clar que“no anem a estar al seu costat”.
  • Si només plantegem com guanyar eleccions i a l’STE, ens equivoquem. Hem de crear consciència col·lectiva soci-política sindical, des de la unitat amb la comunitat educativa.
  • El model sindical que vivim és propi de la Transició Espanyola. Hem de canviar la nostra relació sindical amb les treballadores/és.
  • Hem de continuar cuidant els espais unitaris i de treball de proximitat, dotant-los de capacitat d’incidència: Plataformes i Consells Escolars Municipals
  • Hem de sistematitzar i organitzar el treball sindical que poden fer les persones del sindicat que ara estan jubilades que poden jugar un paper significatiu en determinats llocs i moments.
  • El panorama polític a partir de maig pot ser diferent i serà necessari contemplar-lo per la reorientació de la línea sindical.


Avançar en el cami de fer més transparent el sindicat: Se poden fer públiques les actes d’algunes reunions que considerem significatives (com aquesta assemblea), convocar sistemàticament a l’afiliació per activar la militància i la participació, aprofundir en les consultes sobre decisions importants del sindicat (convocar una vaga, signar un acord, etc.). Per això l’afiliació també ha d’assumir la seua participació continuada.

L’abstenció en les eleccions sindicals en ensenyament públic

Una de les dades més significatives de les passades eleccions sindicals del 4 de desembre de 2014 va ser sens dubte l’alta abstenció. Crec que no hem parlat suficientment sobre aquesta situació, i no hem analitzat seriosament les seues causes. Vaig a dedicar una petita reflexió, per a començar aquesta tasca necessària.

manifestació pel dret del vot per a les dones
De quines dades estem parlant? En les eleccions sindicals de 2006 la participació va ser del 62%, en les de 2010 va ser del 67% i en les de 2014 ha sigut tan sols del 47%. Efectivament hi ha hagut una forta abstenció. La participació en totes les eleccions (des que es va conquistar la possibilitat de tindre d’eleccions sindicals en la transició) sempre ha sigut al voltant del 60% i en aquestes ha baixat del 50%.

A quines causes NO és hagut. STE, sindicat que ha obtingut significativament la majoria absoluta precisament en aquestes eleccions, ha fet una campanya de descrèdit a altres sindicats, i especialment a CCOO, dient que la causa de la baixa participació ha estat deguda al fet que no hi havia meses electorals en cada centre educatiu. La veritat és que en 2006 va haver-hi menys meses que en 2014 i la participació va ser del 62%. Així que es pot afirmar sense mentir que la quantitat de meses no pot explicar una participació tan baixa. Una altra cosa és que es faça una massiva campanya dient que va a haver-hi una baixa participació, que finalment la hi haja, i que després s’explique la baixa participació degut la quantitat de taules (supose que coneixeu la “profecia autocumplida”, no?).

Ací tampoc hem viscut una campanya a favor de l’abstenció o del boicot per raons polítiques com podrien haver fet des de posicions anarquistes. Açò encara em resultaria legítim. Sempre vaig simpatitzar amb postulats llibertaris. Però no s’ha viscut gens d’açò. És pura desafecció al sindicalisme i a la política en general.

Anem a tractar de cercar algunes causes reals. Perquè el tema és suficientment important perquè ens ho prenguem de debò, i perquè no ho utilitzem precisament per a atacar al sindicalisme. Crec que el resultat de les eleccions, lligat a la baixa participació, té explicacions més complexes i que tenen a veure amb el descrèdit del sindicalisme que vivim actualment, i amb l’auge del sindicalisme corporatiu i de discurs feble.

Al costat dels propis errors del nostre sindicat, i al costat de l’operació de descrèdit general contra els drets sindicals en general, hi ha altres factors més propers a l’ensenyament públic valencià. Considere que no és possible entendre l’alta abstenció si no parlem de la cultura dominant actualment de “tots els polítics són iguals”, “al final tots ens venen”, “m’és igual que siguen de dretes que d’esquerres”, “si recuperem algun dret són engrunes i ens els donen perquè s’acosten les eleccions”,… i altres afirmacions per l’estil. Creec sincerament que en aquesta campanya s’han impulsat moltes d’aquestes idees, que a voltes a més són  clarament antisindicals.

Però no és només responsabilitat del sindicat de la majoria absoluta, sinó que és un problema que es manifesta a través d’una alta abstenció però que és de fons i al que des de CCOO hem d’encarar.

Tenim molts reptes per davant aquests anys i la necessària regeneració sindical, han de suposar canvis en positiu per a enfortir el sindicalisme de classe i les seues posicions en defensa de tots els treballadors i treballadores, especialment dels sectors més febles, en defensa dels serveis públics i que no perda la seua càrrega utòpica de transformació social.

Valoració resultats centres de L’Horta NORD on sóc permanent sindical:

Localitats dels centres educatius públics als quals fa referència aquesta informació: Alboraia, Massamagrell, Museros, Meliana, Foios, Rafelbunyol, Puçol, Puig,…
El context global és alta abstenció i d’un fort avanç del STE, un enfonsament de CSIF, UGT i ANPE (aquest últim menys), i una baixada de CCOO.

A l’Horta Nord la victòria de STE ha sigut molt clara, molt per sobre de la majoria absoluta. Només CCOO amb el 22% té una presència real en la comarca. La resta de sindicats no supera cap el 7%. La veritat és que la presència del STE a L’Horta Nord ve des de lluny i demostra que roman molt fort. Per açò la presència del sindicat de classe CCOO amb un lleuger repunt cal jutjar-ho com a significativa.
Valoracions:
–           L’augment de STE en aquesta comarca es correspon amb l’augment en tot el País Valencià, i demostra que roman fort. Falta veure si transformaran aqueixa força electoral en unitat social contra les retallades, doncs fins ara ha resultat difícil i no sabem com pot condicionar a l’STE la seua majoria absoluta
–           El nostre sindicat queda amb aquests resultats com a única força d’oposició a la majoria absoluta del STE en la comarca de l’Horta Nord. De fet podem afirmar que pràcticament l’STE recull votants d’esquerra, de centre i de dreta política (recordar que ANPE i CSIF junts són només una mica més del 10%)
CCOO tenim treball per davant, però les bases comencen a estar posades
Resultats Eleccions Sindicals 2014
ANPE
CC OO-PV
CSI-CSIF
FETE-UGT
STEPV-IV
USO
TOTAL
HORTA NORD
45
150
36
42
389
11
673
7%
22%
5%
6%
58%
2%
100%
Resultats Eleccions Sindicals 2010
ANPE
CC OO-PV
CSI-CSIF
FETE-UGT
STEPV-IV
USO
HORTA NORD
84
174
100
75
392
21
846
10%
21%
12%
9%
46%
2%
100%


Plataforma NO retallades Horta Nord
A la porta de l’IES Massamagrell



Valoració resultats centres de VALÈNCIA dels que soc permanent:

Centres als quals fem referència: IES ISABEL DE VILLENA, CEIP MALVARROSA, CEIP BALLESTER FANDOS, CEIP CAVITE, CEIP VICENTE BLASCO IBAÑEZ, CPUFPA MALVARROSA, , IES RAMON LLULL, CEIP VICENTE GAOS, CEIP GARCIA LORCA, IES CABANYAL, CEIP NUESTRA SRA CARMEN, CEIP MARE NOSTRUM, IES SERPIS, CEIP JAIME I, CEIP SAN PEDRO, IES SOROLLA, CPUFPA CENTRO SOCIAL GRAO, EEI CENTRO SOCIAL GRAO, CEIP SERRERIA, CEP AIORA, EEI LES RONDALLES

El context global és alta abstenció i d’un fort avanç del STE, un enfonsament de CSIF, UGT i ANPE (aquest últim menys), i una baixada de CCOO.

No obstant açò en aquests centres educatius públics de València, en els quals sóc permanent sindical, i que corresponen més o menys a la zona del Marítim (Malva-rosa, Cabanyal) i part dels barris al voltant de Blasco Ibáñez, CCOO no solament no ha baixat sinó que ha pujat lleugerament. En concret hem pujat un 5%. El STE puja 4% (encara que perd 3 vots), mentre que CSIF i UGT retrocedeixen, i ANPE es manté.

Valoracions:

–              Els resultats no estan desagregats per primària i secundària a causa de la composició de les meses, però presumisc que la presència de CCOO és més significativa de nou en secundària que en primària. I ANPE i STE al contrari, millor en primària que en secundària. De fet en la mesa que votaven dues IES grans (Serpis i Sorolla), el vot va ser majoritari per a CCOO amb el 40%.
–              Els resultats demostren que es pot fer sindicalisme de classe en els barris obrers del Marítim i avançar posicions en un context de retallades.

Resultats Eleccions Sindicals 2014
ANPE
CC OO-PV
CSI-CSIF
FETE-UGT
STEPV-IV
USO
Centres VALENCIA
19
97
37
21
123
4
6%
32%
12%
7%
41%
1%
Resultats Eleccions Sindicals 2010
ANPE
CC OO-PV
CSI-CSIF
FETE-UGT
STEPV-IV
USO
Centres VALENCIA
22
95
58
39
126
6
6%
27%
17%
11%
36%
2%


Valoració resultats eleccions sindicals MISLATA

 El context global és alta abstenció i d’un fort avanç de l’STE, un enfonsament de CSIF, UGT i ANPE (aquest últim menys), i una baixada de CCOO.

A Mislata CCOO teníem la majoria sindical (molt justa) en 2010, i l’hem perduda en aquestes eleccions. En realitat CCOO només baixa un 3%, però l’avanç de STE fa que la distància siga de 13 punts. És molt significativa la diferència en resultats entre primària i secundària: en la mesa que votaven 3 Instituts de Secundària el vencedor va ser CCOO molt prop de la majoria absoluta, mentre en primària els vots estan molt decantats a STE i aconsegueix doblegar la balança en el còmput global.

Valoracions:
–              L’avanç de STEPV ha de fer-nos reflexionar al grup de gent de CCOO que treballem i lluitem organitzats a Mislata. Entre altres coses perquè la seua presència en els centres ha sigut pràcticament nul·la aquests quatre anys, però obté la majoria (malgrat estar lluny del 55% que té a nivell de PV).
–              L’avanç de ANPE crida l’atenció en els col·legis, pot ser que pel discurs de la “jornada única” més en els centres de primària.
–              Podem dir que els treballadors/as dels Instituts són més progressistes. En la mesa dels 3 IES ningú va votar per CSIF ni per USO, el vot per a ANPE va ser més baix, i CCOO va superar clarament a STE.

Queda pendent una trobada amb els companys i companyes del sindicat a Mislata, com venim fent els últims anys, per a desenvolupar la lluita per la pública des d’una perspectiva de classe els pròxims anys.

Resultats Eleccions Sindicals 2014 Mislata

ANPE
CC OO-PV
CSI-CSIF
FETE-UGT
STEPV-IV
USO
TOTAL MISLATA
36
79
11
12
113
4
14%
31%
4%
5%
44%
2%

Resultats Eleccions Sindicals 2010 Mislata

ANPE
CC OO-PV
CSI-CSIF
FETE-UGT
STEPV-IV
USO
TOTAL MISLATA
24
112
49
29
110
7
7%
34%
15%
9%
33%
2%
Meses electorals
Núm. votantes
ANPE
CC OO-PV
CSI-CSIF
FETE-UGT
STEPV-IV
USO
CEIP L’ALMASSIL
45
CEIP VICENT TOSCA
16
CEIP GREGORI MAYANS
22
CEIP MESTRE SERRANO
36
CEIP EL CID
38
CPUFPA
13
16
15
7
2
35
1
21%
20%
9%
3%
46%
1%
Núm. votantes
ANPE
CC OO-PV
CSI-CSIF
FETE-UGT
STEPV-IV
USO
CEIP AMADEO TORTAJADA
48
CEIP JAUME I
35
IES LA MORERIA
43
CEIP AUSIAS MARCH
37
11
22
4
4
43
3
13%
25%
5%
5%
49%
3%
Núm. votantes
ANPE
CC OO-PV
CSI-CSIF
FETE-UGT
STEPV-IV
USO
IES MOLI DEL SOL
90
CIPUFP MISLATA
75
IES MUSIC MARTI SOLER
50
9
42
0
6
35
10%
46%
0%
7%
38%
0%

Les majories absolutes mai han sigut bones

Tenim experiència suficient de viure sota majories absolutes com per dir clarament que mai han sigut bones. 

Els resultats de les eleccions sindicals en ensenyament públic del passat 4 de desembre han suposat un canvi significatiu en la correlació de forces. El STEPV obté la majoria absoluta en les tres Juntes de Pesonal (València, Castelló i Alacant). UGT i CSIF s’enfonsen totalment i ANPE baixa significativament quedant-se a més fora de la mesa de negociació. CCOO baixa un 3% i es manté en la pràctica gairebé com a única força alternativa.

Les majories absolutes mai van generar dinàmiques de consens i participació plural. Amb l’STE serà diferent? Sabrà governar la seua majoria absoluta amb acords amb la minoria?. L’atac sistemàtic al sindicalisme de classe de CCOO dels últims mesos no fan preveure res de bó per a la participació i l’acord. Caldrà veure.

La pujada del STE juntament amb el descens dels sindicats de dretes també mostra que el sindicat de la majoria absoluta absorbeix electorat conservador.

L’enfonsament de la resta de sindicats i la resistència de CCOO ens deixa en una situació molt clara. Els treballadors i treballadores ens han encomanat per als propers anys el paper de ser l’oposició al neoliberalisme i a la política sindical corporativa. Serem més que mai el sindicat que defensa a la Classe Treballadora des de l’ensenyament públic. Un repte ben difícil alhora que encoratjador.

Eleccions sindicals: és possible construir col·lectivament el canvi?

És possible recuperar el futur?

Les eleccions sindicals són un bon moment de posar en comú el treball fet i cercar la complicitat dels treballadors i treballadores. Els i les docents estan fartes de retallades, de la LOMCE i dels desgavells de Maria Jose Català. Però, ¿votaran una candidatura com CCOO que representa una clara oposició a les polítiques del PP i que te una perspectiva amplia, una perspectiva de classe treballadora?

Estem avançant en formes de treball participatives com han sigut les assemblees programàtiques. La idea no era fer-nos una foto amb gent de l’educació, sinó construir col·lectivament les propostes de la FE CCOO PV i visualitzar la nostra aposta decidida per la unitat social i polítiques per recuperar el futur.

Un altre element que visualitza la nostra aposta per aprofundir en dinàmiques democràtiques és la presència de cap de llista de Victoria Abad, professora de castellà al Port de Sagunt. Dona treballadora i amb consciència amb la qual vaig coincidir a l’IES Benigasló sent jo professor de matemàtiques.



Les eleccions sindicals seran un pas més per comprovar si la societat valenciana, i en particular els i les docents, volen un canvi social i plural des de la perspectiva dels treballadors i treballadores.


Assemblea programàtica amb company i companyes d’altres organitzacions

Entrevista amb Compromís per compartir les nostres propostes

Entrevista amb Agustí Cerdà d’ERPV

Amb Escola Valenciana recuperem el futur

Entrevista amb Esquerra Unida del PV

Presentem a FAPA València les nostres propostes

Entrevista amb Podemos

Amb Pilar Sarrion del PSPV

Trobada amb ACPV

Eleccions en l’ensenyament públic: recuperem el futur

Carta de Miguel Angel Vera, 
Secretari General de la Federació d’Ensenyament de CCOO PV, 
davant les eleccions sindicals a l’ensenyament públic 
del proper 4 de desembre


El pròxim 4 de desembre són les eleccions en l’ensenyament públic i en el conjunt de les universitats públiques. El model sindical no solament depèn de l’afiliació, sinó també del resultat d’aquestes eleccions sindicals.

És un moment greu, des del 2010 la dreta més ultraliberal planteja un atac en contra del sindicalisme, però sobretot contra el nostre sindicat, contra el sindicalisme de classe que representa CCOO. La nostra organització té més de 100 mil persones afiliades en el PV i 1 milió en tot l’estat. Per tant som l’enemic per al neoliberalisme.

No oblide les actuacions molt greus d’alguns companys: no ens representen. Han sigut i són una ofensa per a les Comissions Obreres, per a les persones que amb tant esforç, anys de presó i greus desistiments personals van fundar aquest sindicat. També són un afront als i les sindicalistes que aquests últims mesos es juguen anys de presó per la seua participació en les últimes vagues. No hem d’oblidar com i perquè vam fundar les Comissions Obreres, no hem d’oblidar el futur pel qual hem de lluitar per a tots els fills i filles de la Classe Obrera.

La FE CCOO PV som un referent en el món de l’ensenyament, volem seguir sent-ho amb el nostre model de proposta, de mobilització, i si cap, d’acord per a la recuperació de drets. Per a nosaltres la mobilització no és una fi en si mateix, és un mitjà per a aconseguir millores o per a recuperar condicionals laborals o retributives perdudes. 

És la nostra estratègia: estar al costat de les companyes i dels companys en els seus llocs de treball. És la nostra filosofia per a afrontar i confrontar les accions de retallades i d’elim

inació de drets, i per a treballar pel model d’escola democràtica que propugnem. Per a recuperar condicions laborals o retributives.


Hem obert la participació del nostre programa electoral a tots vosaltres i a la societat, hem realitzat assemblees programàtiques, hem volgut que altres agents socials i partits polítics donaren també la seua opinió sobre les mateixes. El nostre programa electoral està fet, a partir d’unes propostes inicials, amb les aportacions de treballadors i treballadores i d’organitzacions socials.

Amb l’acord de 23 d’octubre de 2013, recuperem els complements autonòmics que se’ns van llevar amb el decret de Vela de 2012. Hem continuat amb la ferma oposició a l’entrada i engegada del LOMCE. Hem continuats amb les manifestacions, amb les mobilitzacions, recolzant les convocades per organitzacions estudiantils. Amb més de 20 organitzacions confluïm el passat 23 d’octubre en les manifestacions unitàries d’Alacant, Castelló i València.

Volem recuperar el futur. Per a açò necessitem força i presència en el treball amb un major nombre de delegades i delegats triats, treball unitari.

El 4 de desembre, en les eleccions sindicals en l’ensenyament públic, podem votar per a un necessari i urgent un canvi de polítiques educatives, laborals i socials. Perquè la possibilitat de recuperar la il•lusió està en les nostres mans. Perquè és el temps de recuperar el futur. 

candidatura a la Junta de Personal de València
La nostra gent: docents pel sindicalisme de classe a l’ensenyament públic!!