Oposicions = estabilitat

Perquè revertir les retallades és millorar la qualitat del treball

 

Una vegada acabades les oposicions i a l’espera del nomenament de vora 4000 nous docents com a funcionaris per a reforçar l’escola pública, és el moment de reivindicar les ofertes d’ocupació pública com a mesura concreta per a l’estabilitat docent.

 

Els treballadors i treballadores d’aquest país hem patit les conseqüències d’un període de crisi sense precedents des de la transició que ha suposat un vertader retrocés en les nostres condicions laborals i en les nostres condicions de vida, mentre veiem com quedava fora de perill el poder financer: salvar bancs, no persones.

En concret un dels fronts més clars d’aquest atac han estat els serveis públics i en particular l’escola pública. El dret a l’educació ha estat posat en qüestió, els nostres salaris han estat atacats mentres tancaven escoles públiques. Una mesura molt evident en aquest context ha estat l’absència de convocatòries d’oposicions durant tot el període. No ofertar ocupació pública ha estat i és un dels objectius del neoliberalisme. En el període de retallades no es van convocar oposicions, donat que carregar-se l’ocupació pública és una preocupació dels poders econòmics i una manera concreta i immediata de fer-ho era eliminar les convocatòries. De fet, una de les mesures de les retallades aprovades l’any 2012 va estar situar la taxa de reposició en un 10%.

 

Les conseqüències les hem pagat totes i tots: més treball precari, menys estabilitat laboral, menys estabilitat educativa. Ho hem pagat els treballadors i treballadores i ho ha pagat l’educació. S’ha produït un augment de la precarietat molt greu en els darrers anys, arribant a un percentatge de temporalitat laboral inacceptable de al voltant del 25% entre el professorat valencià.

 

En canvi l’actual creixement econòmic possibilita un procés de reversió de les retallades. Les empreses obtenen beneficis des de fa un parell d’anys i des del món del treball exigim un repartiment just de la riquesa en el camí de la cohesió social. Actualment ens trobem davant l’oferta d’ocupació pública més gran dels darrers anys. La qual cosa implica millorar la qualitat del treball i reduir la precarietat.

 

Volem transmetre a la Conselleria d’Educació que apostem sense dubtes per la reversió de totes les retallades, la qual cosa ha d’implicar disposar d’ofertes d’ocupació pública estables en el temps com una mesura concreta pel treball amb drets i per l’educació. Ara i en el futur, volem treball amb drets per una educació pública de qualitat.

Desmilitaritzem l’educació de Almenara a tot arreu!

Desmilitaritzar l’educació, educar per a lapau

El passat 9 d’abril, l’exèrcit tenia previst unes activitats educatives en un col·legi de primària de la localitat d’Almenara. La Unitat de Transmissions de Marines de l’Exèrcit de Terra es trobava de maniobres i van visitar el col·legi. Però el que no esperaven és que la mestra de 5ºA se negara a portar al seu alumnat a l’activitat. Mentres, la policia local organitzadora de l’activitat es lamentava en el seu perfil de Facebook: “Llàstima que a 5 A no els hagen deixat baixar”.

L’acció d’aquesta mestra d’Almenara visualitza com l’exèrcit tracta d’intro duir-se en alguns col·legis per a incorporar els seus propis ensenyaments al nostre alumnat. Perquè encara que l’eslògan de la campanya “desmilitaritzem l’educació” siga que “les armes no eduquen”, en realitat això és només un potent lema. Perquè les armes SI que eduquen. Eduquen que els conflictes es resolen per mitjà de la violència, per mitjà del terror.

Les queixes d’entitats cíviques no s’han deixat esperar. I la Coordinadora d’entitats que portem treballant sobre la desmilitarització de l’ensenyament i l’educació per a la pau hem mostrat la nostra solidaritat amb la companya.

La campanya “Desmilitaritzem l’Educació”, de la qual forma part la Federació d’Ensenyament de CCOOPV està formada per mes de huitanta entitats vinculades al foment de la pau en l’educació. El principal objectiu de la campanya és denúncies la creixent presència de l’exèrcit en els espais educatius formals i informals. Una mostra d’això són les accions que s’han realitzat a favor de la desaparició de la parada de l’exèrcit en ExpoJove.

El pacifisme sempre s’ha dotat d’eines de lluita no violenta com la desobediència civil contra la guerra. També d’instruments que no són aliens a les lluites del moviment obrer o d’altres moviments socials. La vaga, l’assemblea, la manifestació, el boicot, etcètera. Però per a l’antimilitarisme i el pacifisme, l’educació és una peça clau en la construcció d’una societat sense exclusions. Hem de fomentar la cultura, la ciència, la nostra història i els valors de la convivència en la diversitat. I considerem que la presència de l’exèrcit o el militarisme a les aules és contrària a tot això.

Ens felicitem de la decisió de la mestra d’Almenara. L’educació per a la pau té moltes formes d’expressió. Aquesta és una més. Animem al professorat, alumnat i famílies a promoure una cultura de pau des dels centres educatius per a un món sense exèrcits.

 

 

Recomanem els recursos del centre Delàs d’estudis per a la pau:

http://www.centredelas.org/ca/

 

També a l’escola de cultura de Paz

https://escolapau.uab.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=62&itemid=61&lang=ca

La Fundació per a la Pau també té recursos educatius
http://fundipau.org/seccio/recursos-educatius/

Exemples de lluites per la desmilitarització de l’educació en la pàgina del MOC
https://www.antimilitaristas.org/+-Educacion-per a-la-Pau-+.html

 

Des dels Poblats Marítims de València: a l’escola i al barri, cap a la vaga feminista!

5 març, 17h

Universitat Popular Malva-rosa (Avda Malva-rosa 98)

Acte unitari cap a la vaga feminista des dels Poblats Marítims

participen:

Candida Barroso, feminista i de CCOOPV
Carmen Jareño, delegada de CGT i feminista
Marian Navarro, Associació de veïns i veïnes Malva-rosa

presenta:

Empar Bataller, mestra del CEIP Ballester Fandos

 

 

i el 8 de març…

piquet informatiu que eixirà a les 9:30h des de l’IES Isabel de Villena per recòrrer els centres educatius del barri

 

Organitzar la revolta feminista en cada barri, en cada escola i en cada centre de treball

 

El moviment feminista de Mislata i la FE CCOOPV criden conjuntament a la vaga feminista educativa

L’Associació fiminista «Les Tisores» i la FE CCOOPV de Mislata han tret un manifest conjunt animant a la comunitat educativa de la localitat a sumar-se a la mobilització feminista del 8 de març.

El curs passat ja feren un acte conjunt a un centre educatiu de la localitat, i enguany tornen a juntar forces per a cridar a la lluita feminista unitària.

Mislata cap a la vaga feminista

 

 

MANIFEST UNITARI ASSOCIACIÓ DE DONES «LES TISORES» I LA FECCOOPV

Aquest 8 de març de 2019, el moviment feminista torna a convocar una vaga general amb el suport d’organitzacions i col·lectius polítics, socials i sindicals. Una vaga que es desenvoluparà en el camp de les cures, el consum, en l’àmbit laboral i també en l’ensenyament, amb especial èmfasi en la lluita frontal contra la violència masclista, que és l’expressió més evident de la situació de discriminació que viuen les dones.

 

La vaga del 8M de 2019 és una convocatòria plenament vigent. Després de quatre dècades de democràcia encara persisteixen desigualtats històriques que comporten la discriminació de la dona en tots els àmbits de la vida. I és una vaga especialmente necessària davant el sorgiment de moviments reaccionaris que qüestionen els drets de les dones amb arguments intolerables i

que volen eliminar els avanços aconseguits després de dures lluites. Les dones no donaran ni un pas arrere i amb elles, la gran majoria de la ciutadania que aspira a una societat que garantisca una vida digna i lliure a totes les persones. Les dones no consentiran que els seus drets es negocien convertits en moneda de canvi en estratègies polítiques immorals.

I per això el 8M pararem el nostre treball de cures i domèstic, el treball remunerat, el Consum, els nostres estudis i el nostre activisme, per a demostrar que sense nosaltres ni es produeix ni es reprodueix.

 

PARAREM

– Per a denunciar les violències masclistes en totes les seues formes i exigir més pressupostos per a combatre-les

– Per a denunciar la precarietat de la dona en el treball i la discriminació retributiva i exigir una Llei d’Igualtat salarial

– Per a denunciar que el sistema educatiu reprodueix uns valores masclistes i racistes que ens impedeixen créixer

en equitat i igualtat social. Exigim un model educatiu igualitari i l’enfortiment dels Serveis Públics.

– Per a denunciar a un sistema judicial que qüestiona a les dones i el dret a decidir sobre el seu cos i la seua vida.

– Per a denunciar una llei d’estrangeria que posa en perill la vida de les dones immigrants i refugiades.

 

Per a CCOO i l’Associació de Dones “Les Tisores” de Mislata l’assoliment de la igualtat efectiva entre dones i homes és un compromís i un objectiu irrenunciable i crida als treballadors i treballadores a secundar la convocatòria de Vaga del 8 de març de 2019 i a participar en les mobilitzacions del Moviment Feminista.

 

 

Descarrega el manifest i difon al teu centre

 

Video de l’acte del curs passat entre l’associació Tisores i la FE CCOOPV

 

Participació: eleccions sindicals i més!

Un sindicat no és més que la unió lliure de treballadors i treballadores amb l’objectiu comú de defensar els seus propis interessos. Quan no defensem interessos particulars enfront d’altres col·lectius, sinó que defensem els nostres interessos concrets (el nostre salari o jornada laboral, per exemple) en el marc de la lluita per la millora de les condicions de vida en general, llavors estem en un sindicat de classe com el nostre.

 

Per tant, des de CCOO no entenem el sindicat com l’alliberat o l’alliberada que va dues o tres vegades a l’any al nostre col·le, institut o centre de treball qualsevol a deixar papers i no torna a aparèixer en mesos. Sinó que entenem que el sindicat eres tu, sou els companys i companyes quan participem col·lectivament. Podem anar a una manifestació, a un acte, a l’assemblea que es convoque en el nostre centre, podem difondre una informació als nostres companys i companyes de treball via correu electrònic o whatsapp, podem transmetre la nostra opinió a les meses de negociació o en les consultes telemàtiques que fem, etc. Tot açò és participar, és fer sindicalisme, tot suma. I la suma de tots aquests xicotets actes són els que ajuden a canviar la nostra vida, a no ser solament espectadors de la història que pasa davant nostre.

Les eleccions sindicals poden ser un bon moment per a posar en comú les nostres propostes i idees per a defensar la dignitat de treballadors i treballadores de l’ensenyament, per a debatre-les al costat d’altres persones, i per a conèixer el grau d’acceptació que tenen. Per açò és important que es participe formant part de les llistes electorals, animant a votar a les nostres candidatures progressistes, o que es participe sent apoderat o apoderada en la jornada de les eleccions.

Però, pel que hem explicat abans, i d’acord a la nostra concepció del sindicat, no entenem la participació com “votar cada 4 anys”. Perquè necessitem al sindicat a les dures i a les madures, i durant tot l’any. Per a negociar les nostres condicions de treball o per a mobilitzar-nos en defensa del dret a l’educació. 

De les eleccions sindicals eixiran els nostres representants en les juntes de personal (en l’ensenyament públic) i en els comitès d’empresa (en els sectors privats). Són els nostres legítims representants. Però el sindicat necessita la teua col·laboració quotidiana per a conèixer directament les preocupacions dels centres de treball i el que pensa i sent la gent en els centres educatius. Per açò és necessari desenvolupar nostra incipient però important xarxa de delegats i delegades de centre. 

 

En resum, contem amb tu per a les eleccions sindicals. Contem amb tu per a la lluita diària en les escoles. Contem amb tu per a la xarxa de delegats i delegades de CCOO en els centres amb la qual enfortir un sindicalisme més necessari que mai. És el moment!

 

 

La respuesta organizada: el sindicalismo, pero no sólo

Este artículo es continuación de http://treballaralescolapublica.org/?p=843

La primera noticia que podemos dar sobre el sindicalismo, y que no saldrá mañana en los medios de comunicación, es que el sindicalismo no sólo no ha desaparecido sino que ha mantenido el tipo frente a otras instituciones clásicas. Y no habrá sido porque no ha padecido erosión o cuestionamiento desde el orden dominante.

Sin duda a veces esta erosión ha sido consecuencia de los propios errores. Lo relevante, y que debemos denunciar, es la introducción de muchos elementos de la ideología dominante en las prácticas de algunos sindicatos. Esto muchos trabajadores, y la sociedad en general, lo ha detectado y ha generado un rechazo que no podemos despreciar.

No hay duda de que hay intereses muy parciales de los poderosos en aumentar el descontento hacia el sindicalismo en general. Está claro que para poder tomar medidas antisociales lo más inteligente es debilitar a aquellas organizaciones que van a oponerse a esas medidas. Las campañas de descredito han sido recurrentes. Aún más interesante es analizar las reformas contra la negociación colectiva de las últimas reformas laborales que tratan de dejar al mundo obrero sin herramientas para su defensa en común.

Las tendencias a la precarización del empleo junto con el debilitamiento de instituciones hasta ahora protagonistas de las relaciones laborales desde la negociación colectiva a las organizaciones sindicales, explican en gran medida el aumento de las situaciones de pobreza y de las desigualdades sociales.

 

Retos para el sindicalismo y para el mundo obrero:

Nos corresponde empujar junto a otros un sindicalismo de clase que defienda a los intereses de trabajadores y trabajadoras, porque tiene mucho que decir, y hacer, en la defensa del trabajo digno, de la vida decente y de la solidaridad como base de la cohesión de nuestras sociedades en nuestro mundo globalizado.

El protagonismo de los empobrecidos, del mundo obrero pobre, de las mujeres, de la gente que vive en los barrios de la periferia, marca la diferencia en una política hecha para la autorreproducción de la organización y una política al servicio de las personas y el bien común.

Respecto de los colectivos que surgen como alternativa al sindicato o por alejamiento de él, deben ser objeto de nuestro interés, atención y acompañamiento. El ejemplo más conocido es el de las Kellys, pero hay otras experiencias que aportan muchas novedades como las movilizaciones internacionales en Amazon, el sindicato de manteros, o las movilizaciones de los trabajadores de las empresas de “economía colaborativa” por nombrar algunos ejemplos. Sin duda hay de todo: desde justas plataformas ante la ausencia real de sindicalismo en el sector, hasta reivindicaciones con tintes corporativos. Hay de todo, pero el tiempo ayudará a situarse a todo el mundo, y nos toca estar del lado del mundo obrero y de la justicia.

El feminismo está jugando, y va a jugar en el futuro, un papel cada vez más relevante. La mujer ha vivido una situación de desprecio y opresión, junto con un silencio cómplice de muchos, que ha acabado por explotar y que va a transformar nuestras sociedades en un sentido progresista durante los próximos años. Hemos de estar ahí. No porque es donde van a estar muchas de las luchas del futuro, sino por meras razones de justicia e igualdad entre las personas.

Cuando el trabajo es precario, escaso y deslocalizado, hay que responder con propuestas de vida y acción colectivas. Se trata de responder a la organización descentralizada y fragmentada del trabajo e ir construyendo alternativas.

Hay que aportar elementos de regeneració n democrática, a la vez que se desarrolla una necesaria crítica al orden injusto existente. El mundo obrero está necesitado de personas, movimientos y colectivos que denuncien la realidad de injusticia, pongan atención a los débiles y se coloquen del lado de las personas en el conflicto capital-trabajo.

 

El dios del mercado coloniza cada vez más espacios de nuestras vidas

Este artículo es continuación de http://treballaralescolapublica.org/?p=836

Las otras crisis

Ya sabemos que las crisis nunca vienen solas. Sin duda la crisis económica ha venido acompañada de crisis de valores y crisis políticas. La realidadmás palpable a nivel de la política formal es la irrupción de nuevos partidos en la representación institucional. Y junto a esto, el cambio de gobierno en algunas ciudades con candidaturas “diferentes”, y por último la crisis política en Catalunya que aunque tiene que ver con todo lo anterior, también tiene características propias.

Todo esto viene de la mano de un retroceso democrático que ha venido siendo más evidente con el tiempo. Tanto por el estancamiento en el que veníamos viviendo décadas con un bipartidismo más propio de una democracia de baja intensidad (a la americana), como por las leyes represivas sin precedentes que nos han caído encima (persecución del derecho de huelga, ley mordaza, encarcelamiento de tuiteros o raperos, etc) (1)

Creo que es interesante fijarse en el modelo de “nuevos partidos” que ahora juegan un papel relevante. Porque hemos pasado de los partidos clásicos (izquierda moderada, derecha liberal), a organizaciones que tratan de escapar por todos los medios de las clasificaciones que hasta ahora utilizábamos, y que reivindican la superación del “régimen del 78” como discurso evidente de que se está produciendo un cambio de ciclo político claro.

Estas nuevas realidades se adaptan bien a lo que ahora se llama “sociedad liquida”, a pensamientos débiles, que hasta cierto punto son propios del hartazgo hacia la vieja política que no sabe dar respuesta a las necesidades de la gente, y hasta cierto punto es muy característica del pensamiento postmoderno dominante. Hay en cualquier caso un rechazo hacia los grandes relatos y las tradiciones.

En consonancia con lo anterior, los movimientos sociales de esta época son efímeros o poco estables aunque con una capacidad movilizadora que a veces resulta explosiva. No hay más que pensar en el 15M, o la primavera valenciana en el País Valencià. Con una fuerte capacidad tanto de trastocar el panorama político a la vez que con un recorrido organizativo casi fugaz.

Las movilizaciones contra los desahucios o la huelga feminista del 8 de marzo sin embargo son expresiones de lucha y dignidad que, además de ser capaces de trastocar muchas políticas, vinieron para quedarse.

¿Qué modelo de persona resulta de todo esto?

Vivimos un momento determinante de aumento de la dualización social, porque los ricos ahora aumentan sus beneficios rápidamente mientras las personas empobrecidas “permanecen” en la crisis. Esto tiene unas on das consecuencias para cómo se perciben muchas familias obreras y muchos de los vecinos de barrios periféricos. Hay en esta dinámica un desprecio subyacente al mundo obrero y a sus gentes que va más allá de tener menos recursos.

El caldo de cultivo para el individualismo está cantado. Máxime cuando el modelo laboral y de empresa genera un tipo de trabajador y trabajadora precaria y sin conexión casi con otros compañeros de empresa. El nuevo modelo industrial, la externalización de servicios y la explotación que esconde la “economía colaborativa”, producen un mode

lo de persona individualista y con capacidad de competir con sus semejantes.

En realidad, el individualismo, el hedonismo y el consumismo son dinámicas que se enmarcan en el gran proyecto de mercantilización abrumadora de nuestras vidas. El dios del mercado coloniza cada vez más espacios de nuestras vidas. Sea en la vivienda, en nuestras comunicaciones, en nuestras relaciones con los demás, etc. Pero no nos engañemos, no lo hace “por maldad”, sino por puro interés económico. Son los valores y las formas de ser persona asociadas al modelo de

vida que en estos momentos interesa para reproducir la dominación.

 

  1. Índice Global de los Derechos de la CSI 2018 : Reducción del espacio democrático y codicia corporativa sin freno

https://www.ituc-csi.org/indice-global-de-los-derechos-de-20302?lang=fr

 

 

 

Por fin salimos de la crisis

Si un fenómeno ha caracterizado la realidad social de la última década este es el de la crisis. Por eso, ese puede ser nuestro punto de partida para quien se plantee hoy la necesidad de la justicia social.

¿Hemos salido de la crisis?

“Estamos saliendo de la crisis”, dicen los que vuelven a ganar dinero después del periodo de recesión. “No salimos de la crisis” dicen los que siguen empobrecidos o faltos de reconocimiento en derechos.

Las personas que dependemos de nuestro trabajo para vivir, y que vivimos en los países del sur de Europa somos más conscientes que nadie de lo que supone una crisis económica: bajadas salariales, aumento de la pobreza, recortes en servicios públicos, etc.

En realidad, pasan las dos cosas a la vez: “estamos saliendo de la crisis” para unos, y “no salimos de la crisis” para otros. Porque el reparto desigual en la participación de la renta nacional entre sueldos y beneficios empresariales ha continuado durante la presente etapa de crecimiento. Los salarios han crecido por debajo de la productividad, y a causa de ello los márgenes empresariales aumentan. (1)

Ocurre que cuando hay crisis económicas, los que pagamos los platos somos los trabajadores y trabajadoras, hay mucha gente enfadada, movilizaciones masivas, huelgas generales, reformas laborales contra los derechos sociales. Es un periodo de resistencia para la clase trabajadora. Resistencia ante las reformas estructurales que empeoran sus vidas (reformas laborales, recortes, cambian la constitución, promulgan leyes represivas, etc).

Y cuando hay bonanza económica, y no se produce reparto, hay frustración y hartazgo. Pero no se producen grandes revueltas porque hay una leve mejoría o por lo menos los recortes cesan. Sin embargo, es justo en ese momento cuando las desigualdades sociales aumentan de manera más fuerte. Porque los beneficios de los capitalistas aumentan mucho mientras los salarios (directos o indirectos) se estancan o crecen por debajo de la inflación (2).

Por tanto, la salida de la crisis es real si la miramos desde el punto de vista general, desde los datos macroeconómicos. Prueba de ello es que casi el 79% de las empresa con más de nueve trabajadores registraron beneficios en 2016; 4,5 puntos porcentuales más que en 2008. Pero nuestro punto de vista no es el “general”, sino el particular del mundo obrero. Por eso mucha gente no siente ningún cambio significativo, po rque no a todos nos va igual y nos damos cuenta. Propongo que nos posicionemos con los excluidos de esta lógica de reparto desigual.

 

 

  1. ENCLAVE DE ECONOMÍA.13 Julio 2018. SITUACIÓN ECONÓMICA DE ESPAÑA Y PGE 2018

http://www.ccoo.es/64e671291dd1a3e1dfcf442b843f0751000001.pdf

2. Los salarios empiezan a subir pero el poder de compra se mantiene

https://elpais.com/economia/2018/07/21/actualidad/1532209274_258419.html

Els pressupostos en educació i la LOMCE

Si l’educació no és una mercaderia sinó una inversió de futur, ¿perquè no la dotem de suficients recursos?

Quan l’intent de “pacte educatiu” sembla que ha acabat en un fracàs, ¿ens centrem ara en derogar la LOMCE?.

Els canvis no es produeixen per llei, són processos lents que es van introduint en la cultura pedagògica i en el treball dels docents, van sent assumits pel conjunt de la comunitat educativa i finalment en tota la societat. Sobrepassa el temps dels mandats dels governs partidistes i té els seus fonaments en l’organització i en la mobilització de la comunitat educativa.

El sistema educatiu s’enfronta a molts reptes.

  • Incrementar i sostenir les polítiques socioeducatives necessàries per a garantir l’equitat i avançar cap a una escola inclusiva.
  • Reduir l’abandó escolar primerenc, aconseguint que almenys el 90% de l’alumnat seguisca estudiant en finalitzar l’Ensenyament Secundari Obligatori.
  • Millorar el rendiment de tots els i les estudiants.

L’educació és un dret fonamental i universal de ciutadania que ha de ser garantit. Comprèn l’accés gratuït al sistema educatiu. I la compensació quan es parteix de situacions de desavantatge. El dret a l’educació s’ha d’entendre com un dret al llarg de TOTA la vida, també en relació amb el treball.

El dret a l’educació està indissolublement unit a la garantia de la resta de drets socials.

El dret a l’educació supera la simple escolarització i, per tant, el seu impacte ha d’estendre’s també a altres espais com el familiar i el sociocultural, a través de polítiques socials democràtiques que recolzen i complementen les educatives.

La inversió educativa pot ajudar a garantir el dret a l’educació que volem. Però mai ha sigut una vertadera prioritat, ni social ni política. I això és un problema greu. El govern del PP ha demolit la inversió pública, situant-nos ara en nivells d’inversió de fa 25 anys. El Govern central ja es va comprometre a reduir, el percentatge del PIB en Educació a un 3,8% l’any 2018. Xifra que ja s’arreplega expressament en el Pla Pressupostari 2108.

Un sistema educatiu públic i de qualitat necessita un finançament suficienti adequada. Però tan important com la inversió és la intencionalitat política que defineix les finalitats que pretenem i els objectius que li atribuïm. Un sistema basat en l’equitat i a garantir una educació de qualitat per a qualsevol persona requereix un esforç econòmic. Però cada euro que s’ha invertit a implantar una contrareforma educativa com la LOMCE ha servit per a generar exclusió, selectivitat, segregació i desigualtat social i açò és, sens dubte, el més car de tot per a qualsevol societat.

La inversió en un sistema educatiu públic i de qualitat ha de ser suficient i sostinguda. Volem un 5% en una legislatura amb el compromís a mitjà termini del 7%per tal de cobrir les necessitats educatives compartides per tota la societat.

 

8 de maig, reprenem les mobilitzacions estatals pel dret a l’educació

Descarrega el document de la Plataforma estatal per l’educació pública «LA EDUCACIÓN QUE QUEREMOS«

Calendari d’algunes accions cap a la vaga feminista del 8M a València i els voltants

Dijous 1 de març:

11h Espai «La Rambleta» Assemblea CCOOPV i UGTPV, amb intervenció de Unai Sordo Secretari General de CCOO entre altres

17h a l’IES Isabel de Villena, Taula rodona «reptes de la educació per la igualtat»

 

Divendres 2 de març:

 

13:3oh Assemblea de treballadores i treballadors dels Centres Públics dels Poblats Marítims. Convoca FE CCOO PV, amb la participació del grup de dones Malva-rosa, Front Estudiantil Univesitari i CCOOPV

 

Dilluns 5 de març:

17h seu de CCOO PV Jornada cap a la vaga feminista, convoca Federació d’Ensenyament CCOOPV. A les 17h Assemblea d’homes per la igualtat, i a les 18:30h Acte per difondre i organitzar-se cap a la vaga laboral i feminista del 8 de març

Dimarts 6 de març:

18h IES Moli del Sol (Mislata), acte cap a la vaga feminista. Convoquen FE CCOOPV i associació de dones «Les Tisores» de Mislata.

 

 

 

 

Més Informació:

La llapissera violeta