Fabra està nu?

Què passa en un país perquè fins als xiquets i xiquetes qüestionen al President pel carrer?

Què passa en un país quan tanquen les televisions i ràdios públiques?

Conec un conte que diu més o menys així:

Hi havia una vegada en un país molt, molt llunyà, un regne on el monarca passejava pels carrers inaugurant diferents construccions i vestit amb les seues millors gales per a lluir-les entre el “populacho”. 
Un dia va ocórrer que, volent aparentar més que ningú, va eixir nu pels carrers creient lluir boniques vestidures. Van ser uns xiquets i xiquetes molt intel·ligents els que li van cridar: “El rei està nu!!”. 
I tot el poble es va tirar a riure d’aquell rei i la seua prepotència. De tal manera, que encara avui s’escolten els riures si estas a l’aguait”

  • La veritat és que és impossible aturar la irreverència dels xiquets i xiquetes
  • Ni les amenaces ni els expedients podran res contra l’espontaneïtat infantil lliure i descarada
  • L’expedient als xiquets i xiquetes de Xàtiva no ens espanta. Són els crits dels xiquets els que ens conviden a la desafecció de l’autoritarisme
  • Els xiquets i xiquetes de Xàtiva marquen el camí.


23N totes les lluites unides i al carrer!!


“La unidad que sirve es, la que nos une en la lucha”
Mario Benedetti


Estimats i estimades companys i companyes: 
Demà dissabte dia 23 de novembre ens mobilitzem contra la política de retalls imposades per la UE, recolzades pel govern del PP i que només generen més desocupació, més pobresa i més desigualtat. Tenim quasi 6 milions de persones desocupades, el mercat laboral és terriblement precari i desolador i es desmantella l’Estat Social amb els retalls constants en sanitat, educació, prestacions de desocupació, pensions, serveis socials, justicia,…baixen salaris, augmenten hores, però només amb la finalitat d’augmentar els beneficis empresarials (15% més de milionaris i un 13% més de renda d’estos mateixos) . Cada dia veiem augmentar la pobresa (3.500 ciutadans dormen en el carrer a Alacant segons Cáritas).

La reforma de l’administració local suposarà la pèrdua de llocs de treball i eliminació de servicis públics pròxims a la ciutadania. 

La reforma de les pensions, reduïx el poder adquisitiu dels pensionistes entre un 15% i un 28% en un futur.

I este divendres veurem en Consell de Ministres una Llei de Seguretat Ciutadana que coarta dràsticament el nostre dret d’expressió, manifestació o vaga retrotraient-nos als períodes de l’inici de la nostra democràcia. 
El 23 ens mobilitzem pels nostres drets en defensa del públic, de les pensions de les persones! Eixirem al carrer per a exigir una altra política, perquè hi ha alternatives per a una eixida més justa de la crisi i portem mesos plantejant-les. Estarem allí perquè de res val lamentar-se sense actuar i la nostra obligació, si tenim este mateix objectiu és  convéncer a companys i companyes, animar a indecisos, temorosos, escèptics que junts i units som més forts en esta “defensa del que és públic”. 

Fins demà companyes i companys!
Seguiu en twitter: 
#23N #EmpleaTuFuerza 

Què pensen els lectors i lectores del meu blog?

Comentaris sobre els resultats de l’enquesta al meu blog.

Com ja saben els lectors i lectores d’aquest blog, com a permanent sindical estic preocupat pel debat sobre sindicalisme i la seua configuració en el context de crisi social i cultural que patim. He proposat un parell de preguntes als meus lectors sobre les retallades i sobre els sindicats. Han participat 50 persones a la primera pregunta i 55 a la segona (el blog va rebre, com a exemple, unes 80 visites al dia el darrer mes d’octubre). Evidentment no es tracta d’una enquesta amb validesa científica (faria falta definir la població, la mostra, establir un motreig aleatori simple, etc.). L’objectiu de les preguntes és convidar a la reflexió i mantenir el debat obert. Els resultats són els següents:
QUÈ PENSES DE LES RETALLADES?
No són necessaris, responen només a la lògica del neoliberalisme……… 62%
Són durs, però necessaris per a reduir el dèficit……………………………… 0%
Si cal fer retallades, que no siguen en alguna cosa tan important com l’educació.. 38%
SÓN NECESSARIS ELS SINDICATS?
Ens aniria millor si no existiren……………………………………….. 2%
Estan passats de moda, fan falta altres organitzacions………….. 4%
Són imprescindibles, però cal renovar-los profundament………… 74%
Estan resistint bé, malgrat els atacs de la dreta…………………. 30%

Aquests resultats hem permeten fer algunes consideracions:
    1.- Cap persona valora com a necessaries les retallades. Bé!. Sintoma de que els meus lectors/es i jo mantenim certa sintonia 😉
    2.- Encara que vora el 60% pensa que les retallades només responen a la lògica del neoliberalisme, hi ha un percentatge significatiu que estaria dispost a assumir que les retallades foren en altres serveis. La majoria dels lectors i lectores seràn de l’àmbit educatiu, però malgrat això el resultat reflexa la necessitat d’aprofundir en la solidaritat i el discurs de classe, en la defensa de TOTS els serveis públics. Ho tindré en compte per a properes entrades.
    3.- Respecte a la valoració del sindicalisme, hi ha 3 persones (6% en total) que han contestat amb la primera i a la segona respostes. Eixes respostes corresponen a postures obertament antisindicals (la primera més que la segona).
    4.- D’aquesta segona pregunta, les altres dos respostes són les que més me fan que pensar. La resposta que més ha concitat atenció és precissament la de que són imprescindibles (una afirmació molt forta i clara), alhora que es demana una forta renovació. Estic content amb eixa valoració dels lectors i lectores i hem convida a continuar treballant per aprofundir eixa demanda amb la qual hem sent identificat.

Només una última reflexió: si volem renovar profundament el sindicalisme de classe, aleshores hem de contar amb tots i totes. També amb les 55 persones que han contestat l’enquesta i les milers que visiten el blog mensualment (vora 2500 el darrer mes). També amb tú!.

Ens trobem al carrer i a la lluita. 

Ens trobem enfortint i renovant el sindicalisme de classe tan necessari per a aquest temps.

Carta d’un vaguista de les Balears (i II): “Ara o mai”

Publiquem la crònica d’un company docent en vaga de les Illes Balears, que ens explica les seues impressions i vivències enmig del conflicte i la lluita per l’escola pública de tots i totes.
A pesar de que los porcentajes de seguimiento de la huelga han bajado, cosa que ya preveíamos porque esto es una batalla a largo plazo, los ánimos siguen intactos. Esto durará tiempo y nos estamos organizando para mantener un número más o menos constante de huelguistas. La respuesta de muchos ámbitos de la sociedad ha sido abrumadora y nos mantiene firmes en nuestra convicción.


El exponencial aumento de la caja de resistencia nos transmite que tenemos a una gran parte de la población de nuestro lado y que quiere que continuemos. Incluso dentro de casa tienen problemas, ya que la mayoría de ayuntamientos se han pronunciado a favor de nuestra causa incluso con votos favorables de alcaldes y concejales del PP.

Personalmente, creo que este conflicto necesita difusión a nivel estatal, para mí es una de las claves. Una de nuestras preocupaciones estos días era la poca o escasa repercusión a nivel nacional, así como la manipulación dentro de las islas (IB3 ha aprendido muy bien de Canal 9). Cada día que pasa más gente de todo el país nos hace llegar su apoyo, y vemos como poco a poco hay más cobertura de la huelga. Ver como ya se habla en todos los medios nacionales supone un gran paso, y cada programa dedicado a la huelga hace que suba nuestro nivel de resistencia. Necesitamos que este conflicto se conozca de primera mano, y no a través de las manipulaciones que llegan a la península.

Llevamos ocho días de huelga, días duros en los que tienes que ver como compañeros que querrían hacer huelga no pueden, en los que cada día te preguntas si aguantaremos, si los que mandan se sentarán a negociar, si la gente seguirá respondiendo, días que según van transcurriendo nos hacen más fuertes y estar más convencidos de que la lucha por la educación pública es una lucha que merece disputarse con toda nuestra intensidad. Como ejemplo, el domingo hay convocadas manifestaciones en todas las islas y para las que se ha movilizado toda la sociedad.
Muestra del apoyo popular es que no quedan autocares en toda la isla de Mallorca para acudir a Palma, y los trabajadores de los trenes de cercanías se han ofrecido a ampliar turno como muestra de apoyo.

El lunes 16 de septiembre los docentes de las Islas Baleares iniciamos una huelga indefinida, provocada por los continuos abusos y ataques a la educación publica. Tras tres años de ver la degradación del sistema educativo, de aguantar a gobernantes votados solo por uno de cada cuatro ciudadanos que se atribuyen el derecho divino de estar respaldados por una mayoría absoluta (cosa posible por una ley electoral injusta) y de ver como no les importa nada el futuro de esta sociedad, hemos decidido plantarnos y no ceder más. No queremos que los niños y niñas de nuestra tierra sean rehenes de gobernantes sin una pizca de humanidad. Hasta aquí hemos llegado. Estamos ante un momento decisivo y ya no podemos parar, es AHORA o NUNCA.
Ildefonso Morales Osorio. 
Profesor de Matemáticas y Huelguista 
del IES Capdepera (Mallorca)

Carta d’un vaguista de les Balears (I): “Ara o mai”

Publiquem la crònica d’un company docent en vaga de les Illes Balears, que ens explica les seues impressions i vivències enmig del conflicte i la lluita per l’escola pública de tots i totes.

He de reconocer que el día que comenzó la huelga, minutos antes de las 8 de la mañana, mientras estábamos colgando una pancarta delante del centro y organizándonos para repartir información y explicar nuestros motivos, tenia dudas. Dudas, sobre todo, de la respuesta de los padres. La primera persona a la que me acerqué, una madre que esperaba a que su hija bajara del coche, me recibió con una sonrisa y ganas de informarse. No sé si me sorprendió o no, lo que sé es que me proporcionó una pizca más de coraje del que tenía. Cuando, a las ocho en punto, sonó el timbre y los alumnos entraron, estaba lleno de fuerza y ya no tenía ninguna duda. La mayoría habían sido caras decomprensión y apoyo, a parte de la no despreciable cantidad de camisetas verdes que se veían entre padres y alumnos. Una vez dentro, y descontando unos abusivos servicios mínimos del 25 %, hasta un 90 % de compañeros no empezaron su jornada laboral.

Video que ens envia Ildefonso en mig de la protesta


La camiseta verde la tengo hace dos cursos, desde que se quitaron la máscara y empezaron su cruzada particular contra la educación pública. Más alumnos en clase, menos profesores, menos becas y comedores, atención a la diversidad reducida, el intento de coartar la libertad de expresióncon la ley de convivencia y símbolos, el desprestigio de la profesión, la brutal bajada de salarios,entre otros motivos, provocan que llevemos mucho tiempo con manifestaciones, concentraciones, caceroladas y huelgas de un solo día, inservibles en el contexto del sector educativo. La estafa pedagógica del TIL (Tratamiento Integrado de Lenguas), impuesta sin ningún tipo de dialogo con la comunidad educativa y saltándose hasta resoluciones judiciales, hace que el curso pasado acabe con el sector muy enfadado. En verano, tres directores de Menorca fueron suspendidos por respaldar a sus respectivos consejos escolares, como dice la ley. Tras un gran trabajo, la Asamblea de Docentes había reunido 1000 firmas de profesores a finales de Agosto y nos preparábamos para la huelga indefinida. Solo en el primer día de curso, se reunieron 4000 firmas más, y se pudo convocar, junto con los sindicatos, esta huelga.

La primera semana ha sido muy intensa. Entre asambleas y concentraciones, hemos visto como nuestros gobernantes, iluminados y autoproclamados defensores a ultranza de los valores democráticos, nos insultaban y amenazaban sin vergüenza. Cada vez que escuchaba a una diputada del PP insultando al colectivo, a otro diputado amenazando con listas negras (abajo tiene usted mi nombre, señoría) o a la Consellera hablar de educación (ex-agente inmobiliaria como currículo) mis ganas de seguir luchando se multiplicaban. El viernes, quinto día de la huelga, fue también muy emotivo. La AMIPA de mi centro decidió no enviar a sus hijos a clase para que así los profes pudieran tener un respiro monetario, conscientes de la dureza de nuestra situación. Movilizados y enfadados por ver como tratan de engañarlos escudándose en la educación de sus hijos, intercambiaban dudas y preocupaciones con nosotros. Recuerdo una conversación con un padre preocupado por lo que pasaría cuando su hijo recibiese, por ejemplo, matemáticas en inglés. – Si suspende, no sabremos si es por las mates, o probablemente, por el inglés. ¿Que hago, clases de repaso de mates o de inglés?-. Si a esto añadimos la precaria situación actual de la sociedad, otra desigualdad más a añadir a la lista porque no todo el mundo puede acceder a pagarse repaso.

Después de concentrarse a la puerta del instituto, partieron a la plaza del Ayuntamiento a unirse con las escuelas del pueblo. Esa mañana fue otra gran inyección de moral para todos, ya que vimos que no estamos solos. Únicamente cinco alumnos acudieron a clase. Las AMIPA de todos los centros han decidido dejar las aulas vacías este Jueves y Viernes.

Ildefonso Morales Osorio. 
Profesor de Matemáticas y Huelguista 
del IES Capdepera (Mallorca)

Sobre les Vagues de Consum

La Societat Consumista i les Vagues de Consum com a eines de lluita.

Article aparegut a la revista TE del mes de maig de 2012

Entre altres mobilitzacions que els treballadors dels serveis públics hem viscut els últims mesos, es troba la convocatòria d’una Vaga de Consum que es va realitzar el passat 18 de febrer de 2012. Crec que pot ser moment de reflexionar sobre aquesta i altres mesures semblants de mobilització.
El present article tracta d’impulsar reflexions sobre quin paper juga el consum en les societats complexes com la nostra, i tractar de justificar perquè avui poden ser interessant desenvolupar mobilitzacions globals que abasten el Consum.
La societat de consum: de persones productores a consumidores.
La revolució tecnològica va suposar un increment de la productivitat. I aquest fet va propiciar una reestructuració de tot el sistema productiu, on el sector serveis (entre el qual ens trobem l’ensenyament) guanya cada vegada major protagonisme. D’altra banda, aquest mateix notable creixement de la productivitat exigeix que s’augmente notablement la capacitat de consumir, per a poder seguir produint i obtenir major benefici econòmic privat, que és l’objectiu darrer del sistema.
El creixement de la producció va necessitar l’increment constant del consum i va donar origen a la societat consumista. És necessari en aquest procés canviar la identitat de les persones, és necessari construir consumidors perquè la producció no s’ature. Si la revolució industrial va suposar un procés de crear a el “productor”, la revolució tecnològica va suposar un procés de crear a el “consumidor”. I ara es necessiten productors i consumidors.


Quan parlem de consum no ens referim a anar a comprar el que es necessita perquè eixa és una tasca productiva (la referència més habitual és una mestressa de casa que va a fer la compra en la tenda del seu barri). Consumisme és una forma concreta d’entendre, orientar i viure el consum. I va més en la línea de fer shopping.
Afegim que la identitat i la cultura consumistes són coherents amb la cultura dominant i el model de mercat de treball: Les persones han d’assumir les característiques d’un producte de consum, açò és: elegible, flexible, substituïble i prescindible (igual que una caixa de llet en el prestatge d’un supermercat). El treball és una mercaderia en el sistema de producció capitalista, i adquireix les característiques d’una mercaderia en la societat de consum actual.
Per açò la tendència actual en les reformes laborals és substituir el dret laboral pel dret mercantil, doncs el contracte mercantil garanteix la capacitat d’elecció i utilització dels treballadors com a autèntics productes de consum.
Les Vagues de Consum poden ajudar a posar en qüestió l’ordre producció-consume.
Si abans hi havia vagues de producció i de serveis, en un món on la producció era el centre de l’existència, avui són possibles les vagues de producció i les vagues de consum. Perquè estem en una societat on la producció, però també el consum, són el centre de l’existència.
D’altra banda, hem de recordar que el “boicot” és una pràctica pròpia del Moviment Obrer i dels Moviments Socials. El boicot va jugar un paper important en lluites contra l’Apartheid a Sud-àfrica o en l’Índia, i en lluites més properes com les del Moviment Antimilitarista contra el Servei Militar dels anys 90, també en les lluites obreres en la península a principis de segle i en la transició (recordeu la vaga de tramvies a Barcelona a la fi dels ’50 per exemple).
En aquestes intervencions socials poden participar treballadors i treballadores en actiu, i també persones aturades o apartades del procés de producció. Elles són també Classe Treballadora, estan molt afectades per les reformes laborals o per les retallades en serveis públics, i són quasi 5,4 milions en l’estat espanyol.
Algunes potencialitats:
●          Poden ajudar a assenyalar les causes de les injustícies fora del procés productiu concret (fàbrica o empresa de serveis)
●          Poden ajudar a canviar estils de vida.
●          Poden participar altres actors socials: persones aturades sobretot, però també estudiants, mestresses de casa, etc.
En resum, les vagues de consum comporten unes potencialitats que encara no s’ha explorat en profunditat. Les revoltes dels pròxims temps en defensa de l’estat social i contra la precarització necessitaran aquestes i altres formes de lluita noves que responguen a la Classe Treballadora avui i a les noves formes de control.

Materials per a la difusió de la Vaga del 9 de Maig

Ací teniu un munt de material per a poder fer lliure difusió de la convocatòria de vaga del 9 de Maig.

Cartells:


Bàners per a les xarxes socials


Cartells unitaris de la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament


Campaña “Aturem la LOMCE” de les Federacions d’Educació de Catalunya, Illes Balears i País Valencià



Entrevista en Ràdio Nacional a Miguel Angel Vera

El linxament no és una pràctica sindical: Una altra política és posible

Durant els primers dies d’Abril s’han produït una sèrie d’atacs de diferent índole contra la FE CCOO PV i contra els seus permanents sindicals. El 3 d’Abril la nostra organització va signar, al costat d’altres sindicats amb els quals formem una majoria sindical, l’acord que regularà les borses d’interins fins a 2015. Durant els dies previs es va propiciar un ambient molt agressiu, de molt baix perfil polític, ofensiu i sovint insultant contra algunes organitzacions sindicals. El citat dia unes 50 persones van increpar verbal i físicamente a varis dels meus companys quan eixien de la reunió, havent de pujar corrent en taxi per a allunyar-se del lloc. 

Sobre les raons per a la signatura o no de l’acord no vaig a entrar en aquests moments (l’explicació de l’acord està en un altre lloc del blog), perquè seria tractar de veure algun tipus de “explicació” política a les agressions. Simplement dir que es van confrontar dues estratègies sindicals legítimes.

Els dies posteriors, continuant amb aquesta dinàmica, en alguns fòrums d’internet diverses persones van continuar amb la campanya de linxament de nou a la nostra organització i als seus permanents. “T’havia d’haver partit la boca” “fills de puta” , “ho aneu a pagar”, “quedeu-vos amb les seues cares” (sic).

Els agressors són radicals?. Una vegada presentada la situació ara passem a la valoració dels esdeveniments, podem qualificar aquests actes de radicals?. Si per “radical” s’entén anar a les arrels dels fets, descobrir les causes dels problemes, sens dubte el que hem l’explicat no pot ser qualificat de radical de cap manera.

Radicals en el context de les retallades als serveis públics és qui descobreix la connivència de les polítiques neoliberals amb els intresos de la classe burgesa en el context del capitalisme. Qui globalitza les lluites defensant als sectors més febles de la Classe Treballadora a cada moment. En aquest sentit tots/as estem convidats a la radicalitat (a cercar les arrels dels problemes). 

Els actes abans descrits són de tot menys radical. És necessari recordar que l’oposat a radical és superficial. L’invers de cercar les arrels és quedar-se en la superfície.

Una vegada descartat que aquestes actituds siguen radicals caldria preguntar-se: les agressions són extremistes?. És a dir, si encara sent superficials (des del punt de vista polític), els seus actes són extrems, exagerats, desproporcionats. Pense que podria ser. Perquè actuar d’aqueixa manera, amb aqueixa histèria, enfront dels representants d’els treballadors que han animat la lluita contra les retallades durant els últims anys, i no enfront de la Conselleria que és qui porta endavant precisament aquestes retallades, no solament és actuar amb falta d’anàlisi i ignorància, sinó amb extremisme desenfocat i mancat de consciència (de classe). 

En resum, les agressions del dia 3 d’Abril i dies posteriors als companys de la FE CCOO PV són tot el contrari de radicals, en tot cas extremistes, però fonamentalment pròpies de persones mancades d’anàlisis, superficials en allò polític i violentes.

La nostra responsabilitat front les agressions als companys i companyes és la solidaritat de classe i el suport mutu. Si ens toquen a un, ens toquen a tots. I exigeix a les organitzacions que van convocar la concentració on es van produir algunes de les agressions que condemnen totalment aquests fets, i s’allunyen d’aquestes pràctiques. Que les denuncien de manera absoluta. El moviment sindical, per l’escola pública i contra les retallades ho requereix. Donaran un molt mal exemple polític en cas contrari.

En temps de desprestigi de la política, hem de fer un esforç per a no caure en la dinàmica de linxament. 

No podem fer el joc al neoliberalisme antisindical.

La discrepància és lògica i legítima. El desprestigie del sindicalisme no.

Hem de defensar el sindicalisme de classe en l’ensenyament públic.

Una altra política és possible. 

Cal incorporar-se i prestigiar el sindicalisme i la política.


Carta d’una mare de la #PrimaveraValenciana

El mes de  febrer de 2012, dins del marc de les mobilitzacions a l’ensenyament com resposta a les majors retallades en la història de la democràcia, els alumnes de l ‘IES Lluís Vives encetaren unes  protestes reivindicant una educació pública com cal. El meu fill menut, que ja estudiava 1r a la universitat, començà a anar tots els dies  afegint-se a ells, com tants altres. Cada dia que passava m’anava informant del que feien i jo vaig seguir molt de prop com anaven succeint-se els aconteixements, assistint sense donar crèdit al caire que els fets estaven agafant. No hi ha dubte que la resposta policial va ser totalment desmesurada i desproporcionada. Jo, sincerament, no podia imaginar en cap moment la contundència de les represàlies: insults, humiliacions, provocacions, agressions brutals, denúncies…La delegada del govern, Paula Sánchez de León, es va cobrir de glòria. Actuaren contra l’ENEMIC , com va dir el comissari en cap Antonio Moreno  (quin element!) de forma bestial. No ho sé a soles de primera mà pel que em contava el meu fill cada dia, és que he passat hores amb ell buscant vídeos en youtube que pogueren servir-li a d’ell com a proves en les al•legacions a la seua denúncia. Ell és un dels més de 250 denunciats, vergonyosament, per la protesta de Sapadors. D’aquesta manera vaig assistir via internet, amb els pèls de punta, a tot el que ell m’havia contat . No vaig a esplaiar-me al cas concret del fet de Sapadors, que va ser una trampa i humiliació en tota regla totalment reconduïda per la mateixa policia i cada vegada que ho pense m’indigne més.

El que la senyora Sánchez de León no sabia és que tanta mà dura se li acabaria anant de les mans i l’espurna del Lluís Vives va encendre en flama tota València i aquesta vegada no precisament per les falles. Després de les brutals pallisses, detencions i denúncies a jóvens que en la major part eren menors d’edat, la gent ens tiràrem al carrer en manifestacions espontànies convocades per xarxes socials i el boca a boca. Ací també se’m posaren els pèls de punta però aquesta vegada d’emoció. Eixos dies , quan demanàvem tots la dimissió de la delegada en un clamor multitudinari, quan es plenà la ciutat exigint que parara la repressió als xiquets i xiquetes i que es depuraren responsabilitats, la policia no actuà. N’érem molts, milers amb ells i estàvem més que indignats, estaven cabrejats. Ens havien tocat l’educació, ens havien tocat la sanitat… i a la fi, ens van tocar i ben tocats als nostres fills i filles i, això ja era massa.

Els joves de la Primavera Valenciana (quin nom tan bonic i merescut) no sabien ni s’imaginaven l’efecte i les conseqüències que tindrien les seues accions i actituds: van ser capaços d’ omplir València de gent que els mostrava el seu suport. Es van convertir en els fills i filles de tots els adults que lluitem per un món més just; en els germans i model d’altres joves com ells  que mai  s’havien  arribat a plantejar que calia eixir al carrer i reivindicar el que era seu. En totes les notícies arreu del món es parlà d’ells. Ens van donar una lliçó a tots de valentia, de coratge, d’utopia, d’il•lusió…i ens feia tanta falta!
El camí que obriren no ha acabat, els processos contra ells continuen i estan sent  llargs, farragosos, costosos i no han donat  treva ni a l’estiu. Menys mal que comptem amb l’ajuda de la comissió jurídica del Lluís Vives i amb l’advocat Agustín Arenas que ens porta el cas i ens ha donat tot el recolzament que hem necessitat. En aquests moments te n’adones de la vàlua incondicional de persones com  ell.

És clar l’objectiu d’ aquestes represàlies, que a tots els que participaren  se’ls anaren les ganes de tornar a repetir donat els problemes que els han caigut damunt. Ahí és on jo em dirigisc a vosaltres directament, a tots  els que ens féreu arribar un alé d’esperança i voldria que es parareu a pensar:
Primer en la importància del que féreu i aconseguíreu als carrers i als cors de tothom.

Gracia amb companys i companyes a una mobilització recent
Aneu a resignar-se a ser la Generació Perduda?  Això MAI!
De veres cregueu  a qui us diu que vosaltres no podeu fer res per canviar les coses? Sols heu de pensar en el febrer passat.
Aneu a acceptar el futur que us volen imposar? Està en joc ja inclús el vostre present.
Els homes i dones que pensem que un món millor sí és possible sabem que sou imprescindibles, vos obrim els braços, estarem amb vosaltres perquè el vostre camí és el nostre, és el de tots els treballadors i treballadores, els desfavorits…Seguirem reivindicant una educació i serveis públics dignes i universals com a fonament  d’una democràcia perquè si no quin sentit té eixe nom? Que vagen pensant una altra paraula per a la nostra forma de govern. I això sols té solució si estem tots units i fem una lluita comuna. Que els quede ben clar: rendir-nos mai estarà dins dels nostres plans i  per suposat… NO TENIM POR!

D’altra banda, us estan arrabassant uns drets en educació, en sanitat i uns drets socials de llibertats que  tots hem gaudit però que tampoc van ser un regal. Per aconseguir tot el que teníem molts abans que vosaltres protestaren, feren vagues, foren detinguts, i alguns inclús van morir. Penseu que vos el poden llevar sense més?

Gràcies a tots i cadascú dels xics i xiques que féreu possible la Primavera Valenciana. Gràcies a tota la gent que els ha mostrat el seu suport i, especialment, a Josep Lluís Navarro (cap d’estudis de l’ IES Lluís Vives) i Agustín Arenas que ens han ajudat en tot moment  i m’han calmat com a mare. Al meu fill Diego sols dir-li que mon pare, ma mare i els meus avis, sobretot el meu avi José estarien tan orgullosos d’ell com ho estic jo.


Gracia Molina Zorío
Mare d’un jove encausat als fets de Sapadors
Delegada de la FE CCOO PV a Meliana
Mestra