La respuesta organizada: el sindicalismo, pero no sólo

Este artículo es continuación de http://treballaralescolapublica.org/?p=843

La primera noticia que podemos dar sobre el sindicalismo, y que no saldrá mañana en los medios de comunicación, es que el sindicalismo no sólo no ha desaparecido sino que ha mantenido el tipo frente a otras instituciones clásicas. Y no habrá sido porque no ha padecido erosión o cuestionamiento desde el orden dominante.

Sin duda a veces esta erosión ha sido consecuencia de los propios errores. Lo relevante, y que debemos denunciar, es la introducción de muchos elementos de la ideología dominante en las prácticas de algunos sindicatos. Esto muchos trabajadores, y la sociedad en general, lo ha detectado y ha generado un rechazo que no podemos despreciar.

No hay duda de que hay intereses muy parciales de los poderosos en aumentar el descontento hacia el sindicalismo en general. Está claro que para poder tomar medidas antisociales lo más inteligente es debilitar a aquellas organizaciones que van a oponerse a esas medidas. Las campañas de descredito han sido recurrentes. Aún más interesante es analizar las reformas contra la negociación colectiva de las últimas reformas laborales que tratan de dejar al mundo obrero sin herramientas para su defensa en común.

Las tendencias a la precarización del empleo junto con el debilitamiento de instituciones hasta ahora protagonistas de las relaciones laborales desde la negociación colectiva a las organizaciones sindicales, explican en gran medida el aumento de las situaciones de pobreza y de las desigualdades sociales.

 

Retos para el sindicalismo y para el mundo obrero:

Nos corresponde empujar junto a otros un sindicalismo de clase que defienda a los intereses de trabajadores y trabajadoras, porque tiene mucho que decir, y hacer, en la defensa del trabajo digno, de la vida decente y de la solidaridad como base de la cohesión de nuestras sociedades en nuestro mundo globalizado.

El protagonismo de los empobrecidos, del mundo obrero pobre, de las mujeres, de la gente que vive en los barrios de la periferia, marca la diferencia en una política hecha para la autorreproducción de la organización y una política al servicio de las personas y el bien común.

Respecto de los colectivos que surgen como alternativa al sindicato o por alejamiento de él, deben ser objeto de nuestro interés, atención y acompañamiento. El ejemplo más conocido es el de las Kellys, pero hay otras experiencias que aportan muchas novedades como las movilizaciones internacionales en Amazon, el sindicato de manteros, o las movilizaciones de los trabajadores de las empresas de “economía colaborativa” por nombrar algunos ejemplos. Sin duda hay de todo: desde justas plataformas ante la ausencia real de sindicalismo en el sector, hasta reivindicaciones con tintes corporativos. Hay de todo, pero el tiempo ayudará a situarse a todo el mundo, y nos toca estar del lado del mundo obrero y de la justicia.

El feminismo está jugando, y va a jugar en el futuro, un papel cada vez más relevante. La mujer ha vivido una situación de desprecio y opresión, junto con un silencio cómplice de muchos, que ha acabado por explotar y que va a transformar nuestras sociedades en un sentido progresista durante los próximos años. Hemos de estar ahí. No porque es donde van a estar muchas de las luchas del futuro, sino por meras razones de justicia e igualdad entre las personas.

Cuando el trabajo es precario, escaso y deslocalizado, hay que responder con propuestas de vida y acción colectivas. Se trata de responder a la organización descentralizada y fragmentada del trabajo e ir construyendo alternativas.

Hay que aportar elementos de regeneració n democrática, a la vez que se desarrolla una necesaria crítica al orden injusto existente. El mundo obrero está necesitado de personas, movimientos y colectivos que denuncien la realidad de injusticia, pongan atención a los débiles y se coloquen del lado de las personas en el conflicto capital-trabajo.

 

El dios del mercado coloniza cada vez más espacios de nuestras vidas

Este artículo es continuación de http://treballaralescolapublica.org/?p=836

Las otras crisis

Ya sabemos que las crisis nunca vienen solas. Sin duda la crisis económica ha venido acompañada de crisis de valores y crisis políticas. La realidadmás palpable a nivel de la política formal es la irrupción de nuevos partidos en la representación institucional. Y junto a esto, el cambio de gobierno en algunas ciudades con candidaturas “diferentes”, y por último la crisis política en Catalunya que aunque tiene que ver con todo lo anterior, también tiene características propias.

Todo esto viene de la mano de un retroceso democrático que ha venido siendo más evidente con el tiempo. Tanto por el estancamiento en el que veníamos viviendo décadas con un bipartidismo más propio de una democracia de baja intensidad (a la americana), como por las leyes represivas sin precedentes que nos han caído encima (persecución del derecho de huelga, ley mordaza, encarcelamiento de tuiteros o raperos, etc) (1)

Creo que es interesante fijarse en el modelo de “nuevos partidos” que ahora juegan un papel relevante. Porque hemos pasado de los partidos clásicos (izquierda moderada, derecha liberal), a organizaciones que tratan de escapar por todos los medios de las clasificaciones que hasta ahora utilizábamos, y que reivindican la superación del “régimen del 78” como discurso evidente de que se está produciendo un cambio de ciclo político claro.

Estas nuevas realidades se adaptan bien a lo que ahora se llama “sociedad liquida”, a pensamientos débiles, que hasta cierto punto son propios del hartazgo hacia la vieja política que no sabe dar respuesta a las necesidades de la gente, y hasta cierto punto es muy característica del pensamiento postmoderno dominante. Hay en cualquier caso un rechazo hacia los grandes relatos y las tradiciones.

En consonancia con lo anterior, los movimientos sociales de esta época son efímeros o poco estables aunque con una capacidad movilizadora que a veces resulta explosiva. No hay más que pensar en el 15M, o la primavera valenciana en el País Valencià. Con una fuerte capacidad tanto de trastocar el panorama político a la vez que con un recorrido organizativo casi fugaz.

Las movilizaciones contra los desahucios o la huelga feminista del 8 de marzo sin embargo son expresiones de lucha y dignidad que, además de ser capaces de trastocar muchas políticas, vinieron para quedarse.

¿Qué modelo de persona resulta de todo esto?

Vivimos un momento determinante de aumento de la dualización social, porque los ricos ahora aumentan sus beneficios rápidamente mientras las personas empobrecidas “permanecen” en la crisis. Esto tiene unas on das consecuencias para cómo se perciben muchas familias obreras y muchos de los vecinos de barrios periféricos. Hay en esta dinámica un desprecio subyacente al mundo obrero y a sus gentes que va más allá de tener menos recursos.

El caldo de cultivo para el individualismo está cantado. Máxime cuando el modelo laboral y de empresa genera un tipo de trabajador y trabajadora precaria y sin conexión casi con otros compañeros de empresa. El nuevo modelo industrial, la externalización de servicios y la explotación que esconde la “economía colaborativa”, producen un mode

lo de persona individualista y con capacidad de competir con sus semejantes.

En realidad, el individualismo, el hedonismo y el consumismo son dinámicas que se enmarcan en el gran proyecto de mercantilización abrumadora de nuestras vidas. El dios del mercado coloniza cada vez más espacios de nuestras vidas. Sea en la vivienda, en nuestras comunicaciones, en nuestras relaciones con los demás, etc. Pero no nos engañemos, no lo hace “por maldad”, sino por puro interés económico. Son los valores y las formas de ser persona asociadas al modelo de

vida que en estos momentos interesa para reproducir la dominación.

 

  1. Índice Global de los Derechos de la CSI 2018 : Reducción del espacio democrático y codicia corporativa sin freno

https://www.ituc-csi.org/indice-global-de-los-derechos-de-20302?lang=fr

 

 

 

Por fin salimos de la crisis

Si un fenómeno ha caracterizado la realidad social de la última década este es el de la crisis. Por eso, ese puede ser nuestro punto de partida para quien se plantee hoy la necesidad de la justicia social.

¿Hemos salido de la crisis?

“Estamos saliendo de la crisis”, dicen los que vuelven a ganar dinero después del periodo de recesión. “No salimos de la crisis” dicen los que siguen empobrecidos o faltos de reconocimiento en derechos.

Las personas que dependemos de nuestro trabajo para vivir, y que vivimos en los países del sur de Europa somos más conscientes que nadie de lo que supone una crisis económica: bajadas salariales, aumento de la pobreza, recortes en servicios públicos, etc.

En realidad, pasan las dos cosas a la vez: “estamos saliendo de la crisis” para unos, y “no salimos de la crisis” para otros. Porque el reparto desigual en la participación de la renta nacional entre sueldos y beneficios empresariales ha continuado durante la presente etapa de crecimiento. Los salarios han crecido por debajo de la productividad, y a causa de ello los márgenes empresariales aumentan. (1)

Ocurre que cuando hay crisis económicas, los que pagamos los platos somos los trabajadores y trabajadoras, hay mucha gente enfadada, movilizaciones masivas, huelgas generales, reformas laborales contra los derechos sociales. Es un periodo de resistencia para la clase trabajadora. Resistencia ante las reformas estructurales que empeoran sus vidas (reformas laborales, recortes, cambian la constitución, promulgan leyes represivas, etc).

Y cuando hay bonanza económica, y no se produce reparto, hay frustración y hartazgo. Pero no se producen grandes revueltas porque hay una leve mejoría o por lo menos los recortes cesan. Sin embargo, es justo en ese momento cuando las desigualdades sociales aumentan de manera más fuerte. Porque los beneficios de los capitalistas aumentan mucho mientras los salarios (directos o indirectos) se estancan o crecen por debajo de la inflación (2).

Por tanto, la salida de la crisis es real si la miramos desde el punto de vista general, desde los datos macroeconómicos. Prueba de ello es que casi el 79% de las empresa con más de nueve trabajadores registraron beneficios en 2016; 4,5 puntos porcentuales más que en 2008. Pero nuestro punto de vista no es el “general”, sino el particular del mundo obrero. Por eso mucha gente no siente ningún cambio significativo, po rque no a todos nos va igual y nos damos cuenta. Propongo que nos posicionemos con los excluidos de esta lógica de reparto desigual.

 

 

  1. ENCLAVE DE ECONOMÍA.13 Julio 2018. SITUACIÓN ECONÓMICA DE ESPAÑA Y PGE 2018

http://www.ccoo.es/64e671291dd1a3e1dfcf442b843f0751000001.pdf

2. Los salarios empiezan a subir pero el poder de compra se mantiene

https://elpais.com/economia/2018/07/21/actualidad/1532209274_258419.html

8 de maig, tots i totes al carrer: les mobilitzacions unitàries de la comunitat educativa són les nostres.

El sindicat impulsa la convocatòria de manifestació i concentracions del 8 de maig en el marc de la jornada de lluita estatal. Denunciem que el govern central no ha volgut un acord educatiu i pretén continuar desenvolupant la LOMCE. Per a la FE CCOO PV si no hi ha pacte, hi haurà conflicte.

Per a la FE CCOO PV la sentència del Tribunal Constitucional (TC) que declara constitucional l’educació diferenciada per sexe i deixa la porta oberta al seu finançament públic, reforça la LOMCE i suposa un pas arrere en termes d’igualtat. Mentre, la despesa pública educativa cau a un mínim històric del 3,8 % del PIB en el Projecte de Pressupostos Generals de l’Estat 2018. Aquest descens torna a deixar en evidència que per al Govern del Partit Popular l’educació pública no és una prioritat política, social ni econòmica.

 

La resposta a totes aquestes mesures antisocials ha de ser unitària. El nostre sindicat aposta decididament per les mobilitzacions de caràcter unitari. De fet l’experiència de les llargues lluites contra les retallades ens ha demostrat que quan anem a soles el professorat, la mobilització no és tan massiva ni té tanta repercussió. Per això, i sobre tot perquè som un sindicat de classe i entenem que la defensa del dret a l’educació ens afecta a tota la societat, convoquem a les mobilitzacions del 8 de maig. Les mobilitzacions unitàries de la comunitat educativa són les nostres. No estem per convocatòries corporatives ni sectorials. La FE CCOO PV convoca a una lluita social ampla amb pares i mares, alumnat i professorat per revertir les retallades i derogar la LOMCE.

 

Les manifestacions i concentracions al llarg del País Valencià per al 8 de maig s’enmarquen en la lluita col·lectiva estatal contra la LOMCE i les retallades. Al llarg de tot l’estat es produiran tot tipus de mobilitzacions coordinades.

 

Però no ens enganyem, aquest només el primer pas de la represa de la lluita educativa. Al llarg dels anys de la crisi es van produir tot tipus de vagues i mobilitzacions per part de les comunitats educatives. Els darrers temps han estat marcats més bé per un intent d’arribar a un gran pacte per l’educació a nivell estatal. En aquests moments ja podem dir que la dreta política ha sigut incapaç de liderar un pacte i ha demostrat una falta de compromís pressupostari amb l’educació.

 

En resum, la FE CCOO PV convoca a la comunitat educativa a reprendre el camí de la lluita educativa unitària. Quan no hi ha pacte, hi ha conflicte. I la dreta política ha estat treballant per al conflicte. Nosaltres respondrem unitària i democràticament.

8 de maig. Manifestació i Concentracions:

València: MANIFESTACIÓ, 18h, Plaça de Sant Agustí

Alacant: CONCENTRACIÓ, 18h, Plaça de la Muntanyeta

Castelló: CONCENTRACIÓ, 19h, Plaça de Mª Agustina 

Vila-Real, la Vall d’Uixó i Vinaròs: CONCENTRACIONS, 19h, places dels Ajuntaments

 

mobilitzacions unitàries per l’escola pública

Calendari d’algunes accions cap a la vaga feminista del 8M a València i els voltants

Dijous 1 de març:

11h Espai «La Rambleta» Assemblea CCOOPV i UGTPV, amb intervenció de Unai Sordo Secretari General de CCOO entre altres

17h a l’IES Isabel de Villena, Taula rodona «reptes de la educació per la igualtat»

 

Divendres 2 de març:

 

13:3oh Assemblea de treballadores i treballadors dels Centres Públics dels Poblats Marítims. Convoca FE CCOO PV, amb la participació del grup de dones Malva-rosa, Front Estudiantil Univesitari i CCOOPV

 

Dilluns 5 de març:

17h seu de CCOO PV Jornada cap a la vaga feminista, convoca Federació d’Ensenyament CCOOPV. A les 17h Assemblea d’homes per la igualtat, i a les 18:30h Acte per difondre i organitzar-se cap a la vaga laboral i feminista del 8 de març

Dimarts 6 de març:

18h IES Moli del Sol (Mislata), acte cap a la vaga feminista. Convoquen FE CCOOPV i associació de dones «Les Tisores» de Mislata.

 

 

 

 

Més Informació:

La llapissera violeta

 

1er de maig de 2017. No hi ha excuses: educació i justicia social

Enguany el 1er de maig no quedarà de cap manera com una data aïllada en el calendari. Una sèrie d’actes i mobilitzacions preparen el 1er de maig com a data referent que sintetitza i unifica les lluites per la justicia social des del mon obrer.

Reflexió, acció, mobilització i propostes que trenquen amb la idea estesa en alguns ambients des de fa un temps que el carrer està aturat. Si tens temps i força, ací te presentem les propostes:

 

dimarts 25 d’abril:

dimecres 26 d’abril:

  • 9h Assemblea a Elx del dia Mundial de la Salut i la Seguretat en el Treball a la seu de CCOO PV
  • 12h Facultat de Geografia i Història de València. Agora Prometeo. Taula redona: “el fil roig del moviment estudiantil”. Amb intervencions i testimonis d’estudiants represaliats durant la dictadura franquista. Música de Pau Alabajos i Lucho Roa. Convoquen organitzacions estudiantils valencianes.

dijous 27 d’abril:

  • 10:30h Assemblea a València del dia Mundial de la Salut i la Seguretat en el Treball a la seu de CCOO PV.
  • De 10 a 14h Acte central de la Setmana d’Acció Mundial per l’Educació amb el lema “Demane la paraula per l’educació”. A les 10h a la Universitat de València presentació i parlaments, a les 12h acte públic amb Col·legis a la plaça de la Mare de Deu de València
  • 18:30h en l’edifici 1r de Maig (carrer Serrans) presentación del projecte “Enredrant en l’escola” de la EPA Vicent Ventura

divendres 28 d’abril:

dissabte 29 d’abril:

Per un finançament just. Ja n’hi ha prou!.

  • Des de les 10:30h Super Festa a Vivers amb Concert dels Súpers (Super3), Dani Miquel i Rock del Babalà.
  • Manifestació 18h Plaça de Sant Agustií. Impulsa Acció Cultural del País Valencià i convoquen sindicats i organitzacions socials i polítiques valencianes.

dilluns 1 de maig:

Dia internacional de la Classe Treballadora. Manifestacions a tot el mon.

Al País Valencià pots acudir:

  • Alacant 11.30h IES Jorge Juan
  • Alcoi 11.30h Albereda
  • Castelló 11h Sant Lluís
  • Elx 11h Plaça Barcelona
  • Elda 11h Estació Autobusos de Preter
  • Santa Pola 12h Plaça Constitució
  • Valéncia 11.30 h Plaça San Agustí

 

No hi ha excuses: treball estable, salaris justos, pensions dignes, més protección social

Per què he de fer vaga el 9 de març?

Avui treballem més hores i amb més alumnes.

Amb salaris que han vist minvat el seu poder adquisitiu entre un 18 i un 21%. Amb taxes de temporalitat que superen el 20% a nivell estatal i un 25% a nivell de País Valencià. I amb milers de companys i companyes menys (30.000 docents menys en la pública a nivell estatal; 4.500 en la universitat; 6.000 menys entre el personal de serveis educatius i complementaris; 3.500 entre el persona d’administració i serveis de la universitat).

Aqui tens més raons per fer vaga el 9 de març

cartell estatal de la vaga del 9 de març

 

cartell de País Valencià de la vaga del 9 de març

Animem els claustres que vagen preparant l’ambient de les comunitats educatives per tal que la jornada de vaga del pròxim 9 de març siga un èxit i tornar a dir alt i clar que defensem sense reserves el dret a l’educació des d’infantil a la universitat, que la comunitat educativa continua en resistència a la LOMCE i al seu model educatiu, i que cal revertir les retallades educatives.

Davant la importància de la convocatòria i per tal de garantir el dret a la informació sindical, vos anime a que:
 
    1.- Feu arribar als vostres claustres la informació sobre la convocatòria de vaga que us arribe per correu electrònic o ordinari
2.- Si voleu una assemblea al vostre centre contacteu amb el vostre delegat o delegada de CCOO. El meu correu és pau.diaz@pv.ccoo.es  
 

Continuem fins derogar la LOMCE i revertir les retallades

 

Per què proposem una dona al capdavant de la Federació d’Ensenyament de CCOO PV?

En CCOO cada vegada està més madura la possibilitat de donar passos per a la feminització del sindicat. Des del món obrer i des de l’educació, un enfocament de gènere és necessari per a una vertadera transformació social, laboral i cultural. Sens dubte hem donat molts passos ja, però en la feminització del sindicat, com en moltes altres temes en relació amb la lluita feminista, queda encara molt per avançar.

Des del meu punt de vista caldria abordar el tema almenys des de tres perspectives. Impulsar una política sindical feminista per a tots els àmbits laborals i educatius. Portar a la pràctica una aposta per una forma d’entendre i exercir el sindicalisme basada en valors que substituïsquen al model patriarcal dominant. I garantir la presència en espais de representació i direcció de dones empoderadas.1444999-Imatge_del_llibre_Dones,_sindicalistes,_feministes._Version2

Respecte d’impulsar una política sindical feminista, cal dir que les companyes que treballen en les secretàries de la dona ja vénen fent aportacions des de la perspectiva de gènere molt avançades en els contextos propis del conflicte social, econòmic i laboral. Crec que estem en condicions de desenvolupar la lluita per la justícia social en relació amb la lluita antipatriarcal, ja que el nostre treball ha madurat al mateix temps que molts sectors socials són cada vegada més sensibles a la lluita feminista. El món del treball necessita una mirada de gènere.

En segon lloc, considere que per a entendre la política sindical des de valors i pràctiques d’esquerres i feministes hem d’abordar el quotidià, el relacional, l’afectiu i comunitari. Feminitzar la política sindical implica canviar les formes de fer en els espais sindicals, en els espais laborals i en les escoles . Cal eixir-se del marc que la lluita sindical és una batalla en la qual cal mesurar-se. Desertar de la lògica de confrontació i de l’objectiu de destrucció d’un enemic identificable. Aquest marc contrasta amb el de la col·laboració i la cura, més pròpies d’una visió feminista i femenina de la societat, i fins i tot més pròpies de les propostes educatives emancipadoras. Hi ha discursos crítics alternatius, com el del ben comú, que tenen el potencial de feminitzar la política i l’escola en aquest sentit.

En tercer lloc, perquè tot l’anterior es concrete i materialitze, no és suficient amb discursos o amb noves formes, és imprescindible portar a la pràctica la paritat de gènere en els espais de representació i participació política. Hem d’acabar amb la imatge social dominant que el sindicalista és un “home major, blanc i amb treball fix”. Per a començar perquè aqueixa no és la realitat majoritària del Món Obrer, i per descomptat ho és molt menys del món del treball en educació. Avui la Classe Treballadora en l’ensenyament és dona, i és jove. Però és que a més, cada vegada hi ha més dones directores de col·legis i instituts, i la seua presència és majoritària en els claustres. Llavors, perquè no anàvem a tenir una dona al capdavant del nostre sindicat?.1816052-Xelo_Valls_(Ensenanza_Publica_Comarcas_Castellon)_Version1

Com diu la Secretària de la Dona de CCOO PV de cara als processos congressuals que ara comencem: “Hem de garantir la nostra presència en les candidatures, es tracta de no quedar-nos arrere, de ser visibles, perquè les nostres demandes i necessitats no es queden subordinades a unes altres “sempre més prioritàries
CCOO, com a sindicat feminista i de classe, ha d’afavorir el lideratge de les dones i solucionar que, problemes afegits com la falta d’experiència o la falta de temps, excloguen a les sindicalistes en les direccions de federacions i territoris”.

La FE CCOO PV, el sindicalisme de classe en l’ensenyament valencià requereix un lideratge femení i plural, dialogant, que no tinga por a expressar contradiccions ni incerteses, que fomente el treball en equip, que eduque en la participació i el poder compartit.

 

 

Volem que la Conselleria d’Educació promoga el treball estable, i no que augmente la precarietat laboral

El passat 27 d’octubre, just un dia després de la jornada de lluita educativa que va mobilitzar a tota la comunitat educativa contra les revàlides i les retallades en educació, la Conselleria, amb el suport del STE, va anunciar en la mesa de negociació que no hi haurà oferta d’ocupació pública en educació per al curs que ve, i que es restringiran pels dos següents.
Després d’anys de retallades en educació, el resultat concret és: més alumnat a les aules, menys docents i amb més hores, augment de treball temporal i precari en educació. Efectivament, per a desconcert d’alguns i algunes, la reducció de plantilles (menys professorat per a les escoles), un vertader ERO en el sector, no ha suposatproouretallades la disminució de professorat interí, sinó el seu augment!.
Més clar: després d’aquests anys de crisis, som menys profes, més precaris i a més pitjor pagats. Hem passat de 55.000 docents valencians en la pública, a tindre en l’actualitat uns 52.000 (entre primària i secundària). Mentre els índexs de mestres temporals (docents interins o substituts) ha augmentat del 15% al 21%. I l’acord de Conselleria amb l’STE va a conduir-nos a un 25% de temporalitat per al proper curs.
La clau de l’efectiu augment de la precarietat està en el límit per treure oposicions en la taxa de reposició. El PP va posar aquesta barrera precisament per limitar el nombre de mestres, en la seva desenfrenada carrera de retallades en educació. I per això el govern valencià va treure només 1200 places el curs passat. Però hi ha qui defensem que és necessari superar aquesta política de retallades.
La reivindicació del sindicalisme de classe és precisament la de saltar-se aquest tap i convocar una àmplia oferta d’ocupació pública: volem 10.000 llocs de treball en educació per als propers anys (300.000 a nivell estatal per al manteniment dels serveis públics). La Conselleria d’Educació, no obstant això, va anunciar fa una setmana la congelació d’oposicions per a aquest curs i la convocatòria només per a primària d’aquí a 2 anys, i només per a secundària d’aquí a 3 anys. El sindicat majoritari va aplaudir la mesura de la Conselleria. No podem més que qualificar aquest acord com a contrari a l’educació i al treball decent.
És necessari subratllar que la demanda de més mestres significa demandar més educació per tots i totes. I que exigir treball estable significa estabilitat de projectes educatius en escoles i instituts.
Una pregunta i una afirmació per acabar:
La pregunta: Perquè no es consulta el professorat afectat sobre una mesura com la de limitar les ofertes d’ocupació pública per als propers anys que els afectarà tan directament?
L’afirmació: El govern i el sindicalisme progressista es demostren defensant l’educació i els serveis públics, el treball en condicions i la presa de decisions transparents i participatives.

#RepensarCCOO oportunisme o oportunitat?

El nostre sindicat està immers des de fa un parell d’anys en una todos los carteles6.jpgsèrie de debats participatius i reflexions compartides per tal de reformular i repensar l’acció del sindicat en un context canviant.

Article aparegut en la revista TE 357

Primer va ser el document de “mesures per a reforçar les millors pràctiques de govern i control en CCOO”, ara estem amb processos assemblearis i de participació en línia per tal de #RepensarCCOO. I d’ací a uns mesos tindrem els congressos de federacions i territoris del sindicat, que a ningú no se li escapa vindran marcats per aquests dos debats previs en les seues línies de reflexió i decisió.

El document «Repensar el sindicato» parlen de temes que fins fa uns anys molts veien lluny de la pràctica sindical: consultes telemàtiques, elecció directa dels òrgans de direcció inclosa la Secretaria General, creació de federacions per a atendre noves identitats laborals, noves estratègies de comunicació, estructures sindicals més flexibles, etc.

És de veres que la realitat social i polít ica dels darrers anys ens ha conduït a aquests tipus de reflexions. Però crec que és legítim preguntar-se, serà aquest debat un mirall? és fruit de l’oportunisme o d’una decisió conscient? En resum, aquestes noves reflexions, són fruit d’una reacció legítima però poregosa davant dels canvis sociopolítics que passen al nostre voltant, o d’una voluntat sincera de posar el sindicat al seu lloc en la realitat actual del conflicte capital/treball?

La clau pot estar a preguntar-se quin és el model de sindicat que respon a la configuració de la classe treballadora de hui en dia. Repensar CCOO hauria de ser una oportunitat per a construir un sindicalisme que responga concretament a la configuració de la classe social a la qual representem. El conflicte de classe perviu igual hui que en els anys 70 i que en els anys 90. Però la configuració de la classe obrera i els protagonismes són diferents hui en dia. Som diferents que la classe obrera que pren identitat en lluita per la democràcia i contra el franquisme, i també som diferents a la classe obrera de la fi del segle passat amb una societat pujada a l’espill de la bombolla hipotecària mentre molts viuen en la precarietat. Ara som més gent a l’atur, més treballadors i treballadores precaris, els serveis públics són més febles, i nous actors participen en la lluita pels drets socials per assenyalar alguns trets.

Seria una errada enyorar un sindicalisme dels anys 90. Seria una errada pensar que quan canvien les condicions externes tot tornarà a ser com abans. D’entrada, perquè molts d’aquests canvis laborals, polítics i socials han vingut per quedar-s’hi. I a més, perquè seria una equivocació intentar tornar a un model de sindicalisme semblant a la situació prèvia a la crisi/estafa, i menys sense fer una revisió crítica d’aqueix mateix període.

El sindicat és l’eina a mans dels treballadors i de les treballadores per a la defensa dels seus interessos. Ens hem d’adaptar a les noves configuracions de la classe treballadora i als seus interessos per a ser una eina útil per a la transformació ací i ara. Tampoc no oblidar el que som i el que hem sigut i per això #RepensarCCOO ve de la mà de “Férem, fem i farem història”.

I en l’ensenyament valencià? Doncs el mateix: avançar en allò que ens hem marcat com a tres eixos per a renovar i repensar la FE CCOO PV: participació, transparència i proximitat. Es concreta en consultes a l’afiliació, potenciar la xarxa de delegats i delegades, noves formes de comunicació i participació, estructures sindicals més flexibles… posant com a prioritat l’afiliació i en especial els sectors de treballadors i treballadores de l’educació més precaris.

#RepensarCCOO