1er de maig de 2017. No hi ha excuses: educació i justicia social

Enguany el 1er de maig no quedarà de cap manera com una data aïllada en el calendari. Una sèrie d’actes i mobilitzacions preparen el 1er de maig com a data referent que sintetitza i unifica les lluites per la justicia social des del mon obrer.

Reflexió, acció, mobilització i propostes que trenquen amb la idea estesa en alguns ambients des de fa un temps que el carrer està aturat. Si tens temps i força, ací te presentem les propostes:

 

dimarts 25 d’abril:

dimecres 26 d’abril:

  • 9h Assemblea a Elx del dia Mundial de la Salut i la Seguretat en el Treball a la seu de CCOO PV
  • 12h Facultat de Geografia i Història de València. Agora Prometeo. Taula redona: “el fil roig del moviment estudiantil”. Amb intervencions i testimonis d’estudiants represaliats durant la dictadura franquista. Música de Pau Alabajos i Lucho Roa. Convoquen organitzacions estudiantils valencianes.

dijous 27 d’abril:

  • 10:30h Assemblea a València del dia Mundial de la Salut i la Seguretat en el Treball a la seu de CCOO PV.
  • De 10 a 14h Acte central de la Setmana d’Acció Mundial per l’Educació amb el lema “Demane la paraula per l’educació”. A les 10h a la Universitat de València presentació i parlaments, a les 12h acte públic amb Col·legis a la plaça de la Mare de Deu de València
  • 18:30h en l’edifici 1r de Maig (carrer Serrans) presentación del projecte “Enredrant en l’escola” de la EPA Vicent Ventura

divendres 28 d’abril:

dissabte 29 d’abril:

Per un finançament just. Ja n’hi ha prou!.

  • Des de les 10:30h Super Festa a Vivers amb Concert dels Súpers (Super3), Dani Miquel i Rock del Babalà.
  • Manifestació 18h Plaça de Sant Agustií. Impulsa Acció Cultural del País Valencià i convoquen sindicats i organitzacions socials i polítiques valencianes.

dilluns 1 de maig:

Dia internacional de la Classe Treballadora. Manifestacions a tot el mon.

Al País Valencià pots acudir:

  • Alacant 11.30h IES Jorge Juan
  • Alcoi 11.30h Albereda
  • Castelló 11h Sant Lluís
  • Elx 11h Plaça Barcelona
  • Elda 11h Estació Autobusos de Preter
  • Santa Pola 12h Plaça Constitució
  • Valéncia 11.30 h Plaça San Agustí

 

No hi ha excuses: treball estable, salaris justos, pensions dignes, més protección social

Per què he de fer vaga el 9 de març?

Avui treballem més hores i amb més alumnes.

Amb salaris que han vist minvat el seu poder adquisitiu entre un 18 i un 21%. Amb taxes de temporalitat que superen el 20% a nivell estatal i un 25% a nivell de País Valencià. I amb milers de companys i companyes menys (30.000 docents menys en la pública a nivell estatal; 4.500 en la universitat; 6.000 menys entre el personal de serveis educatius i complementaris; 3.500 entre el persona d’administració i serveis de la universitat).

Aqui tens més raons per fer vaga el 9 de març

cartell estatal de la vaga del 9 de març

 

cartell de País Valencià de la vaga del 9 de març

Animem els claustres que vagen preparant l’ambient de les comunitats educatives per tal que la jornada de vaga del pròxim 9 de març siga un èxit i tornar a dir alt i clar que defensem sense reserves el dret a l’educació des d’infantil a la universitat, que la comunitat educativa continua en resistència a la LOMCE i al seu model educatiu, i que cal revertir les retallades educatives.

Davant la importància de la convocatòria i per tal de garantir el dret a la informació sindical, vos anime a que:
 
    1.- Feu arribar als vostres claustres la informació sobre la convocatòria de vaga que us arribe per correu electrònic o ordinari
2.- Si voleu una assemblea al vostre centre contacteu amb el vostre delegat o delegada de CCOO. El meu correu és pau.diaz@pv.ccoo.es  
 

Continuem fins derogar la LOMCE i revertir les retallades

 

Per què proposem una dona al capdavant de la Federació d’Ensenyament de CCOO PV?

En CCOO cada vegada està més madura la possibilitat de donar passos per a la feminització del sindicat. Des del món obrer i des de l’educació, un enfocament de gènere és necessari per a una vertadera transformació social, laboral i cultural. Sens dubte hem donat molts passos ja, però en la feminització del sindicat, com en moltes altres temes en relació amb la lluita feminista, queda encara molt per avançar.

Des del meu punt de vista caldria abordar el tema almenys des de tres perspectives. Impulsar una política sindical feminista per a tots els àmbits laborals i educatius. Portar a la pràctica una aposta per una forma d’entendre i exercir el sindicalisme basada en valors que substituïsquen al model patriarcal dominant. I garantir la presència en espais de representació i direcció de dones empoderadas.1444999-Imatge_del_llibre_Dones,_sindicalistes,_feministes._Version2

Respecte d’impulsar una política sindical feminista, cal dir que les companyes que treballen en les secretàries de la dona ja vénen fent aportacions des de la perspectiva de gènere molt avançades en els contextos propis del conflicte social, econòmic i laboral. Crec que estem en condicions de desenvolupar la lluita per la justícia social en relació amb la lluita antipatriarcal, ja que el nostre treball ha madurat al mateix temps que molts sectors socials són cada vegada més sensibles a la lluita feminista. El món del treball necessita una mirada de gènere.

En segon lloc, considere que per a entendre la política sindical des de valors i pràctiques d’esquerres i feministes hem d’abordar el quotidià, el relacional, l’afectiu i comunitari. Feminitzar la política sindical implica canviar les formes de fer en els espais sindicals, en els espais laborals i en les escoles . Cal eixir-se del marc que la lluita sindical és una batalla en la qual cal mesurar-se. Desertar de la lògica de confrontació i de l’objectiu de destrucció d’un enemic identificable. Aquest marc contrasta amb el de la col·laboració i la cura, més pròpies d’una visió feminista i femenina de la societat, i fins i tot més pròpies de les propostes educatives emancipadoras. Hi ha discursos crítics alternatius, com el del ben comú, que tenen el potencial de feminitzar la política i l’escola en aquest sentit.

En tercer lloc, perquè tot l’anterior es concrete i materialitze, no és suficient amb discursos o amb noves formes, és imprescindible portar a la pràctica la paritat de gènere en els espais de representació i participació política. Hem d’acabar amb la imatge social dominant que el sindicalista és un “home major, blanc i amb treball fix”. Per a començar perquè aqueixa no és la realitat majoritària del Món Obrer, i per descomptat ho és molt menys del món del treball en educació. Avui la Classe Treballadora en l’ensenyament és dona, i és jove. Però és que a més, cada vegada hi ha més dones directores de col·legis i instituts, i la seua presència és majoritària en els claustres. Llavors, perquè no anàvem a tenir una dona al capdavant del nostre sindicat?.1816052-Xelo_Valls_(Ensenanza_Publica_Comarcas_Castellon)_Version1

Com diu la Secretària de la Dona de CCOO PV de cara als processos congressuals que ara comencem: “Hem de garantir la nostra presència en les candidatures, es tracta de no quedar-nos arrere, de ser visibles, perquè les nostres demandes i necessitats no es queden subordinades a unes altres “sempre més prioritàries
CCOO, com a sindicat feminista i de classe, ha d’afavorir el lideratge de les dones i solucionar que, problemes afegits com la falta d’experiència o la falta de temps, excloguen a les sindicalistes en les direccions de federacions i territoris”.

La FE CCOO PV, el sindicalisme de classe en l’ensenyament valencià requereix un lideratge femení i plural, dialogant, que no tinga por a expressar contradiccions ni incerteses, que fomente el treball en equip, que eduque en la participació i el poder compartit.

 

 

Volem que la Conselleria d’Educació promoga el treball estable, i no que augmente la precarietat laboral

El passat 27 d’octubre, just un dia després de la jornada de lluita educativa que va mobilitzar a tota la comunitat educativa contra les revàlides i les retallades en educació, la Conselleria, amb el suport del STE, va anunciar en la mesa de negociació que no hi haurà oferta d’ocupació pública en educació per al curs que ve, i que es restringiran pels dos següents.
Després d’anys de retallades en educació, el resultat concret és: més alumnat a les aules, menys docents i amb més hores, augment de treball temporal i precari en educació. Efectivament, per a desconcert d’alguns i algunes, la reducció de plantilles (menys professorat per a les escoles), un vertader ERO en el sector, no ha suposatproouretallades la disminució de professorat interí, sinó el seu augment!.
Més clar: després d’aquests anys de crisis, som menys profes, més precaris i a més pitjor pagats. Hem passat de 55.000 docents valencians en la pública, a tindre en l’actualitat uns 52.000 (entre primària i secundària). Mentre els índexs de mestres temporals (docents interins o substituts) ha augmentat del 15% al 21%. I l’acord de Conselleria amb l’STE va a conduir-nos a un 25% de temporalitat per al proper curs.
La clau de l’efectiu augment de la precarietat està en el límit per treure oposicions en la taxa de reposició. El PP va posar aquesta barrera precisament per limitar el nombre de mestres, en la seva desenfrenada carrera de retallades en educació. I per això el govern valencià va treure només 1200 places el curs passat. Però hi ha qui defensem que és necessari superar aquesta política de retallades.
La reivindicació del sindicalisme de classe és precisament la de saltar-se aquest tap i convocar una àmplia oferta d’ocupació pública: volem 10.000 llocs de treball en educació per als propers anys (300.000 a nivell estatal per al manteniment dels serveis públics). La Conselleria d’Educació, no obstant això, va anunciar fa una setmana la congelació d’oposicions per a aquest curs i la convocatòria només per a primària d’aquí a 2 anys, i només per a secundària d’aquí a 3 anys. El sindicat majoritari va aplaudir la mesura de la Conselleria. No podem més que qualificar aquest acord com a contrari a l’educació i al treball decent.
És necessari subratllar que la demanda de més mestres significa demandar més educació per tots i totes. I que exigir treball estable significa estabilitat de projectes educatius en escoles i instituts.
Una pregunta i una afirmació per acabar:
La pregunta: Perquè no es consulta el professorat afectat sobre una mesura com la de limitar les ofertes d’ocupació pública per als propers anys que els afectarà tan directament?
L’afirmació: El govern i el sindicalisme progressista es demostren defensant l’educació i els serveis públics, el treball en condicions i la presa de decisions transparents i participatives.

#RepensarCCOO oportunisme o oportunitat?

El nostre sindicat està immers des de fa un parell d’anys en una todos los carteles6.jpgsèrie de debats participatius i reflexions compartides per tal de reformular i repensar l’acció del sindicat en un context canviant.

Article aparegut en la revista TE 357

Primer va ser el document de “mesures per a reforçar les millors pràctiques de govern i control en CCOO”, ara estem amb processos assemblearis i de participació en línia per tal de #RepensarCCOO. I d’ací a uns mesos tindrem els congressos de federacions i territoris del sindicat, que a ningú no se li escapa vindran marcats per aquests dos debats previs en les seues línies de reflexió i decisió.

El document “Repensar el sindicato” parlen de temes que fins fa uns anys molts veien lluny de la pràctica sindical: consultes telemàtiques, elecció directa dels òrgans de direcció inclosa la Secretaria General, creació de federacions per a atendre noves identitats laborals, noves estratègies de comunicació, estructures sindicals més flexibles, etc.

És de veres que la realitat social i polít ica dels darrers anys ens ha conduït a aquests tipus de reflexions. Però crec que és legítim preguntar-se, serà aquest debat un mirall? és fruit de l’oportunisme o d’una decisió conscient? En resum, aquestes noves reflexions, són fruit d’una reacció legítima però poregosa davant dels canvis sociopolítics que passen al nostre voltant, o d’una voluntat sincera de posar el sindicat al seu lloc en la realitat actual del conflicte capital/treball?

La clau pot estar a preguntar-se quin és el model de sindicat que respon a la configuració de la classe treballadora de hui en dia. Repensar CCOO hauria de ser una oportunitat per a construir un sindicalisme que responga concretament a la configuració de la classe social a la qual representem. El conflicte de classe perviu igual hui que en els anys 70 i que en els anys 90. Però la configuració de la classe obrera i els protagonismes són diferents hui en dia. Som diferents que la classe obrera que pren identitat en lluita per la democràcia i contra el franquisme, i també som diferents a la classe obrera de la fi del segle passat amb una societat pujada a l’espill de la bombolla hipotecària mentre molts viuen en la precarietat. Ara som més gent a l’atur, més treballadors i treballadores precaris, els serveis públics són més febles, i nous actors participen en la lluita pels drets socials per assenyalar alguns trets.

Seria una errada enyorar un sindicalisme dels anys 90. Seria una errada pensar que quan canvien les condicions externes tot tornarà a ser com abans. D’entrada, perquè molts d’aquests canvis laborals, polítics i socials han vingut per quedar-s’hi. I a més, perquè seria una equivocació intentar tornar a un model de sindicalisme semblant a la situació prèvia a la crisi/estafa, i menys sense fer una revisió crítica d’aqueix mateix període.

El sindicat és l’eina a mans dels treballadors i de les treballadores per a la defensa dels seus interessos. Ens hem d’adaptar a les noves configuracions de la classe treballadora i als seus interessos per a ser una eina útil per a la transformació ací i ara. Tampoc no oblidar el que som i el que hem sigut i per això #RepensarCCOO ve de la mà de “Férem, fem i farem història”.

I en l’ensenyament valencià? Doncs el mateix: avançar en allò que ens hem marcat com a tres eixos per a renovar i repensar la FE CCOO PV: participació, transparència i proximitat. Es concreta en consultes a l’afiliació, potenciar la xarxa de delegats i delegades, noves formes de comunicació i participació, estructures sindicals més flexibles… posant com a prioritat l’afiliació i en especial els sectors de treballadors i treballadores de l’educació més precaris.

#RepensarCCOO

 

 

La desigualdad del distrito único

Article de Pura Aloy en El Levante del 24 d’agost

En el Diario Levante del 18 de agosto, el representante de la Federación Católica de Asociaciones de Padres, Sr. Morro, declaraba que la vuelta del criterio de la cercanía del domicilio al centro para la admisión de alumnos vulnera “la libertad de elección real” y ” no favorece la igualdad de oportunidades”. Parece que esa es la base de la demanda planteada ante el TSJ .

Todos los criterios de cualquier modelo de admisión de alumnos premian al que reúne los requisitos señalados. La cuestión es qué objetivos se pretenden y qué criterios se eligen. El distrito único implantado por la entonces consellera María José Catalá, cuando todos los pronósticos indicaban que el PP no volvería a gobernar, incluía, como criterio de admisión, la existencia de antecesores familiares en el centro y la matriculación en música y danza. ¿ Acaso estos criterios mejoraban la libertad de elección real y la igualdad de oportunidades? Más bien facilitaban  a los empresarios católicos la selección de sectores sociales acomodados y el cierre del paso a alumnos no deseados.

Las ventajas sociales y pedagógicas del centro de proximidad son palpables: la facilidad y simplicidad de las idas y vueltas al colegio, el arraigo social del alumnado, la relación de los padres con el centro, con su profesorado, la participación en la gestión democrática a través de las AMPAS, la coordinación de los centros de primaria y secundaria del distrito, la comodidad y transparencia de los procesos de admisión, la planificación escolar por distritos. Cabe que unos padres rechacen la planificación escolar y elijan ofertas privadas con cargo a su pecunio como ocurre en el resto de los servicios públicos.

La reflexión concreta sobre la igualdad en la enseñanza debe fundamentarse en que en una sociedad cada vez más desigual como la española, la escuela reproduce la desigualdad social y esa es la raíz sobre la que hay que actuar. Mientras tanto, implantar medidas compensatorias en lugar de consolidar, como pretende el distrito único, una red concertada católica similar a los modelos con religiones de estado, para las clases más favorecidas,financiada con fondos públicos, fondos que según ellos deberían priorizar todas las reivindicaciones de esta red, dilatando o recortando reivindicaciones básicas de la enseñanza pública ( barracones , mantenimiento adecuado de los centros…)

Termino manifestando mi curiosidad jurídica por las piruetas que tendrán que realizar los abogados defensores de los demandantes, si es que quieren demostrar que la planificación escolar por distritos y el centro de proximidad  atentan contra la libertad y la igualdad, en tanto que el modelo de distrito único que sustituye la cercanía al centro por los antecesores familiares en el centro y los estudios de música y danza representa el culmen de la libertad y la igualdad.

 

educar en llibertat

Educació arrelada a l’escola del teu barri!!

 

#RevertirRetallades #RevertirRecortes

“Per la derogació de la LOMCE i de les reformes de la LOU i per la recuperació de l’ocupació i de les condicions laborals i retributives”

  • 26 de febrer:

A les 11.30, presentació del manifest per la reversió de les retallades de forma simultània en el registre de les Corts valencianes, del Congrés dels Diputats (dirigida a la Ta
ula del Congrés) i en la resta de tots els parlaments autonòmics.

  • 29 de febrer:

Reunió de la FE CCOO PV amb organitzacions estudiantils per a mostrar el suport a la Vaga estudiantil del 3 de març.

  • Dia 2 de març:

Coincidint amb el debat d’investidura, concentració a Madrid per
a demanar la reversió de les retallades, la recuperació de l’ocupació i les condicions laborals i retributives i la derogació de la LOMCE i de les reformes de la LOU.

Sopar i diàleg educatiu al CEIP

  • Dia 3 de març:

Suport a la Vaga estudiantil contra la LOMCE, les reformes de la LOU i per la reversió de les retallades en educació.

11:30h Manifestació a València des de la Facultat de Geografia i Història.

  • 8 de març:

Manifestacions a València, Castelló, Alacant i Elx en la jornada mundial de la dona treballadora. “Mirant cap al futur”

  • 11 de març:

Presentació a nivell de País Valencià i a nivell estatal sobre les nostres reivindicacions i dels resultats de la campanya de recollida de resolucions.

A més

 

CCOO és un sindicat independent?

Els sindicats anomenats “independents”

Generalment, quan un sindicat es defineix com a “independent” vol dir que és “independent de la política” (sic), que és com dir que és independent-de-dretes. El que se sol conèixer com a “apolític” de dretes que diria el clàssic “Martinez el Fatxa” interpretat per Saza en el clàssic “La Escopeta Nacional”.

 

Convide al lector a un breu repàs pels sindicats que tenen la paraula “independent” en les seves sigles per verificar aquesta afirmació (a títol de caricatura o anècdota extrema, es pot trobar fàcilment a la web el famós sindicat independent precisament que fundat per exfalangistes)

 

CCOO, la independència de classe

Els estatuts de CCOO des de la seva fundació als nostres dies el defineixen com a sindicat sociopolític, de classe, reivindicatiu, d’homes i dones, internacionalista… i independent (!)

La independència de la CS de CCOO s’expressa i garanteix, fonamentalment, per mitjà del més ampli exercici de la democràcia i de la participació dels treballadors i treballadores en la vida interna del sindicat” (Definició de principis delsEstatuts de CCOO aprovats al X Congrés).

En afirmar que CCOO és un sindicat independent volem dir que no depèn ni ideològica ni materialment de cap partit o organització de qualsevol tipus. I el que és més important, és independent de la patronal i de l’administració. És independent de classe. Perquè som els treballadors i les treballadores els qui ens organitzem de manera autònoma i per a la defensa dels nostres interessos per mitjà del sindicat. Això és el que defineix a CCOO com a organització independent.

És habitual que tinguem proximitat amb organitzacions polítiques d’esquerres encara que històricament hem convocat mobilitzacions i vagues amb governs que es definien Chiste Forges Sindicatosprogressistes (per exemple contra reformes laborals del PSOE). Per altra banda encara que puntualment s’hagi arribat a algun acord, allò habitual és la confrontació oberta amb governs conservadors (per exemple contra les retallades dels darrers anys del PP).

Encara que va haver-hi algun moment en la nostra història en el qual es va voler que CCOO fos “corretja de transmissió” d’algun determinat partit, això avui dia i des de fa molt temps està lluny de la realitat.

 

Els sindicats de l’ensenyament valencians avui i la seva “independència”

Si alguna cosa caracteritza el panorama sindical en l’ensenyament valencià des de les últimes eleccions sindicals són les majories absolutes dels sindicats sectorials. El FSIE és el sindicat amb majoria absoluta en l’ensenyament concertat, amb una línia sindical molt conservadora, alguns diuen que propera al PP. Mentre que en l’ensenyament públic el sindicat que ostenta la majoria absoluta és el STE, la cúpula del qual ha tingut veritable interès a condicionar el nomenament del propi Conseller segons es va explicar els dies posteriors al nom enament de Marzà. En tots dos casos no trobem pràctiques que potencien la “independència sindical” precisament. És ben convenient de separar els àmbits d’actuació per avançar en transparència.

 

Què necessitem els treballadors i treballadores?el_roto-lucha_de_clases

Enfront de l’actual govern progressista de la Generalitat, ens convé com a treballadors i treballadores organitzar els nostres interessos des de la independència de classe. Això es tradueix en la denúncia de les pràctiques de el “sindicalisme corretja de transmissió” si n’hi ha. I es tradueix a donar suport a un govern progressista en aquelles mesures que ens beneficien com a treballadors i treballadores i que beneficien a l’escola pública. Es concreta finalment a oposar-nos a aquelles polítiques que considerem que siguen contràries al treball i a l’educació de tots i totes. En una paraula: ens convé practicar la independència sindical.

 

Votes a qui votes: Vota No a la LOMCE

Són unes eleccions que es produeixen després de diversos anys de crisis, de polítiques conservadores i de retallades, i amb major evidència que mai que són necessàries noves polítiques.
Sí! Polítiques! Reivindiquem la política! Enfront de la postmodernitat, la superficialitat o el simple “analfabet polític”.

Com a ciutadà, com a militant, tinc les meues pròpies opcions polítiques. Com a sindicalista de FE CCOO PV no demanaré el vot per a cap força política en particular, però no tot val!. Cal promoure un vot favorable als i les treballadores, cal promoure un vot contra la LOMCE.
Moltes persones de la comunitat educativa, molts i moltes docents donen per acabada la LOMCE: una llei contra el consens educatiu i que obté un rebuig màxim. Però no acabarem amb ella si no exercim ara el nostre dret a vot. Només amb votar no és suficient: cal lluitar, afiliar-se i apostar per l’escola pública en la pràctica.

La política és més que votar cada 4 anys.
Açò sí, el 20D: vota NO a la LOMCE

Enllaços d’interés:

12390950_10207015831907284_6551837312270142451_n

 

Una revolución pasiva al final de la crisis

Según dice Rajoy, ya estamos saliendo de la crisis. Y puede que al decirlo, sea sincero en lo que piensa: Las empresas españolas disparan sus beneficios tras años de caídas… aunque siguan destruyendo empleo. Desde su perspectiva, desde los criterios de los grandes empresarios y las clases dominantes, estamos creciendo!. En enero el FMI auguraba que la economía española crecería un 2% este año y un 1,8% el siguiente. Y todo esto, mientras el drama de la pobreza y el paro no remite.

En el plano político muchas personas mantenemos esperanzas de cambio. La indignación se ha ido transformando en organización y se cuestionan las medidas del neoliberalismo mientras la corrupción aparece ligada a los mismos políticos que promovieron los recortes.

Sin embargo, la conflictividad laboral ha remitido este último año. La cantidad de huelgas ha disminuido, aún la espectacularidad y combatividad de algunas concretas (caso de la lucha en Coca-Cola, por ejemplo). En educación sin ir más lejos, este principio de curso para CCOO no fue posible convocar huelga pese a nuestro interés en que fuera estatal y a todos los niveles, debido a la falta de voluntad de algunas organizaciones. En síntesis, nos encontramos ante un desplazamiento de las esperanzas y las fuerzas depositadas en la movilización, hacia la contienda electoral de mayo y noviembre.

Porque a nivel político han surgido fuerzas novedosas que plantean distintos elementos al debate político. Pero no se nos puede escapar que realmente no suponen un peligro real para las clases dominantes. Ante la posibilidad del fin del bipartidismo, la banca parece despreocupada y sin soltar la sartén del mango. En palabras de Francisco Gonzalez, presidente del BBVA “Lo importante es un gobierno estable; el color político da lo mismo”. Aseguran esperar cuatro años “muy buenos” (se entiende que para él y los de su clase), mientras expresa nítidamente que  “no es un tema ideológico. No se trata de eso. No tengo ninguna ideología. Mi única ideología es la de la economía de mercado”. O en palabras igual de claras de la patronal valenciana después de oir a Montiel, candidato de Podemos a la Generalitat tras tomar un café con sus líderes: “Podemos no muerde”.

Así que la oportunidad política de un cambio real de profundización de la democracia, de mejora de las condiciones de vida de trabajadores y trabajadoras, ante la posibilidad de un cambio en la correlación de fuerzas a favor de las clases subalternas puede esfumarse delante de nuestros ojos. ¿Qué posición tomar ante los nuevos panoramas políticos y sociales que se nos avecinan?.

Para momentos políticos como los actuales, creo que vale la pena retomar el análisis a partir de conceptos como el de “revolución pasiva” en Gramsci. Una revolución pasiva se puede concretar en aspectos progresivos de cambio, durante tiempos de posibilidades transformadoras, que llegan a ser disminuidos con el tiempo hasta resultar en la reconstitución de relaciones sociales dentro de un nuevo orden donde las clases dominantes restauran su hegemonía. Por eso, para referirse a estos procesos sociales, también se utiliza la expresión “revolución-restauración”. Porque es la propia clase dominante quien restaura el orden social después de haber minimizado, y luego absorbido, parte de las reivindicaciones políticas que la cuestionaban, con el fin de consolidar el dominio.

“La clase dirigente tradicional, que cuenta con un numeroso personal frase-decir-la-verdad-es-siempre-revolucionario-antonio-gramsci-142675adiestrado, cambia los hombres y los programas y se hace nuevamente con el control que se le estaba escapando de las manos, y puede hacer todo esto con mayor celeridad que las clases subalternas; hace sacrificios, si es preciso, se expone a un futuro oscuro con promesas demagógicas, pero conserva el poder, lo refuerza de momento y lo utiliza para aplastar al adversario […]” (Cuaderno 13, Gramsci)

En la enseñanza valenciana creo que se podría hacer un análisis paralelo. Las pasadas elecciones sindicales (tanto en la escuela pública como en la escuela concertada), han supuesto a mi entender un reforzamiento de las posiciones corporativas y de los discursos “antipolíticos” y a veces “antisindicales”. De tal forma que un fenómeno muy significativo, coherente con el discurso que he comentado, ha sido el de una alta abstención: la participación en los procesos de elecciones sindicales en la escuela pública desde los 80 siempre fueron superiores al 60%, y en las de 2014 ha sido del 45%. Junto a ello parece haber calado en sectores mayoritarios de trabajadores y trabajadoras el relato de que “si algo hemos recuperado es porque nos lo merecíamos, porque se acercan las elecciones, y no porque la movilización tenga influencia alguna en ningún cambio”.

Además constatamos que la centralidad del discurso y de las posiciones de los sindicatos mayoritarios en la enseñanza valenciana pasan a estar alrededor de demandas con tintes corporativos, destinadas a colectivos particulares de trabajadores y trabajadoras (frente a otros colectivos). En vez de avanzar en un contexto de crisis económica y amplio rechazo a las políticas de recortes, hacia el discurso de crítica global, se parcializan y dividen las luchas. Frente a las demandas del conjunto de trabajadores y trabajadoras y frente al conjunto de la comunidad educativa. Basta recorrer las webs de algunos sindicatos de enseñanza valenciana para que un lector atento lo pueda contrastar rápidamente.

Un ejemplo muy evidente es el papel que cada organización otorga en su propuesta político-sindical a una movilización de carácter amplio, unitaria y de clase como es la manifestación de País Valenciano del próximo 9 de mayo por el cambio educativo.

En resumen, en los mundos político y sindical, vivimos un proceso de reorganización de fuerzas que pueden constituir lo que Gramsci llamaba una “revolución pasiva”. Está en marcha un proceso de cambios sociales y de ajuste en la correlación de fuerzas, dirigido por el mismo bloque dominante. El poder quiere una salida desde arriba y la derecha, y teme un cambio desde abajo y desde la izquierda. Pero en contextos sociales de cambio, también las fuerzas que aspiran a representar las aspiraciones e intereses de las clases subalternas están llamadas a jugar su papel político. También la pelota está en nuestro tejado.

 Antonio-Gramsci-montaje-encontrado-Internet_EDIIMA20130719_0490_5

(Versió en valencià)

Una revolució passiva al final de la crisi

Segons diu Rajoy, ja estem eixint de la crisi. I pot ser que en dir-ho, siga sincer en el que pensa: Les empreses espanyoles disparen els seus beneficis després d’anys de caigudes… encara que sigeixen destruint ocupació. Des de la seua perspectiva, des dels criteris dels grans empresaris i les classes dominants, estem creixent!. Al gener el FMI augurava que l’economia espanyola creixeria un 2% enguany i un 1,8% el següent. I tot açò, mentre el drama de la pobresa i l’atur no s’atura.

En el plànol polític moltes persones mantenim esperances de canvi. La indignació s’ha anat transformant en organització i es qüestionen les mesures del neoliberalisme mentre la corrupció apareix lligada als mateixos polítics que van promoure les retallades.

No obstant açò, la conflictivitat laboral ha remès aquest últim any. La quantitat de vagues ha disminuït, encara l’espectacularitat i combativitat d’algunes concretes (cas de la lluita en Coca-cola, per exemple). En educació sense anar més lluny, aquest principi de curs per a CCOO no va ser possible convocar vaga malgrat el nostre interès en què fóra estatal i a tots els nivells, per la falta de voluntat d’algunes organitzacions. En síntesi, ens trobem davant un desplaçament de les esperances i les forces dipositades en la mobilització, cap a la contesa electoral de maig i novembre.

Perquè a nivell polític han sorgit forces noves que plantegen diferents elements al debat polític. Però no se’ns pot escapar que realment no suposen un perill real per a les classes dominants. Davant la possibilitat de la fi del bipartidisme, la banca sembla despreocupada i sense soltar la paella del mànec. En paraules de Francisco Gonzalez, president del BBVA “L’important és un govern estable; el color polític dóna el mateix”. Asseguren esperar quatre anys “molt bons” (s’entén que per a ell i els de la seua classe), mentre expressa nítidament que “no és un tema ideològic. No es tracta d’açò. No tinc cap ideologia. La meua única ideologia és la de l’economia de mercat”. O en paraules igual de clares de la patronal valenciana després de sentir a Montiel, candidat de Podem a la Generalitat després de prendre un cafè amb els seus líders: “Podem no mossega”.

Així que l’oportunitat política d’un canvi real d’aprofundiment de la democràcia, de millora de les condicions de vida de treballadors i treballadores, davant la possibilitat d’un canvi en la correlació de forces a favor de les classes subalternes pot esfumar-se davant dels nostres ulls. Quina posició prendre davant els nous panorames polítics i socials que se’ns acosten?.

Per a moments polítics com els actuals, crec que val la pena reprendre l’anàlisi a partir de conceptes com el de “revolució passiva” en Gramsci. Una revolució passiva es pot concretar en aspectes progressius de canvi, durant temps de possibilitats transformadores, que arriben a ser disminuïts amb el temps fins a resultar en la reconstitució de relacions socials dins d’un nou ordre on les classes dominants restauren la seua hegemonia. Per açò, per a referir-se a aquests processos socials, també s’utilitza l’expressió “revolució-restauracimages”. Perquè és la pròpia classe dominant qui restaura l’ordre social després d’haver minimitzat, i després absorbit, part de les reivindicacions polítiques que la qüestionaven, amb la finalitat de consolidar el domini.

“La classe dirigent tradicional, que compta amb un nombrós personal preparat, canvia els homes i els programes i es fa novament amb el control que se li estava escapant de les mans, i pot fer tot açò amb major celeritat que les classes subalternes; fa sacrificis, si cal, s’exposa a un futur fosc amb promeses demagògiques, però conserva el poder, ho reforça de moment i ho utilitza per a aixafar a l’adversari […]” (Quadern 13, Gramsci)

En l’ensenyament valencià crec que es podria fer una anàlisi paral·lela. Les passades eleccions sindicals (tant en l’escola pública com en l’escola concertada), han suposat a la meua entendre un reforçament de les posicions corporatives i dels discursos “antipolíticos” i a voltes “antisindicales”. De tal forma que un fenomen molt significatiu, coherent amb el discurs que he comentat, ha sigut el d’una alta abstenció: la participació en els processos d’eleccions sindicals en l’escola pública des dels 80 sempre van ser superiors al 60%, i en les de 2014 ha sigut del 45%. Al costat d’açò sembla haver calat en sectors majoritaris de treballadors i treballadores el relat que “si alguna cosa hem recuperat és perquè ens ho mereixíem, perquè s’acosten les eleccions, i no perquè la mobilització té influencia alguna en cap canvi”.

A més constatem que la centralitat del discurs i de les posicions dels sindicats majoritaris en l’ensenyament valencià passen a estar al voltant de demandes amb tints corporatius, destinades a col·lectius particulars de treballadors i treballadores (enfront d’altres col·lectius). En comptes d’avançar en un context de crisi econòmica i ampli rebuig a les polítiques de retallades, cap al discurs de crítica global, es parcialitzen i divideixen les lluites. Enfront de les demandes del conjunt de treballadors i treballadores i enfront del conjunt de la comunitat educativa. Només cal recórrer les webs d’alguns sindicats d’ensenyament valencià perquè un lector atent el puga contrastar ràpidament.

Un exemple molt evident és el paper que cada organització atorga en la seua proposta polític-sindical a una mobilització de caràcter ampli, unitària i de classe com és la manifestació de País Valencià del pròxim 9 de maig pel canvi educatiu.

En resum, en els mons polític i sindical, vivim un procés de reorganització de forces que poden constituir el que Gramsci cridava una “revolució passiva”. Està en marxa un procés de canvis socials i d’ajust en la correlació de forces, dirigit pel mateix bloc dominant. El poder vol una eixida des d’a dalt i la dreta, i tem un canvi des de baix i des de l’esquerra. Però en contextos socials de canvi, també les forces que aspiren a representar les aspiracions i interessos de les classes subalternes estan cridades a jugar el seu paper polític. També la pilota està en la nostra teulada.

 

Bibliografía:

  • Artículo de Alberto Garzon sobre la revolución pasiva

http://www.lamarea.com/2015/03/31/la-revolucion-pasiva-que-padecemos/

  • Gramsci “La poítica y el estado moderno” Ed. Público, 2009