Les majories absolutes mai han sigut bones

Tenim experiència suficient de viure sota majories absolutes com per dir clarament que mai han sigut bones. 

Els resultats de les eleccions sindicals en ensenyament públic del passat 4 de desembre han suposat un canvi significatiu en la correlació de forces. El STEPV obté la majoria absoluta en les tres Juntes de Pesonal (València, Castelló i Alacant). UGT i CSIF s’enfonsen totalment i ANPE baixa significativament quedant-se a més fora de la mesa de negociació. CCOO baixa un 3% i es manté en la pràctica gairebé com a única força alternativa.

Les majories absolutes mai van generar dinàmiques de consens i participació plural. Amb l’STE serà diferent? Sabrà governar la seua majoria absoluta amb acords amb la minoria?. L’atac sistemàtic al sindicalisme de classe de CCOO dels últims mesos no fan preveure res de bó per a la participació i l’acord. Caldrà veure.

La pujada del STE juntament amb el descens dels sindicats de dretes també mostra que el sindicat de la majoria absoluta absorbeix electorat conservador.

L’enfonsament de la resta de sindicats i la resistència de CCOO ens deixa en una situació molt clara. Els treballadors i treballadores ens han encomanat per als propers anys el paper de ser l’oposició al neoliberalisme i a la política sindical corporativa. Serem més que mai el sindicat que defensa a la Classe Treballadora des de l’ensenyament públic. Un repte ben difícil alhora que encoratjador.

Solament el poble salva el poble

Val la pena recordar què és un sindicat, a hores d’ara no em sembla qualsevol cosa! El sindicat és l’organització pròpia dels treballadors i de les treballadores per a la defensa col·lectiva dels seus interessos laborals i socials.  Aquest tipus d’organitzacions han existit al llarg de la història i al llarg de tots els països del món des del naixement del moviment obrer a mitjan segle XIX, encara que amb diferents ritmes.
En alguns moments els sindicalistes han viscut grans experiències de participació, lluita i conquesta. En altres ocasions han sigut perseguits (per exemple al nostre país durant 40 anys de feixisme), o han patit estratègies de descrèdit (recordem a Anglaterra en temps de Thatcher, o pot ser ací en els moments en què vivim). Però sempre hi ha hagut persones dedicades a la lluita per la justícia al món obrer, sempre hem sigut capaços de recompondre, amb més o menys força, o més o menys perseguit, les organitzacions de defensa del món del treball. Per tant, malgrat tot, res no fa pensar que el neoliberalisme acabarà amb les organitzacions que lluiten per la justícia social al treball aquí i ara al País Valencià.
Per al sindicalisme de classe hi ha dos instruments bàsics que combinats són la clau per a apropar-se a l’objectiu de la defensa dels interessos de treballadores i treballadors: la mobilització social i la negociació col·lectiva. És de veres que hi ha associacions i sindicats que no les gasten o que n’infravaloren alguna. Habitualment es tracta d’organitzacions conservadores, corporatives o que defensen només algun col·lectiu en particular.
Les Comissions Obreres es constitueixen com a sindicat sociopolític i de classe, per això els gasten sistemàticament com a mètode de treball habitual. Ara comentarem cadascun i allò que és més interessant,  les potencialitats de la seua combinació.
(1)   La mobilització és necessària: Necessitem organitzacions que coordinen i convoquen a confrontar amb les polítiques antisocials.
El conflicte social que vivim i que es manifesta en atur, pobresa i fam (les ONG valencianes alerten de la malnutrició infantil amb el tancament dels menjadors escolars aquest estiu), ens convoca a la rebel·lió i la mobilització. És de justícia que no callem davant les conseqüències de la crisi que la paguen més qui menys recursos té. El centre d’aquest conflicte social està precisament al món del treball: perquè se’ns nega el treball per a tots i per a totes, i perquè qui treballa ho fa ara en pitjors condicions que abans.
Durant aquests anys, des que va començar la crisi, hem sentit veus crítiques amb algunes de les formes de pressió i protesta clàssiques en el món obrer. En particular la manifestació i la vaga. En canvi per a mi la clau no està en substituir, sinó en complementar aquestes expressions de lluita que són nostres, amb altres noves que el mateix moviment social va creant: la ocupació de l’espai públic, el boicot, l’assemblea al carrer, la desobediència civil o el ciberactivisme entre d’altres.
Això sí, la vaga és una eina contundent i clara que en cap cas hem d’abandonar. No és un instrument que ja haja passat. És un instrument propi de la nostra història, i està carregada de futur. La vaga és la demostració en la pràctica que qui mou el món és el treball humà. Qui engega i posa en marxa la fàbrica, qui fa funcionar un hospital o una escola som nosaltres: la classe treballadora. Si nosaltres parem, el país s’atura.
La vaga és una demostració de força davant el capital. Es fa des del mateix centre del conflicte: el lloc de treball. Encara que avui en dia la participació social als carrers de la ciutat, moltes vegades lluny del centre de producció, és cada vegada més significativa, atesa la situació d’altes taxes d’atur i la important xarxa de resistència a les retallades que hi ha als pobles i barris. Els espais del conflicte es multipliquen.
Entenem que les organitzacions corporatives de dretes no mobilitzen, però és la seua responsabilitat no fer-ho en un context de 6 milions de persones aturades, reformes laborals i retallades educatives continues. Inversament, degradar la mobilització a un fi en si mateix, com si l’activitat sindical fóra pur activisme, oblida la meta i acaba resultant estèril per a la transformació social.
En resum, pel que fa a les mobilitzacions en general, la feblesa davant de les polítiques antisocials no és admissible per a qui estima la justícia i la llibertat. Per això les Comissions Obreres a l’ensenyament, en aliança amb altres moviments socials, hem estat i estarem al carrer. No hi ha una altra possibilitat.
(2) La conquesta de drets és una obligació per a qui treballa per la justícia.
Si hi ha una característica clara de la ideologia neoliberal, que és la ideologia dominant, és l’individualisme: la individualització de les relacions socials i laborals. Un dels objectius de la darrera reforma laboral fou precisament voler carregar-se la negociació col·lectiva. 
Però resulta que una de les característiques pròpies de la gent progressista és la centralitat del valor d’allò col·lectiu: apostar per compartir, repartir, col·lectivitzar i socialitzar. La demostració pràctica de la nostra força consisteix que després d’un procés de mobilització, aconseguim avançar en drets col·lectius (condicions laborals, retribucions o millora del servei per a tots), duent la veu i la voluntat de la gent que ha participat en les mobilitzacions i transformant-les en conquestes concretes.
Sobretot açò, cal dir que estem vivint un moment a l’ensenyament valencià molt significatiu pel que fa a la lluita laboral: el sindicat majoritari a l’ensenyament valencià ha pres la decisió de no arribar a cap acord per als treballadors i treballadores del sector. Aquesta afirmació no és gratuïta, només uns exemples: ni sexennis per a funcionaris, ni estiu per al professorat interí, ni millores en les IT. Evidentment es tracta d’una una decisió legítima. Però queda clar que el resultat final és que no aconsegueixen res. S’allunya de la recerca de la igualtat social en la pràctica, s’allunya de la conquesta o la recuperació efectiva de drets. És el sindicalisme de la derrota permanent.
El menyspreu sindical per la negociació col·lectiva és una pràctica molt perillosa en els temps que corren, molt perillosa per als treballadors i treballadores. I encaixa bé amb la forma de fer i les idees de l’Administració estatal i valenciana.
Al contrari, convertir la negociació en un fi en si mateix, també és perillós: és la pràctica habitual del reformisme i del sindicalisme groc, del qual estem en les antípodes perquè és just el contrari d’allò que defensem.
Cal recordar que pel març de 2014 l’OIT ha publicat el 371é Informe del Comité de Llibertat Sindical on reconeix que la reforma laboral de 2012 i les retallades dels treballadors i de les treballadores dels serveis públics vulneren els drets de llibertat sindical i la negociació col·lectiva. En aquest context, quin sentit té que el sindicat majoritari a l’ensenyament públic valencià menyspree precisament la negociació col·lectiva de la manera en la qual ho està fent? Quines conseqüències patiríem els treballadors i les treballadores si abandonarem la negociació col·lectiva?
En resum, no podem resignar-nos a caminar cap a un procés d’individualització de les relaciones laborals en termes prodemocràtics. El combat per a recuperar i enfortir els nostres drets passa necessàriament per enfortir la lluita i la negociació col·lectiva.
(3)   La negociació i la mobilització juntes i combinades són la palanca per al canvi social.
Els tancaments als centres educatius, les manifestacions al carrer, les jornades de vaga i les assemblees en què participem, són algunes de les expressions que conformen la mobilització pels drets socials, laborals i educatius. Siga contra les retallades o per fer resistència a la LOMCE. Els protagonistes són el professorat, l’alumnat, pares i mares, veïns i veïnes. És la comunitat educativa. És la classe treballadora.
Quan el moviment contra els desnonaments aconsegueix aturar un desallotjament, quan una comunitat educativa aconsegueix que no es tanque la seua escola, tots i totes cantem victòria encara que no s’acaben tots els problemes del món. Perquè aquestes lluites marquen el camí. Perquè ens mostren que junts i juntes sí podem. Perquè per a canviar la societat necessitem educar-nos col·lectivament en la lluita. Per això diem que “la lluita educa”.
En altres paraules, la lluita sindical és important per qui treballen per la justícia ja que aquesta activitat crea el factor subjectiu per a la transformació social. Ens formem en la mateixa lluita de classes, no fora d’ella. Per això és necessària la combinació de la mobilització i la recuperació de drets mitjançant la negociació col·lectiva. La derrota com a mètode sindical educa en el fracàs  i acaba amb la culpabilització de l’altre davant la impotència pròpia com estem veient.
Lluitem i lluitarem per véncer. No volem un sindicalisme per a la derrota permanent, estem ací perquè volem guanyar el futur. El model sindical de les Comissions Obreres és el de la mobilització juntament amb altres col·lectius i persones, al carrer i a les aules. I el compromís efectiu i ferm de la millora laboral, de l’educació cap a la recerca d’una societat més justa.

Imaginem i organitzem la insubmissió a la LOMCE

“La revolució no es fa, s’organitza”.

Recentment el ministre d’Educació Wert va manifestar en una entrevista en un programa de televisió que “l’estat de dret no admet la insubmissió, la LOMCE es va a aplicar“. No obstant jo considere per contra que “l’estat de dret no admet a Wert, i la insubmissió es va a aplicar”.

D’una banda, s’ha culminat l’aprovació de la LOMCE en el seu procés parlamentari. Per un altre, hem culminat el primer procés d’acumulació de forces en defensa de l’educació pública per part de la comunitat educativa mitjançant manifestacions, vagues educatives, assemblees sindicals i de plataformes. Ara s’obri un segon escenari. Anem a començar el capítol dos de la lluita contra les retallades i contra la LOMCE. La xicoteta (o gran) història de la defensa de l’educació per a tots i totes escriu nous episodis: anem a ser espectadors o protagonistes?


Ara toca imaginar i organitzar la desobediència a la LOMCE des de les escoles i els carrers. Per a impedir o dificultar la posada en pràctica de polítiques educatives contràries a l’alumnat i als i les docents. Plataformes, sindicats i organitzacions polítiques ja estan ideant estratègies de desobediència civil. Jo proposaria alguns criteris perquè les elaborem junts i juntes:

Que impliquen a quants més membres de la comunitat escolar millor.
Que tinguen ampli consens entre els col·lectius convocants (no llançar moltes i confuses idees, sinó poques, contundents i clares)
Que qüestionen el fons retrògrad de la LOMCE sense posar en dificultat el servei educatiu públic.
Que siguen educatives.


Ens atrevim a proposar mesures concretes de resistència?


Els acords favorables als treballadors i treballadores impulsen la lluita.

Els acords favorables als treballadors i treballadores no paren la lluita, la impulsen!

“La democràcia és indispensable per a la classe obrera, perquè només mitjançant l’exercici dels seus drets democràtics, en la lluita per la democràcia, pot el proletariat adquirir consciència dels seus interessos de classe i de la seva tasca històrica.”
(Reforma o Revolució)

Recentment la FE CCOO PV, juntament amb la resta de Federacions de l’àrea pública de CCOO PV (sanitat i serveis a la ciutadania) i altres sindicats, el passat 23 d’octubre arribarem a un acord de recuperació de drets que acaba amb el Decret Vela i reverteix part de les retallades.

Assemblees als centres de treball
Aquest acord suposarà la recuperació total dels sexennis, el reconeixement del temps treballat per als futurs, i el pagament dels mesos de juliol i agost per a professorat interí entre uns altres avanços. Sens dubte és un acord d’avanç per a les nostres condicions laborals, i en les assemblees que estic fent aquest últim mes (en l’IES Ramon Llull, CEIP Malva-rosa, CEIP Explorador Andrés, IES Sorolla, CEIP Blasco Ibañez, etc…) així ho veu tothom.

És clar: No acaba amb les retallades. Perquè acabéssim amb elles, caldria donar un gir en la política econòmica dels governs central i autonòmic. I això no ho hem aconseguit. L’acord és d’àmbit autonòmic, per a empleats i empleades públiques. Per això la lluita ha seguit i segueix: recordar la mobilització europea en defensa de les pensions públiques o la marxa a Madrid del passat 30 de Novembre, per exemple.

Però si no s’ha acabat amb les retallades, per què signar aquest acord? Molt senzill: Perquè lluitem per guanyar!. No fem vagues, manifestacions i tancaments per mai avançar i tirar les culpes a uns altres. Lluitem per avançar en les nostres posicions com a treballadors i treballadores. 

Perquè defensem als treballadors i treballadores i en cada avanç que aconseguim estem marcant quin cami seguir. Perquè la lluita ens educa. La millor escola per a la conquesta dels nostres interessos és la mobilització i la conquesta de victòries a través d’ella. De manera inversa, no aconseguir cap avanç i edificar el discurs sindical en la derrota permanent, només educa en la frustració i en la desmobilització a la llarga.

La lluita quotidiana per les reformes, pel millorament de la situació dels obrers en el marc de l’ordre social imperant ofereix l’únic mitjà de participar en la lluita de la classe obrera i d’obstinar-se en el sentit del seu objectiu final. Entre la reforma social i la revolució existeix un vincle indissoluble. La lluita per reformes és el mitjà: l’únic mitjà.
1.- Aquests són ara els nostres avanços:

Gràfic recuperació de sexennis
2.- Aquestes són les nostres raons per seguir la lluita: 
LOMCE, tancament de RTVV, retallades socials, atur, precarietat, amenaça a les pensions…

3.- Aquestes són les nostres eines: 
Assemblees, mobilitzacions, acords per a avançar…

Assemblea al CEIP Malva-rosa contra el tancament de RTVV

30 de Novembre Marxa en Madrid

Difusió de l’acord del 23 d’octubre de recuperació de drets

Amb l’Acord de recuperació hem aturat la consolidació de les retallades i hem recuperat drets laborals i salarials. 

Hem vist, a més, que la força de l’organització de les treballadores i dels treballadors expressada en la mobilització, inclosa la VAGA del 24 d’octubre, és l’única defensa que tenim en aquests moments contra els atacs del neoliberalisme i la mercantilització dels serveis públics.

cartell de la FE CCOO PV
cartell de l’àrea pública de CCOO PV





















És el moment de difondre els avanços.

És el moment de dir que la mobilització paga la pena.
És el moment de no aturar en la lluita. 


Informació a la WEB de la Federació

Al Facebook, cal seguir com sempre el grup SOM educació SOM ciutadania

A twitter podeu seguir els hastags: #EstabilitatInterins #RecuperemDrets #CoherènciaSindical

Carta d’un vaguista de les Balears (I): “Ara o mai”

Publiquem la crònica d’un company docent en vaga de les Illes Balears, que ens explica les seues impressions i vivències enmig del conflicte i la lluita per l’escola pública de tots i totes.

He de reconocer que el día que comenzó la huelga, minutos antes de las 8 de la mañana, mientras estábamos colgando una pancarta delante del centro y organizándonos para repartir información y explicar nuestros motivos, tenia dudas. Dudas, sobre todo, de la respuesta de los padres. La primera persona a la que me acerqué, una madre que esperaba a que su hija bajara del coche, me recibió con una sonrisa y ganas de informarse. No sé si me sorprendió o no, lo que sé es que me proporcionó una pizca más de coraje del que tenía. Cuando, a las ocho en punto, sonó el timbre y los alumnos entraron, estaba lleno de fuerza y ya no tenía ninguna duda. La mayoría habían sido caras decomprensión y apoyo, a parte de la no despreciable cantidad de camisetas verdes que se veían entre padres y alumnos. Una vez dentro, y descontando unos abusivos servicios mínimos del 25 %, hasta un 90 % de compañeros no empezaron su jornada laboral.

Video que ens envia Ildefonso en mig de la protesta


La camiseta verde la tengo hace dos cursos, desde que se quitaron la máscara y empezaron su cruzada particular contra la educación pública. Más alumnos en clase, menos profesores, menos becas y comedores, atención a la diversidad reducida, el intento de coartar la libertad de expresióncon la ley de convivencia y símbolos, el desprestigio de la profesión, la brutal bajada de salarios,entre otros motivos, provocan que llevemos mucho tiempo con manifestaciones, concentraciones, caceroladas y huelgas de un solo día, inservibles en el contexto del sector educativo. La estafa pedagógica del TIL (Tratamiento Integrado de Lenguas), impuesta sin ningún tipo de dialogo con la comunidad educativa y saltándose hasta resoluciones judiciales, hace que el curso pasado acabe con el sector muy enfadado. En verano, tres directores de Menorca fueron suspendidos por respaldar a sus respectivos consejos escolares, como dice la ley. Tras un gran trabajo, la Asamblea de Docentes había reunido 1000 firmas de profesores a finales de Agosto y nos preparábamos para la huelga indefinida. Solo en el primer día de curso, se reunieron 4000 firmas más, y se pudo convocar, junto con los sindicatos, esta huelga.

La primera semana ha sido muy intensa. Entre asambleas y concentraciones, hemos visto como nuestros gobernantes, iluminados y autoproclamados defensores a ultranza de los valores democráticos, nos insultaban y amenazaban sin vergüenza. Cada vez que escuchaba a una diputada del PP insultando al colectivo, a otro diputado amenazando con listas negras (abajo tiene usted mi nombre, señoría) o a la Consellera hablar de educación (ex-agente inmobiliaria como currículo) mis ganas de seguir luchando se multiplicaban. El viernes, quinto día de la huelga, fue también muy emotivo. La AMIPA de mi centro decidió no enviar a sus hijos a clase para que así los profes pudieran tener un respiro monetario, conscientes de la dureza de nuestra situación. Movilizados y enfadados por ver como tratan de engañarlos escudándose en la educación de sus hijos, intercambiaban dudas y preocupaciones con nosotros. Recuerdo una conversación con un padre preocupado por lo que pasaría cuando su hijo recibiese, por ejemplo, matemáticas en inglés. – Si suspende, no sabremos si es por las mates, o probablemente, por el inglés. ¿Que hago, clases de repaso de mates o de inglés?-. Si a esto añadimos la precaria situación actual de la sociedad, otra desigualdad más a añadir a la lista porque no todo el mundo puede acceder a pagarse repaso.

Después de concentrarse a la puerta del instituto, partieron a la plaza del Ayuntamiento a unirse con las escuelas del pueblo. Esa mañana fue otra gran inyección de moral para todos, ya que vimos que no estamos solos. Únicamente cinco alumnos acudieron a clase. Las AMIPA de todos los centros han decidido dejar las aulas vacías este Jueves y Viernes.

Ildefonso Morales Osorio. 
Profesor de Matemáticas y Huelguista 
del IES Capdepera (Mallorca)

Sobre les Vagues de Consum

La Societat Consumista i les Vagues de Consum com a eines de lluita.

Article aparegut a la revista TE del mes de maig de 2012

Entre altres mobilitzacions que els treballadors dels serveis públics hem viscut els últims mesos, es troba la convocatòria d’una Vaga de Consum que es va realitzar el passat 18 de febrer de 2012. Crec que pot ser moment de reflexionar sobre aquesta i altres mesures semblants de mobilització.
El present article tracta d’impulsar reflexions sobre quin paper juga el consum en les societats complexes com la nostra, i tractar de justificar perquè avui poden ser interessant desenvolupar mobilitzacions globals que abasten el Consum.
La societat de consum: de persones productores a consumidores.
La revolució tecnològica va suposar un increment de la productivitat. I aquest fet va propiciar una reestructuració de tot el sistema productiu, on el sector serveis (entre el qual ens trobem l’ensenyament) guanya cada vegada major protagonisme. D’altra banda, aquest mateix notable creixement de la productivitat exigeix que s’augmente notablement la capacitat de consumir, per a poder seguir produint i obtenir major benefici econòmic privat, que és l’objectiu darrer del sistema.
El creixement de la producció va necessitar l’increment constant del consum i va donar origen a la societat consumista. És necessari en aquest procés canviar la identitat de les persones, és necessari construir consumidors perquè la producció no s’ature. Si la revolució industrial va suposar un procés de crear a el “productor”, la revolució tecnològica va suposar un procés de crear a el “consumidor”. I ara es necessiten productors i consumidors.


Quan parlem de consum no ens referim a anar a comprar el que es necessita perquè eixa és una tasca productiva (la referència més habitual és una mestressa de casa que va a fer la compra en la tenda del seu barri). Consumisme és una forma concreta d’entendre, orientar i viure el consum. I va més en la línea de fer shopping.
Afegim que la identitat i la cultura consumistes són coherents amb la cultura dominant i el model de mercat de treball: Les persones han d’assumir les característiques d’un producte de consum, açò és: elegible, flexible, substituïble i prescindible (igual que una caixa de llet en el prestatge d’un supermercat). El treball és una mercaderia en el sistema de producció capitalista, i adquireix les característiques d’una mercaderia en la societat de consum actual.
Per açò la tendència actual en les reformes laborals és substituir el dret laboral pel dret mercantil, doncs el contracte mercantil garanteix la capacitat d’elecció i utilització dels treballadors com a autèntics productes de consum.
Les Vagues de Consum poden ajudar a posar en qüestió l’ordre producció-consume.
Si abans hi havia vagues de producció i de serveis, en un món on la producció era el centre de l’existència, avui són possibles les vagues de producció i les vagues de consum. Perquè estem en una societat on la producció, però també el consum, són el centre de l’existència.
D’altra banda, hem de recordar que el “boicot” és una pràctica pròpia del Moviment Obrer i dels Moviments Socials. El boicot va jugar un paper important en lluites contra l’Apartheid a Sud-àfrica o en l’Índia, i en lluites més properes com les del Moviment Antimilitarista contra el Servei Militar dels anys 90, també en les lluites obreres en la península a principis de segle i en la transició (recordeu la vaga de tramvies a Barcelona a la fi dels ’50 per exemple).
En aquestes intervencions socials poden participar treballadors i treballadores en actiu, i també persones aturades o apartades del procés de producció. Elles són també Classe Treballadora, estan molt afectades per les reformes laborals o per les retallades en serveis públics, i són quasi 5,4 milions en l’estat espanyol.
Algunes potencialitats:
●          Poden ajudar a assenyalar les causes de les injustícies fora del procés productiu concret (fàbrica o empresa de serveis)
●          Poden ajudar a canviar estils de vida.
●          Poden participar altres actors socials: persones aturades sobretot, però també estudiants, mestresses de casa, etc.
En resum, les vagues de consum comporten unes potencialitats que encara no s’ha explorat en profunditat. Les revoltes dels pròxims temps en defensa de l’estat social i contra la precarització necessitaran aquestes i altres formes de lluita noves que responguen a la Classe Treballadora avui i a les noves formes de control.

9M demostració de força educativa en els carrers de València

Impressionant manifestació de la Jornada de Vaga General Educativa a València. Presència destacada del bloc de la FE CCOO PV. 

La FE CCOO PV va participar juntament amb FETE-UGT PV en la manifestació unitària del 9M amb un bloc propi cohesionat i combatiu. Colla de música, megàfon i cançons, cabuts i un cordó ampli al costat de la pancarta. Els cabuts de Merkel i Rajoy, van estar presents en tots els mitjans l’endemà, i juntament amb la Colla de dolçaina i tabal.

Destaquem les parades que es van fer front al Deutsche Bank, i enfront de la seu central de Bankia, on es va realitzar un minut de silenci en record de les persones mortes com a conseqüència de suïcidis en processos de desnonament.

També caldria destacar la impressionant entrada del bloc de CCOO en el lloc de la capçalera de la manifestació.

Us deixem alguns vídeos en els quals es pot veure algun d’aquests moments.


Èxit el 9 de maig: Amb vosaltres, sí es pot!