Què pensen els lectors i lectores del meu blog?

Comentaris sobre els resultats de l’enquesta al meu blog.

Com ja saben els lectors i lectores d’aquest blog, com a permanent sindical estic preocupat pel debat sobre sindicalisme i la seua configuració en el context de crisi social i cultural que patim. He proposat un parell de preguntes als meus lectors sobre les retallades i sobre els sindicats. Han participat 50 persones a la primera pregunta i 55 a la segona (el blog va rebre, com a exemple, unes 80 visites al dia el darrer mes d’octubre). Evidentment no es tracta d’una enquesta amb validesa científica (faria falta definir la població, la mostra, establir un motreig aleatori simple, etc.). L’objectiu de les preguntes és convidar a la reflexió i mantenir el debat obert. Els resultats són els següents:
QUÈ PENSES DE LES RETALLADES?
No són necessaris, responen només a la lògica del neoliberalisme……… 62%
Són durs, però necessaris per a reduir el dèficit……………………………… 0%
Si cal fer retallades, que no siguen en alguna cosa tan important com l’educació.. 38%
SÓN NECESSARIS ELS SINDICATS?
Ens aniria millor si no existiren……………………………………….. 2%
Estan passats de moda, fan falta altres organitzacions………….. 4%
Són imprescindibles, però cal renovar-los profundament………… 74%
Estan resistint bé, malgrat els atacs de la dreta…………………. 30%

Aquests resultats hem permeten fer algunes consideracions:
    1.- Cap persona valora com a necessaries les retallades. Bé!. Sintoma de que els meus lectors/es i jo mantenim certa sintonia 😉
    2.- Encara que vora el 60% pensa que les retallades només responen a la lògica del neoliberalisme, hi ha un percentatge significatiu que estaria dispost a assumir que les retallades foren en altres serveis. La majoria dels lectors i lectores seràn de l’àmbit educatiu, però malgrat això el resultat reflexa la necessitat d’aprofundir en la solidaritat i el discurs de classe, en la defensa de TOTS els serveis públics. Ho tindré en compte per a properes entrades.
    3.- Respecte a la valoració del sindicalisme, hi ha 3 persones (6% en total) que han contestat amb la primera i a la segona respostes. Eixes respostes corresponen a postures obertament antisindicals (la primera més que la segona).
    4.- D’aquesta segona pregunta, les altres dos respostes són les que més me fan que pensar. La resposta que més ha concitat atenció és precissament la de que són imprescindibles (una afirmació molt forta i clara), alhora que es demana una forta renovació. Estic content amb eixa valoració dels lectors i lectores i hem convida a continuar treballant per aprofundir eixa demanda amb la qual hem sent identificat.

Només una última reflexió: si volem renovar profundament el sindicalisme de classe, aleshores hem de contar amb tots i totes. També amb les 55 persones que han contestat l’enquesta i les milers que visiten el blog mensualment (vora 2500 el darrer mes). També amb tú!.

Ens trobem al carrer i a la lluita. 

Ens trobem enfortint i renovant el sindicalisme de classe tan necessari per a aquest temps.

Vacances, lectura i bon rotllo

Com l’any passat, recomane unes lectures estivals i bon rotllo aquestes vacances!

  1. En particular, recomanaria el blog del meu amic Rafa Garzó “Marx desde cero“. 

Per a aprendre una mica de marxisme. Especialment les últimes entrades sobre Gramsci, que crec que pot tornar a ser un referent per a la reflexió i per a les oposició al capitalisme. Vos deixe el llibre de Rafael Díaz-Salazar “El Proyecto de Gramsci”

  
2. També recomane posar-se al dia amb els temes relacionats amb el deute. Pense que el tema del deute serà determinant ara i en el futur.

    – Plataforma Auditoria Ciutadana del deute


    Cada mesura que imposen és la solució per a tots els nostres problemes, però una vegada obtinguda cedeix el seu lloc a una nova imposició que torna a presentar-se com la solució a tots els nostres problemes, que una vegada obtinguda cedeix el seu lloc a una altra nova demanda… i així en una cadena interminable d’imposicions que garanteix el flux i creixement dels seus beneficis a costa de la destrucció de l’Estat i de les condicions de vida dels quals solament tenim i depenem del nostre treball. 

    Per açò totes aquestes mesures són interminables. No té sentit esperar i esperar a que arriben “temps millors”. El deute garantirà que també en el futur hi haja una supremacia dels rics sobre la classe treballadora. El que estan fent realment és desmantellar l’Estat i transvasar rendes dels pobres als rics.

    L’experiència del deute extern (deute etern) en els països llatinoamericans hauria de fer-nos pensar que la millor opció per a fer front ara a les retallades i la injustícia de la crisi és la nostra oposició decidida, i que la millor opció per al futur és advertir-los que no pensem pagar un deute que és il·legítima.

    Vacances, lectura i bon rotllo

    Sí, el 14N serà una vaga (també) política

    (1)   Los presuntos “apolíticos”

    Recientemente Wert, ministro de Educación, refiriéndose a una serie de Jornadas de Lucha convocadas por estudiantes, madres y padres de la escuela pública afirmó que le parecía “insólito” que se apoyara una huelga “política”. Con ocasión de la huelga general del 14Nel sindicato conservador CSIF emitió un comunicado desmarcándose de esta jornada en defensa de los trabajadores, arguyendo que se trataba de un paro con “un componente político”. Me recuerdan ambos casos a la frase de la película “La Escopeta Nacional” cuando Saza dice aquello de “Yo soy apolítico. Apolítico de derechas de toda la vida”.

    Quienes dicen que ellos no apoyan la huelga porque es política, quieren decir que tienen razones políticas para no apoyarla. Porque tan política es la decisión de ir a la huelga, como de No convocarla. Es una postura común de la derecha tratar de descalificar al adversario diciendo que es “político”. Por ejemplo Wert, que es ministro de Educación, inspirador de la retrógrada LOMCE, afiliado al PP y ultraconservador; si de algo se le puede definir es como “político”.
    (2)   Algunas alaraciones sobre la política.

    La política es la actividad del ser humano como ser social dirigida a hacer posible una vida digna para todos y todas. Por eso la política está estrechamente unida a la justicia. Pero el objeto de la política es el propio ser humano. De hecho el ser humano, es un ser político.

    La política se orienta hacia la toma de decisiones para la consecución de los objetivos de un grupo en asuntos públicos. Los ciudadanos y ciudadanas de un país estamos llamados a participar en los asuntos que nos conciernen. Al menos en los países donde existe alguna forma de democracia (por parcial que sea), donde no hay una dictadura abierta, las personas tenemos espacios para opinar y actuar libremente. Es normal que los que no están a favor de la libertad, quieran desprestigiar la política.
    (3)   Aclaraciones finales:

    La Confederación Sindical de CC.OO. no es una organización “estrictamente política”. Sino que se define (entre otras cosas) como sindicato de clase, internacionalista y sociopolítico, según la Definición de Principios de sus Estatutos. Es decir, que se preocupa y ocupa de la política social, opina e interviene en la política económica y laboral.

    Efectivamente el 14N tiene una motivación política (en el sentido de ciudadana). Concretamente tiene motivaciones sociopolíticas y socioeconómicas. Los que decidan no convocarla tendrán sus razones políticas para no hacerlo.

    Las políticas del PP nos conducen a una sociedad con el 20% de población por debajo del umbral de la pobreza, y una tasa de paro del 25%. Además sus leyes y recortes atacan la escuela pública, a la sanidad pública y a los servicios sociales. Hay razones políticas y de todo tipo para apoyar esta huelga laboral, ciudadana y social. Porque la alternativa es seguir el consejo que, parece ser, daba el dictador fascista Franco a sus ministros: “Haga usted como yo, no se meta en política”.

    Vacances alternatives!!

    L’eslògan de la lluita de la jornada de treball de vuit hores era: vuit hores de treball, vuit de descans i vuit hores de cultura. Assenyalem açò ara perquè és significatiu que la reivindicació tinguera a l’origen una pretensió cultural. Que podríem traduir-la per promoció, desenvolupament, desenvolupar la personalitat, les relacions amb els altres, l’esport, la formació, la lectura, etc.


    Ben diferent del que ara se’ns proposa moltes vegades: entorn del temps lliure ha sorgit tota la indústria de l’oci. El sistema ha intentat traure profit de les conquestes socials del descans, i ha muntat tota una indústria destinada, en primer lloc a obtenir benefici econòmic, i en segon lloc a adormir el potencial de cultura i promoció dels treballadors i treballadores. Per açò la immensa majoria d’activitats que es desenvolupen en el temps lliure estan relacionades directa o indirectament amb la indústria de l’oci, en forma de “entreteniment”.



    Proposem un temps lliure alliberador. Només unes idees per a desenvolupar en una altra ocasió:


    – Temps de descans (que no de desconnexió de la realitat)

    – Temps per a les amistats, les activitats col·lectives, per a la família o els i les filles.

    – Temps per a la solidaritat: amb experiències de treball per a uns altres i unes altres.

    – Temps per a la creativitat, l’art o la cultura.

    – Temps per a relacionar-se i retrobar-se amb la naturalesa: en la costa o a l’interior.

    Bones vacances!!!

    Dret a les vacances

    Els acomiadaments de professorat interí els mesos de Juliol i Agost, el qüestionament del mes de Juliol com a laboral però no lectiu, i el robatori de la paga extra, ens dóna motius a reflexionar sobre les vacances.


    El fenomen de les vacances està incorporat com alguna cosa “de tota la vida”. No obstant açò és recent en la història, i com moltes altres coses bones, ha sigut fruit de les lluites del moviment obrer.

    Existeixen dos antecedents: el primer en 1904 en el qual es promulga la “llei de descans dominical”, que feia possible legalment que els obrers descansaren un dia a la setmana, i el segon en 1919 any en el qual s’estableix la jornada laboral de 8 hores diàries. 

    Aquests dos antecedents de les vacances, són essencialment fruit de les lluites de l’incipient moviment obrer ibèric. S’aconsegueix introduir la “boja pretensió” que el que treballa té dret a descansar i a formar-se. Pretensió “boja” per a l’època, però el que és molt més greu , “boja” per al 2012.

    Les vacances anuals pagades no apareixen en l’ordenament jurídic espanyol fins a l’Estatut dels Treballadors (1980) però van ser sent una realitat durant el tardo-franquisme. Encara avui no és un fenomen universal entre tots els treballadors.

    Per tant, per a concloure, les vacances laborals són una conquesta recent, solament en els països industrialitzats en el primer món, i ara greument amenaçat per la gran ofensiva neoliberal.