Volem que la Conselleria d’Educació promoga el treball estable, i no que augmente la precarietat laboral

El passat 27 d’octubre, just un dia després de la jornada de lluita educativa que va mobilitzar a tota la comunitat educativa contra les revàlides i les retallades en educació, la Conselleria, amb el suport del STE, va anunciar en la mesa de negociació que no hi haurà oferta d’ocupació pública en educació per al curs que ve, i que es restringiran pels dos següents.
Després d’anys de retallades en educació, el resultat concret és: més alumnat a les aules, menys docents i amb més hores, augment de treball temporal i precari en educació. Efectivament, per a desconcert d’alguns i algunes, la reducció de plantilles (menys professorat per a les escoles), un vertader ERO en el sector, no ha suposatproouretallades la disminució de professorat interí, sinó el seu augment!.
Més clar: després d’aquests anys de crisis, som menys profes, més precaris i a més pitjor pagats. Hem passat de 55.000 docents valencians en la pública, a tindre en l’actualitat uns 52.000 (entre primària i secundària). Mentre els índexs de mestres temporals (docents interins o substituts) ha augmentat del 15% al 21%. I l’acord de Conselleria amb l’STE va a conduir-nos a un 25% de temporalitat per al proper curs.
La clau de l’efectiu augment de la precarietat està en el límit per treure oposicions en la taxa de reposició. El PP va posar aquesta barrera precisament per limitar el nombre de mestres, en la seva desenfrenada carrera de retallades en educació. I per això el govern valencià va treure només 1200 places el curs passat. Però hi ha qui defensem que és necessari superar aquesta política de retallades.
La reivindicació del sindicalisme de classe és precisament la de saltar-se aquest tap i convocar una àmplia oferta d’ocupació pública: volem 10.000 llocs de treball en educació per als propers anys (300.000 a nivell estatal per al manteniment dels serveis públics). La Conselleria d’Educació, no obstant això, va anunciar fa una setmana la congelació d’oposicions per a aquest curs i la convocatòria només per a primària d’aquí a 2 anys, i només per a secundària d’aquí a 3 anys. El sindicat majoritari va aplaudir la mesura de la Conselleria. No podem més que qualificar aquest acord com a contrari a l’educació i al treball decent.
És necessari subratllar que la demanda de més mestres significa demandar més educació per tots i totes. I que exigir treball estable significa estabilitat de projectes educatius en escoles i instituts.
Una pregunta i una afirmació per acabar:
La pregunta: Perquè no es consulta el professorat afectat sobre una mesura com la de limitar les ofertes d’ocupació pública per als propers anys que els afectarà tan directament?
L’afirmació: El govern i el sindicalisme progressista es demostren defensant l’educació i els serveis públics, el treball en condicions i la presa de decisions transparents i participatives.

#RepensarCCOO oportunisme o oportunitat?

El nostre sindicat està immers des de fa un parell d’anys en una todos los carteles6.jpgsèrie de debats participatius i reflexions compartides per tal de reformular i repensar l’acció del sindicat en un context canviant.

Article aparegut en la revista TE 357

Primer va ser el document de “mesures per a reforçar les millors pràctiques de govern i control en CCOO”, ara estem amb processos assemblearis i de participació en línia per tal de #RepensarCCOO. I d’ací a uns mesos tindrem els congressos de federacions i territoris del sindicat, que a ningú no se li escapa vindran marcats per aquests dos debats previs en les seues línies de reflexió i decisió.

El document “Repensar el sindicato” parlen de temes que fins fa uns anys molts veien lluny de la pràctica sindical: consultes telemàtiques, elecció directa dels òrgans de direcció inclosa la Secretaria General, creació de federacions per a atendre noves identitats laborals, noves estratègies de comunicació, estructures sindicals més flexibles, etc.

És de veres que la realitat social i polít ica dels darrers anys ens ha conduït a aquests tipus de reflexions. Però crec que és legítim preguntar-se, serà aquest debat un mirall? és fruit de l’oportunisme o d’una decisió conscient? En resum, aquestes noves reflexions, són fruit d’una reacció legítima però poregosa davant dels canvis sociopolítics que passen al nostre voltant, o d’una voluntat sincera de posar el sindicat al seu lloc en la realitat actual del conflicte capital/treball?

La clau pot estar a preguntar-se quin és el model de sindicat que respon a la configuració de la classe treballadora de hui en dia. Repensar CCOO hauria de ser una oportunitat per a construir un sindicalisme que responga concretament a la configuració de la classe social a la qual representem. El conflicte de classe perviu igual hui que en els anys 70 i que en els anys 90. Però la configuració de la classe obrera i els protagonismes són diferents hui en dia. Som diferents que la classe obrera que pren identitat en lluita per la democràcia i contra el franquisme, i també som diferents a la classe obrera de la fi del segle passat amb una societat pujada a l’espill de la bombolla hipotecària mentre molts viuen en la precarietat. Ara som més gent a l’atur, més treballadors i treballadores precaris, els serveis públics són més febles, i nous actors participen en la lluita pels drets socials per assenyalar alguns trets.

Seria una errada enyorar un sindicalisme dels anys 90. Seria una errada pensar que quan canvien les condicions externes tot tornarà a ser com abans. D’entrada, perquè molts d’aquests canvis laborals, polítics i socials han vingut per quedar-s’hi. I a més, perquè seria una equivocació intentar tornar a un model de sindicalisme semblant a la situació prèvia a la crisi/estafa, i menys sense fer una revisió crítica d’aqueix mateix període.

El sindicat és l’eina a mans dels treballadors i de les treballadores per a la defensa dels seus interessos. Ens hem d’adaptar a les noves configuracions de la classe treballadora i als seus interessos per a ser una eina útil per a la transformació ací i ara. Tampoc no oblidar el que som i el que hem sigut i per això #RepensarCCOO ve de la mà de “Férem, fem i farem història”.

I en l’ensenyament valencià? Doncs el mateix: avançar en allò que ens hem marcat com a tres eixos per a renovar i repensar la FE CCOO PV: participació, transparència i proximitat. Es concreta en consultes a l’afiliació, potenciar la xarxa de delegats i delegades, noves formes de comunicació i participació, estructures sindicals més flexibles… posant com a prioritat l’afiliació i en especial els sectors de treballadors i treballadores de l’educació més precaris.

#RepensarCCOO

 

 

La desigualdad del distrito único

Article de Pura Aloy en El Levante del 24 d’agost

En el Diario Levante del 18 de agosto, el representante de la Federación Católica de Asociaciones de Padres, Sr. Morro, declaraba que la vuelta del criterio de la cercanía del domicilio al centro para la admisión de alumnos vulnera “la libertad de elección real” y ” no favorece la igualdad de oportunidades”. Parece que esa es la base de la demanda planteada ante el TSJ .

Todos los criterios de cualquier modelo de admisión de alumnos premian al que reúne los requisitos señalados. La cuestión es qué objetivos se pretenden y qué criterios se eligen. El distrito único implantado por la entonces consellera María José Catalá, cuando todos los pronósticos indicaban que el PP no volvería a gobernar, incluía, como criterio de admisión, la existencia de antecesores familiares en el centro y la matriculación en música y danza. ¿ Acaso estos criterios mejoraban la libertad de elección real y la igualdad de oportunidades? Más bien facilitaban  a los empresarios católicos la selección de sectores sociales acomodados y el cierre del paso a alumnos no deseados.

Las ventajas sociales y pedagógicas del centro de proximidad son palpables: la facilidad y simplicidad de las idas y vueltas al colegio, el arraigo social del alumnado, la relación de los padres con el centro, con su profesorado, la participación en la gestión democrática a través de las AMPAS, la coordinación de los centros de primaria y secundaria del distrito, la comodidad y transparencia de los procesos de admisión, la planificación escolar por distritos. Cabe que unos padres rechacen la planificación escolar y elijan ofertas privadas con cargo a su pecunio como ocurre en el resto de los servicios públicos.

La reflexión concreta sobre la igualdad en la enseñanza debe fundamentarse en que en una sociedad cada vez más desigual como la española, la escuela reproduce la desigualdad social y esa es la raíz sobre la que hay que actuar. Mientras tanto, implantar medidas compensatorias en lugar de consolidar, como pretende el distrito único, una red concertada católica similar a los modelos con religiones de estado, para las clases más favorecidas,financiada con fondos públicos, fondos que según ellos deberían priorizar todas las reivindicaciones de esta red, dilatando o recortando reivindicaciones básicas de la enseñanza pública ( barracones , mantenimiento adecuado de los centros…)

Termino manifestando mi curiosidad jurídica por las piruetas que tendrán que realizar los abogados defensores de los demandantes, si es que quieren demostrar que la planificación escolar por distritos y el centro de proximidad  atentan contra la libertad y la igualdad, en tanto que el modelo de distrito único que sustituye la cercanía al centro por los antecesores familiares en el centro y los estudios de música y danza representa el culmen de la libertad y la igualdad.

 

educar en llibertat

Educació arrelada a l’escola del teu barri!!

 

CCOO és un sindicat independent?

Els sindicats anomenats “independents”

Generalment, quan un sindicat es defineix com a “independent” vol dir que és “independent de la política” (sic), que és com dir que és independent-de-dretes. El que se sol conèixer com a “apolític” de dretes que diria el clàssic “Martinez el Fatxa” interpretat per Saza en el clàssic “La Escopeta Nacional”.

 

Convide al lector a un breu repàs pels sindicats que tenen la paraula “independent” en les seves sigles per verificar aquesta afirmació (a títol de caricatura o anècdota extrema, es pot trobar fàcilment a la web el famós sindicat independent precisament que fundat per exfalangistes)

 

CCOO, la independència de classe

Els estatuts de CCOO des de la seva fundació als nostres dies el defineixen com a sindicat sociopolític, de classe, reivindicatiu, d’homes i dones, internacionalista… i independent (!)

La independència de la CS de CCOO s’expressa i garanteix, fonamentalment, per mitjà del més ampli exercici de la democràcia i de la participació dels treballadors i treballadores en la vida interna del sindicat” (Definició de principis delsEstatuts de CCOO aprovats al X Congrés).

En afirmar que CCOO és un sindicat independent volem dir que no depèn ni ideològica ni materialment de cap partit o organització de qualsevol tipus. I el que és més important, és independent de la patronal i de l’administració. És independent de classe. Perquè som els treballadors i les treballadores els qui ens organitzem de manera autònoma i per a la defensa dels nostres interessos per mitjà del sindicat. Això és el que defineix a CCOO com a organització independent.

És habitual que tinguem proximitat amb organitzacions polítiques d’esquerres encara que històricament hem convocat mobilitzacions i vagues amb governs que es definien Chiste Forges Sindicatosprogressistes (per exemple contra reformes laborals del PSOE). Per altra banda encara que puntualment s’hagi arribat a algun acord, allò habitual és la confrontació oberta amb governs conservadors (per exemple contra les retallades dels darrers anys del PP).

Encara que va haver-hi algun moment en la nostra història en el qual es va voler que CCOO fos “corretja de transmissió” d’algun determinat partit, això avui dia i des de fa molt temps està lluny de la realitat.

 

Els sindicats de l’ensenyament valencians avui i la seva “independència”

Si alguna cosa caracteritza el panorama sindical en l’ensenyament valencià des de les últimes eleccions sindicals són les majories absolutes dels sindicats sectorials. El FSIE és el sindicat amb majoria absoluta en l’ensenyament concertat, amb una línia sindical molt conservadora, alguns diuen que propera al PP. Mentre que en l’ensenyament públic el sindicat que ostenta la majoria absoluta és el STE, la cúpula del qual ha tingut veritable interès a condicionar el nomenament del propi Conseller segons es va explicar els dies posteriors al nom enament de Marzà. En tots dos casos no trobem pràctiques que potencien la “independència sindical” precisament. És ben convenient de separar els àmbits d’actuació per avançar en transparència.

 

Què necessitem els treballadors i treballadores?el_roto-lucha_de_clases

Enfront de l’actual govern progressista de la Generalitat, ens convé com a treballadors i treballadores organitzar els nostres interessos des de la independència de classe. Això es tradueix en la denúncia de les pràctiques de el “sindicalisme corretja de transmissió” si n’hi ha. I es tradueix a donar suport a un govern progressista en aquelles mesures que ens beneficien com a treballadors i treballadores i que beneficien a l’escola pública. Es concreta finalment a oposar-nos a aquelles polítiques que considerem que siguen contràries al treball i a l’educació de tots i totes. En una paraula: ens convé practicar la independència sindical.

 

La prestació d’ingressos mínims davant la crisi de la laboralitat

Compartim un article molt interessant del company Javier Aguado sobre el debat de la prestació d’ingressos mínims, renda bàscia, etc. Com sindicat és una prioritat l’atenció als sectors socials més febles.

Solidaritat urgent amb les persones empobrides!!

Article de Javier Aguado, activista social i afiliat a CCOO PV. Aparegut en la revista TE nº 353

 


En la dècada dels vuitanta del segle passat, la desocupació massiva i la generalització del fenomen de la precarietat laboral a Europa van posar a prova els sistemes de garantia de rendes característics del model d’assegurament social establit en la postguerra mundial. Els sistemes de seguretat social havien sigut dissenyats sobre la base de dues premisses relacionades. En primer lloc, que era possible mantenir i consolidar una norma d’ocupació caracteritzada per la disponibilitat d’ocupacions suficients i suficientment retribuïdes per a tothom al llarg d’una part important del cicle vital. I, en segon lloc, que aquest disseny podia ser capaç de dispensar protecció social en extensió i grau suficient enfront de les principals causes que impedeixen accedir a les rendes del treball: la malaltia i la discapacitat, l’edat avançada i la pèrdua de l’ocupació, típicament. La mateixa denominació del sistema de protecció –seguretat social- evocava la idea que les situacions a protegir havien de ser conceptualitzables com a riscos: són més o menys fortuïts o sobrevinguts, no merescuts i no desitjats; i de curta durada o, alternativament, de baixa incidència qua06 fotont al nombre de persones afectades. Tenien la consideració de situacions anòmales, en el sentit, almenys, que eren diferents de la situació normal dins del model, que era la situació d’ocupació.
La Seguretat social, considerada així com un sistema de protecció que funciona repartint més o menys equitativament les conseqüències econòmiques dels riscos socials entre tots els treballadors i les treballadores, no està pensada per a situacions en les quals la norma –l’ocupació- no és més freqüent ni habitual que els riscos a protegir. En una realitat en la qual les situacions que cal protegir són d’extensió temporal comparable a la situació d’ocupació, o en les quals el nombre de partícips en situació estable de desocupació, precarietat o subocupació és de magnitud comparable al nombre d’empleats i empleades totals i molt superior al d’empleats i empleades de ple dret (estables, a temps complet i ben retribuïts), el model de l’assegurament social es torna molt implausible des del punt de vista tècnic, i la seua capacitat per a distribuir justament els beneficis i els costos de la cooperació social entre tots els treballadors i les treballadores resulta greument compromesa.
Històricament, la recerca de l’equilibri del sistema s’ha centrat fonamentalment en la reducció de la intensitat protectora i en la limitació de les situacions que cal protegir. En certa manera, el que es pretén amb això és modular els efectes de les diferents magnituds rellevants reals (taxes d’ocupació, desocupació,  desocupació de llarga durada, etc.) perquè la premissa del model d’assegurança social es mantinga. Les retallades en les quanties de les prestacions, l’increment de les manques per a accedir a la protecció, o la limitació de l’extensió temporal de les prestacions són, en essència, concrecions d’aquesta idea. Així, la intensitat protectora de les diferents prestacions del sistema no s’estableix segons les característiques reals de les situacions que haurien d’activar-les, sinó en d’acord amb quines haurien de ser aquestes característiques perquè, davant d’una situació donada del mercat de treball, es puga mantenir la ficció que la situació d’ocupació estable i de qualitat ha de seguir sent considerada com la situació normal.

Enfront d’aquests desafiaments, les respostes des de fora del model d’assegurament social han sigut diferents. D’una banda, s’ha estimulat la provisió privada d’assegurances socials, en la forma, sobretot, de plans privats de pensions. D’altra banda, de vegades s’han introduït esquemes de protecció social desvinculats de la seguretat social, que, des del punt de vista de la finalitat si més no indirecta de garantir les rendes de les persones treballadores situades fora del mercat de treball, actuaven amb la minoració de la pressió de la despesa carregada sobre les rendes del treball per la via de la provisió de béns i serveis en espècie o transferències monetàries vinculades a determinades situacions. I, finalment, s’ha defensat la millora de les prestacions del sistema de seguretat social mitjançant la diversificació de les fonts d’ingressos, a través, sobretot, d’aportacions de l’Estat provinents dels seus pressupostos generals.

el roto
Els sistemes de garantia d’ingressos que, des de principis dels 90, comencen a introduir-se com a prestacions d’última instància en totes les comunitats i ciutats autònomes de l’Estat espanyol responen, en essència, a aquesta situació i a la idea que és necessari un ingrés que protegisca les persones que perllonguen les seues situacions d’exclusió del mercat de treball fins al punt que acaben per quedar també excloses del sistema de Seguretat social. En el cas del País Valencià, la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2006 va establir el dret subjectiu a una prestació d’aquest tipus. És la Renda Garantida de Ciutadania.
Els sistemes de rendes mínimes coexisteixen amb una relativament àmplia gamma de prestacions no contributives del sistema de Seguretat social que s’han establit com a producte de la tensió entre la insuficiència del nivell contributiu de protecció a la desocupació i, al temps, la implausibilitat d’adequar aquest nivell contributiu a la realitat d’elevades i perllongades taxes de desocupació i subocupació. No obstant això, i sense entrar ací en valoracions sobre les vergonyoses distàncies entre el que és i el que hauria de ser d’aquests esquemes de protecció (sobretot, les rendes mínimes autonòmiques), tots aquests intents de complementar, de manera interna i també externa, la protecció social contributiva a la desocupació són encara inacceptablement insuficients.

La proposta de CCOO d’una prestació d’ingressos mínims de caràcter indefinit, inclosa en el sistema de protecció de la Seguretat social però finançada amb una aportació de l’Estat amb càrrec a la fiscalitat general, i compatible amb els sistemes de garantia de rendes assistencials autonòmics, planteja un important avanç. Apunta cap a la idea que un vertader sistema de protecció a la desocupació ha de protegir totes les situacions de desocupació; és a dir, no solament la desocupació immediatament posterior a l’eixida involuntària del mercat de treball, sinó també aquella desocupació anterior a l’accés a aquest mercat i aquell altre que es manté quan, després d’haver sigut expulsat de la relació d’ocupació, no s’aconsegueix reingressar a la relació salarial durant molt de temps. També reconeix que els programes de rendes mínimes d’inserció autonòmics haurien de protegir un poc més i diferent que la pèrdua de rendes derivada d’una situació de desocupació (típicament, un procés d’activació sociolaboral), de manera que s’estableix certa compatibilitat d’ambdues prestacions.

No obstant això, la quantia proposada –fixada en el 80% de l’IPREM- és molt insuficient. Els 426 euros representen tan sols el 64% del llindar de la pobresa de 2014 per a l’Estat espanyol, amb el qual, en realitat, se situa més aviat prop del nivell de pobresa severa que del nivell de pobresa simple. La relativa compatibilitat de rendes que contempla, i que no permet saltar la línia del 75% del SMI (uns 648 euros per mes el 2015), elimina quasi per complet aquesta compatibilitat, i deixa un marge, amb prou feines, de 50 euros addicionals per mes.
La proposta de prestació d’ingressos mínims és, malgrat els esmentats avanços, encara tributària de la idea que la desocupació i la subocupació constitueixen una anomalia més o menys superable. Per descomptat, és evident el seu compromís implícit 07 fotoamb la idea que la situació d’ocupació hauria de ser la situació de normalitat; i no solament en el sentit de situació predominant des d’un punt de vista numèric o estadístic, sinó també com a única situació ordinària que hauria de donar accés a una renda suficient. Malgrat que la profunda i sostinguda deterioració del mercat de treball torna en irracional la pretensió que aquest mercat siga la institució social i econòmica a la qual confiar la crítica funció social de permetre l’accés a les rendes d’una majoria de la ciutadania, segueix sent massa complicat obrir un ampli debat entorn de la necessitat d’un sistema de garantia de rendes concorde amb els requeriments d’una noció mínimament plausible de la ciutadania social. Una manera de denunciar aquesta realitat seria la de proposar un esquema de garantia de rendes capaç de competir amb el mercat de treball com a distribuïdor de rendes per la via d’assegurar un nivell mínim d’ingressos almenys igual al llindar de la pobresa.

Encara que és probable que la proposta d’ingrés mínim siga tan modesta amb l’ànim instrumental de facilitar la seua viabilitat política, convindria que el procés d’ILP servira per a estimular, entre la ciutadania en general, però especialment entre la classe treballadora i en el sindicalisme de classe, un seriós debat sobre com assegurar, en l’era de la postlaboralitat, no solament un ingrés suficient per a una vida digna, sinó també el mateix dret al treball.

L’economia de l’Estat espanyol es caracteritza per, entre altres coses, una taxa d’atur molt elevada i sostinguda. En els últims 27 anys -entre 1987 i 2014- la taxa d’atur mai va ser inferior al 5%, i només va baixar del 10% dur08_fotoant el període 2005-2008; és a dir, durant 3 anys o, el que és el mateix, poc més d’un any per cada deu dels últims 30 anys. És més, només va baixar del 15% durant un breu lapse anterior a la crisi del 93, i un altre no tan breu (uns 9 anys) anterior a la crisi del 2008, sumant, no obstant això, només un terç del període indicat amb una taxa d’atur inferior al 15%. A més, s’observa que, històricament, quan s’aconsegueix descendir d’aquest 15%, ho és a costa de grans desequilibris en l’economia que es tradueixen en fortes pujades posteriors de la desocupació, per sobre del 20%.
Quasi qualsevol altre indicador de desigualtat i pobresa té valors sostinguts fins i tot més elevats i rígids (independents del cicle). Per tant, no havent-hi raons realistes per a confiar en la possibilitat que el mercat de treball assegure uns ingressos suficients per a tothom (ni tan sols per a la majoria), s’imposa la necessitat de prendre de debò la urgència d’un debat públic sobre com establir un vertader sistema de garantia d’ingressos que assegure la suficiència econòmica de la ciutadania al marge de la seua eventual vinculació al mercat de treball. Propostes com la ILP que promouen CCOO i UGT haurien de permetre assenyalar aquesta urgència i estimular aquest debat.

 

Fracàs escolar??

Per què ens preocupa tant el problema del fracàs escolar i l’abandonament prematur? Són moltes les raons d’aquesta preocupació, especialment per part de mares, pares, familiars, professorat, moviments socials, sindicats, partits i, en general, persones interessades pels temes de l’ensenyament i de la societat.

Article dedicat a Elàdia, i publicat en la revista “Treballadors/es de l’ensenyament nº351

08_Tomemos la palabra. La voz del alumnado

Tomemos la palabra

En principi, sembla una evidència que és un tema que transcendeix l’àmbit escolar. Destaquem la importància de construir una societat més justa i igualitària si pretenem reduir el fracàs escolar. Són necessàries lleis educatives que en generen reduccions seguint dades d’informes del Consell Europeu, de Pisa, del MECD i de la CECV, i cal que s’invertisca més en educació. Pel que fa a la nostra situació al País Valencià, s’han fet unes retallades en inversió pública que han influït en la pobresa i desocupació de manera significativa, la qual cosa ha repercutit en la qualitat de l’ensenyament i en el descontent de les famílies i, especialment, del professorat.

Aquesta reflexió inicial ens porta a recordar una experiència educativa especialment interessant realitzada en el Districte de Vallecas en 2009 i narrada en un llibre molt recomanable: Prenguem la paraula. La veu de l’alumnat . És una investigació educativa en què s’han detectat dades importants d’estudiants fracassats escolarment o que directament han abandonat el centre. Per a la seua realització han col•laborat diferents persones del món de l’ensenyament i d’entitats socials que, associativament o individualment, estan compromeses en el barri. Han donat la paraula als i a les estudiants de Secundària Obligatòria, de Formació professional i Batxillerat i a grups d’atenció a la diversitat per respondre als problemes d’exclusió. No és una investigació amb dades i anàlisi freds, ja que hi apareixen opinions, sentiments, vivències, propostes de millora i valoracions de l’alumnat i dels autors de l’obra.

08_Tomemos la palabra. La voz del alumnado2

Festa per l’escola pública Malva-rosa

En la realització del seu treball, els autors han començat amb un discerniment que els ha portat a seleccionar sis grups temàtics que han considerat significatius, com ara: la conflictivitat, el professorat, les motivacions, els espais, la participació i els temps fora de classe. Aquests aspectes hipotèticament ajudaran a entendre el tema que ens ocupa en el seu lloc concret, és a dir, en els col•legis i instituts d’aquest districte. El seu objectiu era conèixer el punt de vista dels joves dels diferents instituts (especialment públics).

Hem constatat que, des de la perspectiva dels joves, la conflictivitat és com un joc entre ells i/o com una forma de descontrol del grup. Veuen la resolució dels conflictes com una cosa natural, sense intervenció de les persones adultes, ja siga amb “punys” o dialogant. Perceben la conflictivitat amb el professorat com un problema important, tant o més que entre els mateixos companys i companyes.

El professorat és el referent adult amb qui es comparen. Molts alumnes han detectat un avorriment a classe que acaba en expulsió, amb els problemes conseqüents per a ells, per a les famílies i per al centre. L’alumnat té dificultats a l’hora d’entendre el professorat, la qual cosa justifiquen per la diferència d’edat i per la responsabilitat respecte a la feina que desenvolupen. Per altra banda, el professorat valora poc els problemes socials de l’alumnat. Així, podem concloure que cal un desbloqueig en les relacions entre els dos col•lectius: l’alumnat i el professorat.

10_Tomemos la palabra. La voz del alumnado4

Reunió coordinadora educació Malva-rosa

Respecte a les motivacions per estudiar o aprendre els alumnes opinen que tenen relació amb la metodologia, la manca de comunicació amb el professor/a, les notes i les assignatures. Formulen també propostes de millora en relació a ells mateixos, s’autoinculpen perquè pensen que haurien d’estudiar més -però només el que els agrada, estudiar en grup, ser més constants, etc. En relació amb el professorat opinen que les classes haurien de ser més divertides i haurien d’escoltar-lo més. Les famílies diuen que necessiten que els comprenguen més. Les institucions del barri reivindiquen que facen més activitats col•lectives…

Els i les alumnes valoren els espais i les infraestructures en relació a l’aprenentatge. Les instal•lacions àmplies són les preferides, especialment el pati, l’edifici, la cafeteria… Valoren poc les aules perquè els semblen menudes i això dificulta la convivència. El mobiliari també els resulta menut i incòmode (l’alumnat actual generalment és més corpulent que el d’abans) i critiquen la manca de gimnàs en molts centres. Les propostes de millora estan orientades especialment a la directiva del centre, al Consell escolar i a l’Administració Educativa. L’equip que ha dinamitzat la investigació detecta que “la veu de l’alumnat” els ha portat a descobrir la capacitat d’observació dels més mínims detalls per part dels alumnes i de les alumnes, així com la necessitat de recursos econòmics en aquests barris per fer front a les reformes pertinents.

En relació a la participació de l’alumnat, els resultats obtinguts es refereixen concretament al desconeixement que la majoria dels alumnes i les alumnes tenen respecte al Projecte Educatiu i als pressupostos del centre -només un 6% diuen que els coneixen. Els òrgans més coneguts són l’AMPA i les funcions del Cap d’estudis. El gran desconegut és el Consell Escolar, en el qual participen tots els sectors de la comunitat educativa. La conclusió és molt clara quant a les propostes de millora i van dirigides, en primer lloc, als mateixos alumnes en el sentit d’implicar-los més i de prendre més iniciatives. En segon lloc, al professorat i a l’institut. Proposen com a solució: premiar la participació, fomentar activitats divertides, etc.

Finalment, respecte a la gestió del temps després de les classes, els resultats obtinguts reflecteixen que els alumnes es dediquen especialment a veure la TV, a escoltar música, a relacionar-se amb els amics i amigues i a navegar per Internet. Els seus espais són: la casa, l’institut, el carrer i poc més. Com no hi ha prou associacionisme al barri a nivell cultural ni esportiu, hi ha també menys probabilitat que prosperen les seues demandes. Es detecta una vegada més, les deficiències d’inversió per part de l’Administració en els barris de gent amb pocs recursos econòmics i amb diversos problemes socials com l’atur, la pobresa, els desnonaments …

La promotora inicial d’aquesta experiència és l’Associació Escola i Autogestió, que parteix d’uns valors de solidaritat i de crítica que intenten incidir en el sistema educatiu, a través del qual pretenen abordar el problema social subjacent. Aquesta proposta d’investigació ens sembla suggerent i la pretensió dels autors era precisament continuar aprofundint en aquest tema, cada dia més rellevant en època de crisi econòmica i de marginació social.

08_Tomemos la palabra. La voz del alumnado3

Cartell Festa per l’escola pública Malva-rosa 2015

Aquestes refelxions ens ha portat a pensar en les similituds (salvant les distàncies) amb la Coordinadora d’Educació de la Malva-rosa a la ciutat de València, que va nàixer a principis dels anys vuitanta i que responia inicialment a la preocupació d’alguns pares i mares de l’AMPA i del professorat pels problemes de l’ensenyament d’aquest barri marítim de València. Trobem similituds, en primer lloc, perquè les dues propostes corresponen a implicacions compromeses amb l’educació i amb la societat. En segon lloc, perquè ambdues zones geogràfiques corresponen a situacions socials on es dóna un deteriorament de la població. En ambdós casos l’Administració no donava resposta positiva i hi havia necessitat de buscar maneres d’eixir de l’embús. Aquesta Coordinadora, que es va iniciar amb persones de Primària, s’ha anat ampliant al llarg dels anys i ha aconseguit alguns èxits importants en matèria educativa, que han perdurat en el temps per a les escoles i per a l’Institut Isabel de Villena.

Més informació: https://coordinadoraeducaciomalva.wordpress.com/

REFLEXIONS FINALS: Destacarem alguns aspectes referits al tema que plantegem. Pel que fa a les famílies, ens crida l’atenció la poca importància que se’ls dóna en les respostes i observacions dels alumnes i les alumnes. Els pares i les mares solen mesurar els aprenentatges de les filles i dels fills en relació al que van aprendre de menuts a la seua edat, sense tenir en compte altres circumstàncies. Se’ns ocorre suggerir que si les famílies pogueren conèixer el què i el perquè del que els seus fills i filles aprenen, podrien implicar-se més i millor en les activitats que porten a casa. D’una altra banda, en cas de conflicte, ¿no és a ells a qui criden els professors i professores com a principals protagonistes?

Observem també que, en aquesta experiència, van apareixent tímidament alguns problemes de gènere on es pot veure que els xics valoren de forma més dura el professorat que les xiques. I segons diuen els estudiants, elles tenen més facilitat per a l’estudi que ells. Així, és major el nombre dels alumnes que “suspenen” els seus professors i professores que el de les alumnes, on, pel contrari, és major el nombre dels que “aproven”.

La reflexió de l’alumnat parla d’un malestar ambiental, d’unes mancances que perceben com injustificades. Els pares i mares són també, la majoria de les vegades, víctimes d’aquest malestar i de la seua situació sociolaboral i açò els serveix com a referència. L’alumnat detecta que el futur és incert, que en el seu entorn hi ha pocs recursos i que el món09_Tomemos la palabra. La voz del alumnado3 laboral que els espera serà negatiu i recorre a l’abandonament escolar. Després, el fracàs escolar i la institució educativa també els exclouen.

Per últim, afegim els materials curriculars que utilitzen normalment a diari els estudiants i que acaben tenint les claus del currículum. Ells ordenen i seqüencien els continguts i les activitats. Açò ens porta a pensar: ¿no hi ha algunes relacions entre el problema del fracàs i abandonament escolar amb els materials curriculars? Com a exemple, a la revista on col•labora la Coordinadora de la Malva-rosa sempre apareixen problemes, descripcions de llocs, entrevistes a persones del barri… que serveixen perquè alguns professors interessats introduïsquen els estudiants en la comprensió dels problemes de relacions humanes, econòmics i socials que es donen en menor complexitat al barri, però que tenen característiques comunes en la vida social més àmplia. És una manera senzilla d’introduir-los en la comprensió del coneixement del medi.

Entenem que la veu de l’alumnat no és infal•lible i està mediatitzada pel que anomenem la cultura dominant. Per això fóra interessant delimitar en la mesura del possible la cultura que ens envolta, els llocs comuns que ens guien, els refranys d’una vida sense una reflexió sobre nosaltres mateixos, sobre el món d’allò social, econòmic i polític que ens envolta i que sovint no ens dóna peu a un aprofundiment en el sentit de la vida.

L’abstenció en les eleccions sindicals en ensenyament públic

Una de les dades més significatives de les passades eleccions sindicals del 4 de desembre de 2014 va ser sens dubte l’alta abstenció. Crec que no hem parlat suficientment sobre aquesta situació, i no hem analitzat seriosament les seues causes. Vaig a dedicar una petita reflexió, per a començar aquesta tasca necessària.

manifestació pel dret del vot per a les dones
De quines dades estem parlant? En les eleccions sindicals de 2006 la participació va ser del 62%, en les de 2010 va ser del 67% i en les de 2014 ha sigut tan sols del 47%. Efectivament hi ha hagut una forta abstenció. La participació en totes les eleccions (des que es va conquistar la possibilitat de tindre d’eleccions sindicals en la transició) sempre ha sigut al voltant del 60% i en aquestes ha baixat del 50%.

A quines causes NO és hagut. STE, sindicat que ha obtingut significativament la majoria absoluta precisament en aquestes eleccions, ha fet una campanya de descrèdit a altres sindicats, i especialment a CCOO, dient que la causa de la baixa participació ha estat deguda al fet que no hi havia meses electorals en cada centre educatiu. La veritat és que en 2006 va haver-hi menys meses que en 2014 i la participació va ser del 62%. Així que es pot afirmar sense mentir que la quantitat de meses no pot explicar una participació tan baixa. Una altra cosa és que es faça una massiva campanya dient que va a haver-hi una baixa participació, que finalment la hi haja, i que després s’explique la baixa participació degut la quantitat de taules (supose que coneixeu la “profecia autocumplida”, no?).

Ací tampoc hem viscut una campanya a favor de l’abstenció o del boicot per raons polítiques com podrien haver fet des de posicions anarquistes. Açò encara em resultaria legítim. Sempre vaig simpatitzar amb postulats llibertaris. Però no s’ha viscut gens d’açò. És pura desafecció al sindicalisme i a la política en general.

Anem a tractar de cercar algunes causes reals. Perquè el tema és suficientment important perquè ens ho prenguem de debò, i perquè no ho utilitzem precisament per a atacar al sindicalisme. Crec que el resultat de les eleccions, lligat a la baixa participació, té explicacions més complexes i que tenen a veure amb el descrèdit del sindicalisme que vivim actualment, i amb l’auge del sindicalisme corporatiu i de discurs feble.

Al costat dels propis errors del nostre sindicat, i al costat de l’operació de descrèdit general contra els drets sindicals en general, hi ha altres factors més propers a l’ensenyament públic valencià. Considere que no és possible entendre l’alta abstenció si no parlem de la cultura dominant actualment de “tots els polítics són iguals”, “al final tots ens venen”, “m’és igual que siguen de dretes que d’esquerres”, “si recuperem algun dret són engrunes i ens els donen perquè s’acosten les eleccions”,… i altres afirmacions per l’estil. Creec sincerament que en aquesta campanya s’han impulsat moltes d’aquestes idees, que a voltes a més són  clarament antisindicals.

Però no és només responsabilitat del sindicat de la majoria absoluta, sinó que és un problema que es manifesta a través d’una alta abstenció però que és de fons i al que des de CCOO hem d’encarar.

Tenim molts reptes per davant aquests anys i la necessària regeneració sindical, han de suposar canvis en positiu per a enfortir el sindicalisme de classe i les seues posicions en defensa de tots els treballadors i treballadores, especialment dels sectors més febles, en defensa dels serveis públics i que no perda la seua càrrega utòpica de transformació social.

Sobre les Vagues de Consum

La Societat Consumista i les Vagues de Consum com a eines de lluita.

Article aparegut a la revista TE del mes de maig de 2012

Entre altres mobilitzacions que els treballadors dels serveis públics hem viscut els últims mesos, es troba la convocatòria d’una Vaga de Consum que es va realitzar el passat 18 de febrer de 2012. Crec que pot ser moment de reflexionar sobre aquesta i altres mesures semblants de mobilització.
El present article tracta d’impulsar reflexions sobre quin paper juga el consum en les societats complexes com la nostra, i tractar de justificar perquè avui poden ser interessant desenvolupar mobilitzacions globals que abasten el Consum.
La societat de consum: de persones productores a consumidores.
La revolució tecnològica va suposar un increment de la productivitat. I aquest fet va propiciar una reestructuració de tot el sistema productiu, on el sector serveis (entre el qual ens trobem l’ensenyament) guanya cada vegada major protagonisme. D’altra banda, aquest mateix notable creixement de la productivitat exigeix que s’augmente notablement la capacitat de consumir, per a poder seguir produint i obtenir major benefici econòmic privat, que és l’objectiu darrer del sistema.
El creixement de la producció va necessitar l’increment constant del consum i va donar origen a la societat consumista. És necessari en aquest procés canviar la identitat de les persones, és necessari construir consumidors perquè la producció no s’ature. Si la revolució industrial va suposar un procés de crear a el “productor”, la revolució tecnològica va suposar un procés de crear a el “consumidor”. I ara es necessiten productors i consumidors.


Quan parlem de consum no ens referim a anar a comprar el que es necessita perquè eixa és una tasca productiva (la referència més habitual és una mestressa de casa que va a fer la compra en la tenda del seu barri). Consumisme és una forma concreta d’entendre, orientar i viure el consum. I va més en la línea de fer shopping.
Afegim que la identitat i la cultura consumistes són coherents amb la cultura dominant i el model de mercat de treball: Les persones han d’assumir les característiques d’un producte de consum, açò és: elegible, flexible, substituïble i prescindible (igual que una caixa de llet en el prestatge d’un supermercat). El treball és una mercaderia en el sistema de producció capitalista, i adquireix les característiques d’una mercaderia en la societat de consum actual.
Per açò la tendència actual en les reformes laborals és substituir el dret laboral pel dret mercantil, doncs el contracte mercantil garanteix la capacitat d’elecció i utilització dels treballadors com a autèntics productes de consum.
Les Vagues de Consum poden ajudar a posar en qüestió l’ordre producció-consume.
Si abans hi havia vagues de producció i de serveis, en un món on la producció era el centre de l’existència, avui són possibles les vagues de producció i les vagues de consum. Perquè estem en una societat on la producció, però també el consum, són el centre de l’existència.
D’altra banda, hem de recordar que el “boicot” és una pràctica pròpia del Moviment Obrer i dels Moviments Socials. El boicot va jugar un paper important en lluites contra l’Apartheid a Sud-àfrica o en l’Índia, i en lluites més properes com les del Moviment Antimilitarista contra el Servei Militar dels anys 90, també en les lluites obreres en la península a principis de segle i en la transició (recordeu la vaga de tramvies a Barcelona a la fi dels ’50 per exemple).
En aquestes intervencions socials poden participar treballadors i treballadores en actiu, i també persones aturades o apartades del procés de producció. Elles són també Classe Treballadora, estan molt afectades per les reformes laborals o per les retallades en serveis públics, i són quasi 5,4 milions en l’estat espanyol.
Algunes potencialitats:
●          Poden ajudar a assenyalar les causes de les injustícies fora del procés productiu concret (fàbrica o empresa de serveis)
●          Poden ajudar a canviar estils de vida.
●          Poden participar altres actors socials: persones aturades sobretot, però també estudiants, mestresses de casa, etc.
En resum, les vagues de consum comporten unes potencialitats que encara no s’ha explorat en profunditat. Les revoltes dels pròxims temps en defensa de l’estat social i contra la precarització necessitaran aquestes i altres formes de lluita noves que responguen a la Classe Treballadora avui i a les noves formes de control.

El conflicte del transport escolar

Aparegut a la TE d’octubre de 2012



Entre el conjunt de retallades que estem patint els treballadors i treballadores, pares, mares i alumnat, hi ha un que les setmanes d’inici de curs està resultant especialment feridor: la supressió del transport escolar en molts centres educatius per a l’alumnat d’infantil.

Les conseqüències de la retallada en transport escolar suposa que alguns alumnes i alumnes de 3, 4 i 5 anys no puguen pujar a l’autobús del col·le, mentre els seus germans o companys sí puguen fer-ho. El Decret del 18 de Julio de la Conselleria d’Educació regula aquesta retallada.
Amb els canvis d’enguany les beques de transport no van asociadse a les de menjador, sino que es limites a cumplir estrictament la nova normativa. Això obliga a no transportar els alumnes que tinguen el seu domicili a més de 3 kilómetres. les conseqüències són desastroses en determinats centres. Volen enfonsar-nos i cal parar-los.


 Vàrem estar en Benifariag acompanyant a la Comunitat educativa en la seua protesta a l’inici de les classes. Allí estiguerem unes 200 persones amb 2 carros tirats per muls que carregaven a alguns xiquets i xiquetes, i moltes motxilles. Des de les pedanies dels voltants es van sumar més persones, I l’arribada al centre va ser molt emocionant: la resta d’alumnat i mestres ens van rebre amb un llarg aplaudiment. Després d’aquesta mesura de pressió necessària, les converses posteriors van permetre desbloquejar el conflicte i en l’actualitat ja s’ha reposat el servei de transport.


També vàrem estar en El Saler la setmana següent. La Comunitat educativa del CEIP Santangel i de l’IES El Saler va convocar una marxa que va eixir a les 8h del matí sota una fina pluja. Malgrat les dificultats, unes 500 persones vàrem recórrer 4 quilometres a peu, col·lapsant la carretera de El Saler. Aquest conflicte segueix obert i serà necessari per part de la FE CCOO PV que seguim al costat d’ells i elles.
Altres llocs on han patit estes agressions, han sigut Xiva, L’Eliana i Oriola, entre altres. A La Pobla de Vallbona també s’han produït marxes de xiquets acompanyats de mares i pares entre bancals, per camins forestals i sèquies.

Però el problema de fons té a veure amb la línia d’intent de desmantellament de l’estat social, i amb el procés de retallades en la nostra escola pública. El neoliberalisme i les seues polítiques passen per sobre dels nostres salaris, dels nostres drets… i per descomptat del transport escolar per a l’alumnat que ho requereix si fóra necessari.

Ara caldrà veure com queden els menjadors escolars i altres serveis propis d’una escola pública de qualitat. El tema del menjador escolar és especialment preocupant, la Conselleria també ha tret noves normatives, algunes quan el curs ja està en marxa, que concreten les retallades en aquest tema tan sensible. Per la nostra banda, també caldrà estar a l’aguait.


Ante “El Plan de Mejora” para los colegios públicos valencianos

Durante las últimas semanas la Conselleria de Educación está pidiendo a los centros educativos públicos valencianos la elaboración de un “Plan de Mejora” con el objetivo de “el desarrollo de la cultura de la evaluación y mejora continua, con el fin de aumentar el nivel de equidad y excelencia del centro”. Esta petición es fruto del conocimiento de los resultados de la prueba diagnóstico realizada en todos los centros hace dos cursos (¡!). La inspección educativa está comunicando a los equipos directivos que ahora toca dedicar “todos los esfuerzos” a este Plan, plagado de burocracia y sin ninguna financiación.
Mientras, los colegios están sobrecargados de faena, y ahogados de recursos económicos y humanos. En realidad la Conselleria de Educación mantiene un continuo conflicto abierto que impide cualquier avance tecnológico y de otra índole, no sólo con otras Administraciones sino con el conjunto de la Comunidad Educativa. En este contexto, el llamado “Plan de Mejora” resulta una broma de mal gusto.
Como maestros y maestras, como trabajadores y trabajadoras de la enseñanza constatamos el fracaso de Font de Mora, Conseller con la peor valoración del gobierno valenciano según encuestas recientes. Tengamos en cuenta que esta propuesta proviene de la Administración que no sólo nos desprecia, sino que se permite colaborar en nuestra bajada de sueldo.
Propondríamos un “Plan de Mejora” para la propia Conselleria, pero puede que no fuera suficiente. Sería mejor proceder a una deconstrucción que colocase como prioridad a la escuela pública y a los profesionales que la sacamos adelante todos los días.
Las escuelas públicas de los barrios periféricos, que parece desconocer por completo este Conseller, seguimos construyendo la escuela pública de calidad día a día con los recursos con los que contamos.
Pau Diaz i Boïls
permanente sindical de la Federació d’Ensenyament de CCOO del PV, en nombre de un grupo de maestros y maestras de los colegios del distrito Marítimo de Valencia