Desmilitaritzem l’educació de Almenara a tot arreu!

Desmilitaritzar l’educació, educar per a lapau

El passat 9 d’abril, l’exèrcit tenia previst unes activitats educatives en un col·legi de primària de la localitat d’Almenara. La Unitat de Transmissions de Marines de l’Exèrcit de Terra es trobava de maniobres i van visitar el col·legi. Però el que no esperaven és que la mestra de 5ºA se negara a portar al seu alumnat a l’activitat. Mentres, la policia local organitzadora de l’activitat es lamentava en el seu perfil de Facebook: “Llàstima que a 5 A no els hagen deixat baixar”.

L’acció d’aquesta mestra d’Almenara visualitza com l’exèrcit tracta d’intro duir-se en alguns col·legis per a incorporar els seus propis ensenyaments al nostre alumnat. Perquè encara que l’eslògan de la campanya “desmilitaritzem l’educació” siga que “les armes no eduquen”, en realitat això és només un potent lema. Perquè les armes SI que eduquen. Eduquen que els conflictes es resolen per mitjà de la violència, per mitjà del terror.

Les queixes d’entitats cíviques no s’han deixat esperar. I la Coordinadora d’entitats que portem treballant sobre la desmilitarització de l’ensenyament i l’educació per a la pau hem mostrat la nostra solidaritat amb la companya.

La campanya “Desmilitaritzem l’Educació”, de la qual forma part la Federació d’Ensenyament de CCOOPV està formada per mes de huitanta entitats vinculades al foment de la pau en l’educació. El principal objectiu de la campanya és denúncies la creixent presència de l’exèrcit en els espais educatius formals i informals. Una mostra d’això són les accions que s’han realitzat a favor de la desaparició de la parada de l’exèrcit en ExpoJove.

El pacifisme sempre s’ha dotat d’eines de lluita no violenta com la desobediència civil contra la guerra. També d’instruments que no són aliens a les lluites del moviment obrer o d’altres moviments socials. La vaga, l’assemblea, la manifestació, el boicot, etcètera. Però per a l’antimilitarisme i el pacifisme, l’educació és una peça clau en la construcció d’una societat sense exclusions. Hem de fomentar la cultura, la ciència, la nostra història i els valors de la convivència en la diversitat. I considerem que la presència de l’exèrcit o el militarisme a les aules és contrària a tot això.

Ens felicitem de la decisió de la mestra d’Almenara. L’educació per a la pau té moltes formes d’expressió. Aquesta és una més. Animem al professorat, alumnat i famílies a promoure una cultura de pau des dels centres educatius per a un món sense exèrcits.

 

 

Recomanem els recursos del centre Delàs d’estudis per a la pau:

http://www.centredelas.org/ca/

 

També a l’escola de cultura de Paz

https://escolapau.uab.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=62&itemid=61&lang=ca

La Fundació per a la Pau també té recursos educatius
http://fundipau.org/seccio/recursos-educatius/

Exemples de lluites per la desmilitarització de l’educació en la pàgina del MOC
https://www.antimilitaristas.org/+-Educacion-per a-la-Pau-+.html

 

CCOO d’ensenyament presenta les seues candidatures amb una feminització sense precedents

És la primera vegada en l’ensenyament públic que s’arriba a aquest grau de feminització en les candidatures. Les tres llistes, a València, Castelló i Alacant, estan encapçalades per dones així com la gran majoria dels llocs que asseguren l’elecció

Precisament, les dos característiques principals de les candidatures de CCOO a les juntes de personal docent no universitari de les tres províncies, son la feminització i la proximitat als centres educatius.

Per una banda, les tres candidatures, a València, Castelló i Alacant, estan encapçalades per dones així com la gran majoria dels primers llocs, arribant a un 60 % de dones en el conjunt de les candidatures. Cal remarcar que aquesta aposta per les dones respon no només a una opció feminista del sindicat, sinó a una realitat d’alta feminització de l’escola pública valenciana. Per tant, considerem que ja era hora que aquesta realitat es traslladés als i les nostres representants en les juntes de personal.

 

Per altra banda, els primers llocs de les tres candidatures, i de manera molt evident en la candidatura de València, els ocupen persones que treballen quotidianament als col·legis i instituts de les seues províncies. Es a dir, els permanents sindicals alliberats no ocupen els primers llocs, sinó que els ocupen docents que dediquen part de la seua jornada a l’escola i altra part al treball sindical en defensa dels seus companys i companyes treballadores de l’ensenyament.

El 4 de desembre pots votar qualsevol candidatura, però si votes CCOO està garantit que votes per un sindicalisme de classe, feminitzat i proper als problemes quotidians de les escoles.

 

 

 

Oposiciones, ¿ERE masivo o empleo estable?

Ante la convocatoria de oposiciones docentes en nuestro territorio durante 4 años consecutivos, después de tantos años de recortes y ausencia de ofertas de empleo público en educación, se ha abierto uno de los debates más interesantes que se están produciendo los últimos meses, y que creo que va a ser central en las próximas elecciones sindicales de enseñanza pública del próximo 4 de diciembre. Hace referencia a cómo valoramos, a qué papel le damos, a la mayor oferta de empleo público de los últimos 25 años en la enseñanza pública valenciana. Y es un debate crucial porque tiene que ver en cómo afrontamos la reversión de los recortes en educación en nuestro país.

Y es que, en un contexto de crecimiento económico como el actual, con beneficios empresariales desde hace 2 años y presupuestos expansivos en los gobiernos, la verdad es que ya iba siendo hora de que se convocaran oposiciones para convertir en empleo estable todo el trabajo temporal y precario generado en los tiempos de crisis/estafa.

La línea del sindicato que tiene ahora la mayoría absoluta en nuestro sector con respecto al profesorado interino se apoya en la idea central y simple de “oposiciones es igual a despidos”, arguyendo que la oferta de empleo público puede perjudicar a las personas que están en los primeros puestos de la bolsa. La consecuencia de este discurso falaz y con evidentes tintes corporativos ha conducido a la fragmentación del colectivo de profesorado interino, que ahora se divide entre los que apoyan las oposiciones y los que no, entre los que llevan más tiempo y los que menos. El corolario más notable de esta deriva corporativa es la presencia de varios sindicatos de interinos nuevos que concurrirán a las elecciones sindicales del 4 de diciembre defendiendo ideas opuestas entre sí y opuestas a su vez al sindicato mayoritario que cuenta a su vez con su propia plataforma al efecto para defender sus propios intereses.

Desde nuestro punto de vista, la posición de CCOO ha resultado con el tiempo ser la más sólida en defensa del empleo estable y la consolidación laboral, la más eficaz en contra de la precariedad laboral y la más coherente en defensa de la escuela pública y sus derechos. Defendemos las ofertas de empleo público y nos comprometemos a negociar una oferta extraordinaria que respete el mérito, la capacidad y la igualdad de oportunidades. Queremos más trabajo estable y más educación. Y lo queremos ya.

En definitiva, hemos de felicitar a las 3.000 maestras y maestros nuevos funcionarios de carrera que vienen a reforzar la escuela pública este año gracias a la oferta de empleo público del curso 2017/18, y animar a los 5.000 docentes de secundaria y otros cuerpos que a estas alturas el curso que viene serán funcionarios, trabajadores con un puesto de trabajo estable. Al curso siguiente serán otras 2.500 plazas de nuevo para secundaria y al otro unas 2500 para el cuerpo de maestros.

 

Claro y nítido: Más educación, más empleo público, más estabilidad laboral, más oposiciones, ¡más docentes para la escuela pública hasta revertir todos los recortes!

 

Participació: eleccions sindicals i més!

Un sindicat no és més que la unió lliure de treballadors i treballadores amb l’objectiu comú de defensar els seus propis interessos. Quan no defensem interessos particulars enfront d’altres col·lectius, sinó que defensem els nostres interessos concrets (el nostre salari o jornada laboral, per exemple) en el marc de la lluita per la millora de les condicions de vida en general, llavors estem en un sindicat de classe com el nostre.

 

Per tant, des de CCOO no entenem el sindicat com l’alliberat o l’alliberada que va dues o tres vegades a l’any al nostre col·le, institut o centre de treball qualsevol a deixar papers i no torna a aparèixer en mesos. Sinó que entenem que el sindicat eres tu, sou els companys i companyes quan participem col·lectivament. Podem anar a una manifestació, a un acte, a l’assemblea que es convoque en el nostre centre, podem difondre una informació als nostres companys i companyes de treball via correu electrònic o whatsapp, podem transmetre la nostra opinió a les meses de negociació o en les consultes telemàtiques que fem, etc. Tot açò és participar, és fer sindicalisme, tot suma. I la suma de tots aquests xicotets actes són els que ajuden a canviar la nostra vida, a no ser solament espectadors de la història que pasa davant nostre.

Les eleccions sindicals poden ser un bon moment per a posar en comú les nostres propostes i idees per a defensar la dignitat de treballadors i treballadores de l’ensenyament, per a debatre-les al costat d’altres persones, i per a conèixer el grau d’acceptació que tenen. Per açò és important que es participe formant part de les llistes electorals, animant a votar a les nostres candidatures progressistes, o que es participe sent apoderat o apoderada en la jornada de les eleccions.

Però, pel que hem explicat abans, i d’acord a la nostra concepció del sindicat, no entenem la participació com “votar cada 4 anys”. Perquè necessitem al sindicat a les dures i a les madures, i durant tot l’any. Per a negociar les nostres condicions de treball o per a mobilitzar-nos en defensa del dret a l’educació. 

De les eleccions sindicals eixiran els nostres representants en les juntes de personal (en l’ensenyament públic) i en els comitès d’empresa (en els sectors privats). Són els nostres legítims representants. Però el sindicat necessita la teua col·laboració quotidiana per a conèixer directament les preocupacions dels centres de treball i el que pensa i sent la gent en els centres educatius. Per açò és necessari desenvolupar nostra incipient però important xarxa de delegats i delegades de centre. 

 

En resum, contem amb tu per a les eleccions sindicals. Contem amb tu per a la lluita diària en les escoles. Contem amb tu per a la xarxa de delegats i delegades de CCOO en els centres amb la qual enfortir un sindicalisme més necessari que mai. És el moment!

 

 

La respuesta organizada: el sindicalismo, pero no sólo

Este artículo es continuación de http://treballaralescolapublica.org/?p=843

La primera noticia que podemos dar sobre el sindicalismo, y que no saldrá mañana en los medios de comunicación, es que el sindicalismo no sólo no ha desaparecido sino que ha mantenido el tipo frente a otras instituciones clásicas. Y no habrá sido porque no ha padecido erosión o cuestionamiento desde el orden dominante.

Sin duda a veces esta erosión ha sido consecuencia de los propios errores. Lo relevante, y que debemos denunciar, es la introducción de muchos elementos de la ideología dominante en las prácticas de algunos sindicatos. Esto muchos trabajadores, y la sociedad en general, lo ha detectado y ha generado un rechazo que no podemos despreciar.

No hay duda de que hay intereses muy parciales de los poderosos en aumentar el descontento hacia el sindicalismo en general. Está claro que para poder tomar medidas antisociales lo más inteligente es debilitar a aquellas organizaciones que van a oponerse a esas medidas. Las campañas de descredito han sido recurrentes. Aún más interesante es analizar las reformas contra la negociación colectiva de las últimas reformas laborales que tratan de dejar al mundo obrero sin herramientas para su defensa en común.

Las tendencias a la precarización del empleo junto con el debilitamiento de instituciones hasta ahora protagonistas de las relaciones laborales desde la negociación colectiva a las organizaciones sindicales, explican en gran medida el aumento de las situaciones de pobreza y de las desigualdades sociales.

 

Retos para el sindicalismo y para el mundo obrero:

Nos corresponde empujar junto a otros un sindicalismo de clase que defienda a los intereses de trabajadores y trabajadoras, porque tiene mucho que decir, y hacer, en la defensa del trabajo digno, de la vida decente y de la solidaridad como base de la cohesión de nuestras sociedades en nuestro mundo globalizado.

El protagonismo de los empobrecidos, del mundo obrero pobre, de las mujeres, de la gente que vive en los barrios de la periferia, marca la diferencia en una política hecha para la autorreproducción de la organización y una política al servicio de las personas y el bien común.

Respecto de los colectivos que surgen como alternativa al sindicato o por alejamiento de él, deben ser objeto de nuestro interés, atención y acompañamiento. El ejemplo más conocido es el de las Kellys, pero hay otras experiencias que aportan muchas novedades como las movilizaciones internacionales en Amazon, el sindicato de manteros, o las movilizaciones de los trabajadores de las empresas de “economía colaborativa” por nombrar algunos ejemplos. Sin duda hay de todo: desde justas plataformas ante la ausencia real de sindicalismo en el sector, hasta reivindicaciones con tintes corporativos. Hay de todo, pero el tiempo ayudará a situarse a todo el mundo, y nos toca estar del lado del mundo obrero y de la justicia.

El feminismo está jugando, y va a jugar en el futuro, un papel cada vez más relevante. La mujer ha vivido una situación de desprecio y opresión, junto con un silencio cómplice de muchos, que ha acabado por explotar y que va a transformar nuestras sociedades en un sentido progresista durante los próximos años. Hemos de estar ahí. No porque es donde van a estar muchas de las luchas del futuro, sino por meras razones de justicia e igualdad entre las personas.

Cuando el trabajo es precario, escaso y deslocalizado, hay que responder con propuestas de vida y acción colectivas. Se trata de responder a la organización descentralizada y fragmentada del trabajo e ir construyendo alternativas.

Hay que aportar elementos de regeneració n democrática, a la vez que se desarrolla una necesaria crítica al orden injusto existente. El mundo obrero está necesitado de personas, movimientos y colectivos que denuncien la realidad de injusticia, pongan atención a los débiles y se coloquen del lado de las personas en el conflicto capital-trabajo.

 

El dios del mercado coloniza cada vez más espacios de nuestras vidas

Este artículo es continuación de http://treballaralescolapublica.org/?p=836

Las otras crisis

Ya sabemos que las crisis nunca vienen solas. Sin duda la crisis económica ha venido acompañada de crisis de valores y crisis políticas. La realidadmás palpable a nivel de la política formal es la irrupción de nuevos partidos en la representación institucional. Y junto a esto, el cambio de gobierno en algunas ciudades con candidaturas “diferentes”, y por último la crisis política en Catalunya que aunque tiene que ver con todo lo anterior, también tiene características propias.

Todo esto viene de la mano de un retroceso democrático que ha venido siendo más evidente con el tiempo. Tanto por el estancamiento en el que veníamos viviendo décadas con un bipartidismo más propio de una democracia de baja intensidad (a la americana), como por las leyes represivas sin precedentes que nos han caído encima (persecución del derecho de huelga, ley mordaza, encarcelamiento de tuiteros o raperos, etc) (1)

Creo que es interesante fijarse en el modelo de “nuevos partidos” que ahora juegan un papel relevante. Porque hemos pasado de los partidos clásicos (izquierda moderada, derecha liberal), a organizaciones que tratan de escapar por todos los medios de las clasificaciones que hasta ahora utilizábamos, y que reivindican la superación del “régimen del 78” como discurso evidente de que se está produciendo un cambio de ciclo político claro.

Estas nuevas realidades se adaptan bien a lo que ahora se llama “sociedad liquida”, a pensamientos débiles, que hasta cierto punto son propios del hartazgo hacia la vieja política que no sabe dar respuesta a las necesidades de la gente, y hasta cierto punto es muy característica del pensamiento postmoderno dominante. Hay en cualquier caso un rechazo hacia los grandes relatos y las tradiciones.

En consonancia con lo anterior, los movimientos sociales de esta época son efímeros o poco estables aunque con una capacidad movilizadora que a veces resulta explosiva. No hay más que pensar en el 15M, o la primavera valenciana en el País Valencià. Con una fuerte capacidad tanto de trastocar el panorama político a la vez que con un recorrido organizativo casi fugaz.

Las movilizaciones contra los desahucios o la huelga feminista del 8 de marzo sin embargo son expresiones de lucha y dignidad que, además de ser capaces de trastocar muchas políticas, vinieron para quedarse.

¿Qué modelo de persona resulta de todo esto?

Vivimos un momento determinante de aumento de la dualización social, porque los ricos ahora aumentan sus beneficios rápidamente mientras las personas empobrecidas “permanecen” en la crisis. Esto tiene unas on das consecuencias para cómo se perciben muchas familias obreras y muchos de los vecinos de barrios periféricos. Hay en esta dinámica un desprecio subyacente al mundo obrero y a sus gentes que va más allá de tener menos recursos.

El caldo de cultivo para el individualismo está cantado. Máxime cuando el modelo laboral y de empresa genera un tipo de trabajador y trabajadora precaria y sin conexión casi con otros compañeros de empresa. El nuevo modelo industrial, la externalización de servicios y la explotación que esconde la “economía colaborativa”, producen un mode

lo de persona individualista y con capacidad de competir con sus semejantes.

En realidad, el individualismo, el hedonismo y el consumismo son dinámicas que se enmarcan en el gran proyecto de mercantilización abrumadora de nuestras vidas. El dios del mercado coloniza cada vez más espacios de nuestras vidas. Sea en la vivienda, en nuestras comunicaciones, en nuestras relaciones con los demás, etc. Pero no nos engañemos, no lo hace “por maldad”, sino por puro interés económico. Son los valores y las formas de ser persona asociadas al modelo de

vida que en estos momentos interesa para reproducir la dominación.

 

  1. Índice Global de los Derechos de la CSI 2018 : Reducción del espacio democrático y codicia corporativa sin freno

https://www.ituc-csi.org/indice-global-de-los-derechos-de-20302?lang=fr

 

 

 

Por fin salimos de la crisis

Si un fenómeno ha caracterizado la realidad social de la última década este es el de la crisis. Por eso, ese puede ser nuestro punto de partida para quien se plantee hoy la necesidad de la justicia social.

¿Hemos salido de la crisis?

“Estamos saliendo de la crisis”, dicen los que vuelven a ganar dinero después del periodo de recesión. “No salimos de la crisis” dicen los que siguen empobrecidos o faltos de reconocimiento en derechos.

Las personas que dependemos de nuestro trabajo para vivir, y que vivimos en los países del sur de Europa somos más conscientes que nadie de lo que supone una crisis económica: bajadas salariales, aumento de la pobreza, recortes en servicios públicos, etc.

En realidad, pasan las dos cosas a la vez: “estamos saliendo de la crisis” para unos, y “no salimos de la crisis” para otros. Porque el reparto desigual en la participación de la renta nacional entre sueldos y beneficios empresariales ha continuado durante la presente etapa de crecimiento. Los salarios han crecido por debajo de la productividad, y a causa de ello los márgenes empresariales aumentan. (1)

Ocurre que cuando hay crisis económicas, los que pagamos los platos somos los trabajadores y trabajadoras, hay mucha gente enfadada, movilizaciones masivas, huelgas generales, reformas laborales contra los derechos sociales. Es un periodo de resistencia para la clase trabajadora. Resistencia ante las reformas estructurales que empeoran sus vidas (reformas laborales, recortes, cambian la constitución, promulgan leyes represivas, etc).

Y cuando hay bonanza económica, y no se produce reparto, hay frustración y hartazgo. Pero no se producen grandes revueltas porque hay una leve mejoría o por lo menos los recortes cesan. Sin embargo, es justo en ese momento cuando las desigualdades sociales aumentan de manera más fuerte. Porque los beneficios de los capitalistas aumentan mucho mientras los salarios (directos o indirectos) se estancan o crecen por debajo de la inflación (2).

Por tanto, la salida de la crisis es real si la miramos desde el punto de vista general, desde los datos macroeconómicos. Prueba de ello es que casi el 79% de las empresa con más de nueve trabajadores registraron beneficios en 2016; 4,5 puntos porcentuales más que en 2008. Pero nuestro punto de vista no es el “general”, sino el particular del mundo obrero. Por eso mucha gente no siente ningún cambio significativo, po rque no a todos nos va igual y nos damos cuenta. Propongo que nos posicionemos con los excluidos de esta lógica de reparto desigual.

 

 

  1. ENCLAVE DE ECONOMÍA.13 Julio 2018. SITUACIÓN ECONÓMICA DE ESPAÑA Y PGE 2018

http://www.ccoo.es/64e671291dd1a3e1dfcf442b843f0751000001.pdf

2. Los salarios empiezan a subir pero el poder de compra se mantiene

https://elpais.com/economia/2018/07/21/actualidad/1532209274_258419.html

8 de maig, tots i totes al carrer: les mobilitzacions unitàries de la comunitat educativa són les nostres.

El sindicat impulsa la convocatòria de manifestació i concentracions del 8 de maig en el marc de la jornada de lluita estatal. Denunciem que el govern central no ha volgut un acord educatiu i pretén continuar desenvolupant la LOMCE. Per a la FE CCOO PV si no hi ha pacte, hi haurà conflicte.

Per a la FE CCOO PV la sentència del Tribunal Constitucional (TC) que declara constitucional l’educació diferenciada per sexe i deixa la porta oberta al seu finançament públic, reforça la LOMCE i suposa un pas arrere en termes d’igualtat. Mentre, la despesa pública educativa cau a un mínim històric del 3,8 % del PIB en el Projecte de Pressupostos Generals de l’Estat 2018. Aquest descens torna a deixar en evidència que per al Govern del Partit Popular l’educació pública no és una prioritat política, social ni econòmica.

 

La resposta a totes aquestes mesures antisocials ha de ser unitària. El nostre sindicat aposta decididament per les mobilitzacions de caràcter unitari. De fet l’experiència de les llargues lluites contra les retallades ens ha demostrat que quan anem a soles el professorat, la mobilització no és tan massiva ni té tanta repercussió. Per això, i sobre tot perquè som un sindicat de classe i entenem que la defensa del dret a l’educació ens afecta a tota la societat, convoquem a les mobilitzacions del 8 de maig. Les mobilitzacions unitàries de la comunitat educativa són les nostres. No estem per convocatòries corporatives ni sectorials. La FE CCOO PV convoca a una lluita social ampla amb pares i mares, alumnat i professorat per revertir les retallades i derogar la LOMCE.

 

Les manifestacions i concentracions al llarg del País Valencià per al 8 de maig s’enmarquen en la lluita col·lectiva estatal contra la LOMCE i les retallades. Al llarg de tot l’estat es produiran tot tipus de mobilitzacions coordinades.

 

Però no ens enganyem, aquest només el primer pas de la represa de la lluita educativa. Al llarg dels anys de la crisi es van produir tot tipus de vagues i mobilitzacions per part de les comunitats educatives. Els darrers temps han estat marcats més bé per un intent d’arribar a un gran pacte per l’educació a nivell estatal. En aquests moments ja podem dir que la dreta política ha sigut incapaç de liderar un pacte i ha demostrat una falta de compromís pressupostari amb l’educació.

 

En resum, la FE CCOO PV convoca a la comunitat educativa a reprendre el camí de la lluita educativa unitària. Quan no hi ha pacte, hi ha conflicte. I la dreta política ha estat treballant per al conflicte. Nosaltres respondrem unitària i democràticament.

8 de maig. Manifestació i Concentracions:

València: MANIFESTACIÓ, 18h, Plaça de Sant Agustí

Alacant: CONCENTRACIÓ, 18h, Plaça de la Muntanyeta

Castelló: CONCENTRACIÓ, 19h, Plaça de Mª Agustina 

Vila-Real, la Vall d’Uixó i Vinaròs: CONCENTRACIONS, 19h, places dels Ajuntaments

 

mobilitzacions unitàries per l’escola pública

Volem que la Conselleria d’Educació promoga el treball estable, i no que augmente la precarietat laboral

El passat 27 d’octubre, just un dia després de la jornada de lluita educativa que va mobilitzar a tota la comunitat educativa contra les revàlides i les retallades en educació, la Conselleria, amb el suport del STE, va anunciar en la mesa de negociació que no hi haurà oferta d’ocupació pública en educació per al curs que ve, i que es restringiran pels dos següents.
Després d’anys de retallades en educació, el resultat concret és: més alumnat a les aules, menys docents i amb més hores, augment de treball temporal i precari en educació. Efectivament, per a desconcert d’alguns i algunes, la reducció de plantilles (menys professorat per a les escoles), un vertader ERO en el sector, no ha suposatproouretallades la disminució de professorat interí, sinó el seu augment!.
Més clar: després d’aquests anys de crisis, som menys profes, més precaris i a més pitjor pagats. Hem passat de 55.000 docents valencians en la pública, a tindre en l’actualitat uns 52.000 (entre primària i secundària). Mentre els índexs de mestres temporals (docents interins o substituts) ha augmentat del 15% al 21%. I l’acord de Conselleria amb l’STE va a conduir-nos a un 25% de temporalitat per al proper curs.
La clau de l’efectiu augment de la precarietat està en el límit per treure oposicions en la taxa de reposició. El PP va posar aquesta barrera precisament per limitar el nombre de mestres, en la seva desenfrenada carrera de retallades en educació. I per això el govern valencià va treure només 1200 places el curs passat. Però hi ha qui defensem que és necessari superar aquesta política de retallades.
La reivindicació del sindicalisme de classe és precisament la de saltar-se aquest tap i convocar una àmplia oferta d’ocupació pública: volem 10.000 llocs de treball en educació per als propers anys (300.000 a nivell estatal per al manteniment dels serveis públics). La Conselleria d’Educació, no obstant això, va anunciar fa una setmana la congelació d’oposicions per a aquest curs i la convocatòria només per a primària d’aquí a 2 anys, i només per a secundària d’aquí a 3 anys. El sindicat majoritari va aplaudir la mesura de la Conselleria. No podem més que qualificar aquest acord com a contrari a l’educació i al treball decent.
És necessari subratllar que la demanda de més mestres significa demandar més educació per tots i totes. I que exigir treball estable significa estabilitat de projectes educatius en escoles i instituts.
Una pregunta i una afirmació per acabar:
La pregunta: Perquè no es consulta el professorat afectat sobre una mesura com la de limitar les ofertes d’ocupació pública per als propers anys que els afectarà tan directament?
L’afirmació: El govern i el sindicalisme progressista es demostren defensant l’educació i els serveis públics, el treball en condicions i la presa de decisions transparents i participatives.

#RepensarCCOO oportunisme o oportunitat?

El nostre sindicat està immers des de fa un parell d’anys en una todos los carteles6.jpgsèrie de debats participatius i reflexions compartides per tal de reformular i repensar l’acció del sindicat en un context canviant.

Article aparegut en la revista TE 357

Primer va ser el document de “mesures per a reforçar les millors pràctiques de govern i control en CCOO”, ara estem amb processos assemblearis i de participació en línia per tal de #RepensarCCOO. I d’ací a uns mesos tindrem els congressos de federacions i territoris del sindicat, que a ningú no se li escapa vindran marcats per aquests dos debats previs en les seues línies de reflexió i decisió.

El document «Repensar el sindicato» parlen de temes que fins fa uns anys molts veien lluny de la pràctica sindical: consultes telemàtiques, elecció directa dels òrgans de direcció inclosa la Secretaria General, creació de federacions per a atendre noves identitats laborals, noves estratègies de comunicació, estructures sindicals més flexibles, etc.

És de veres que la realitat social i polít ica dels darrers anys ens ha conduït a aquests tipus de reflexions. Però crec que és legítim preguntar-se, serà aquest debat un mirall? és fruit de l’oportunisme o d’una decisió conscient? En resum, aquestes noves reflexions, són fruit d’una reacció legítima però poregosa davant dels canvis sociopolítics que passen al nostre voltant, o d’una voluntat sincera de posar el sindicat al seu lloc en la realitat actual del conflicte capital/treball?

La clau pot estar a preguntar-se quin és el model de sindicat que respon a la configuració de la classe treballadora de hui en dia. Repensar CCOO hauria de ser una oportunitat per a construir un sindicalisme que responga concretament a la configuració de la classe social a la qual representem. El conflicte de classe perviu igual hui que en els anys 70 i que en els anys 90. Però la configuració de la classe obrera i els protagonismes són diferents hui en dia. Som diferents que la classe obrera que pren identitat en lluita per la democràcia i contra el franquisme, i també som diferents a la classe obrera de la fi del segle passat amb una societat pujada a l’espill de la bombolla hipotecària mentre molts viuen en la precarietat. Ara som més gent a l’atur, més treballadors i treballadores precaris, els serveis públics són més febles, i nous actors participen en la lluita pels drets socials per assenyalar alguns trets.

Seria una errada enyorar un sindicalisme dels anys 90. Seria una errada pensar que quan canvien les condicions externes tot tornarà a ser com abans. D’entrada, perquè molts d’aquests canvis laborals, polítics i socials han vingut per quedar-s’hi. I a més, perquè seria una equivocació intentar tornar a un model de sindicalisme semblant a la situació prèvia a la crisi/estafa, i menys sense fer una revisió crítica d’aqueix mateix període.

El sindicat és l’eina a mans dels treballadors i de les treballadores per a la defensa dels seus interessos. Ens hem d’adaptar a les noves configuracions de la classe treballadora i als seus interessos per a ser una eina útil per a la transformació ací i ara. Tampoc no oblidar el que som i el que hem sigut i per això #RepensarCCOO ve de la mà de “Férem, fem i farem història”.

I en l’ensenyament valencià? Doncs el mateix: avançar en allò que ens hem marcat com a tres eixos per a renovar i repensar la FE CCOO PV: participació, transparència i proximitat. Es concreta en consultes a l’afiliació, potenciar la xarxa de delegats i delegades, noves formes de comunicació i participació, estructures sindicals més flexibles… posant com a prioritat l’afiliació i en especial els sectors de treballadors i treballadores de l’educació més precaris.

#RepensarCCOO