La prestació d’ingressos mínims davant la crisi de la laboralitat

Compartim un article molt interessant del company Javier Aguado sobre el debat de la prestació d’ingressos mínims, renda bàscia, etc. Com sindicat és una prioritat l’atenció als sectors socials més febles.

Solidaritat urgent amb les persones empobrides!!

Article de Javier Aguado, activista social i afiliat a CCOO PV. Aparegut en la revista TE nº 353

 


En la dècada dels vuitanta del segle passat, la desocupació massiva i la generalització del fenomen de la precarietat laboral a Europa van posar a prova els sistemes de garantia de rendes característics del model d’assegurament social establit en la postguerra mundial. Els sistemes de seguretat social havien sigut dissenyats sobre la base de dues premisses relacionades. En primer lloc, que era possible mantenir i consolidar una norma d’ocupació caracteritzada per la disponibilitat d’ocupacions suficients i suficientment retribuïdes per a tothom al llarg d’una part important del cicle vital. I, en segon lloc, que aquest disseny podia ser capaç de dispensar protecció social en extensió i grau suficient enfront de les principals causes que impedeixen accedir a les rendes del treball: la malaltia i la discapacitat, l’edat avançada i la pèrdua de l’ocupació, típicament. La mateixa denominació del sistema de protecció –seguretat social- evocava la idea que les situacions a protegir havien de ser conceptualitzables com a riscos: són més o menys fortuïts o sobrevinguts, no merescuts i no desitjats; i de curta durada o, alternativament, de baixa incidència qua06 fotont al nombre de persones afectades. Tenien la consideració de situacions anòmales, en el sentit, almenys, que eren diferents de la situació normal dins del model, que era la situació d’ocupació.
La Seguretat social, considerada així com un sistema de protecció que funciona repartint més o menys equitativament les conseqüències econòmiques dels riscos socials entre tots els treballadors i les treballadores, no està pensada per a situacions en les quals la norma –l’ocupació- no és més freqüent ni habitual que els riscos a protegir. En una realitat en la qual les situacions que cal protegir són d’extensió temporal comparable a la situació d’ocupació, o en les quals el nombre de partícips en situació estable de desocupació, precarietat o subocupació és de magnitud comparable al nombre d’empleats i empleades totals i molt superior al d’empleats i empleades de ple dret (estables, a temps complet i ben retribuïts), el model de l’assegurament social es torna molt implausible des del punt de vista tècnic, i la seua capacitat per a distribuir justament els beneficis i els costos de la cooperació social entre tots els treballadors i les treballadores resulta greument compromesa.
Històricament, la recerca de l’equilibri del sistema s’ha centrat fonamentalment en la reducció de la intensitat protectora i en la limitació de les situacions que cal protegir. En certa manera, el que es pretén amb això és modular els efectes de les diferents magnituds rellevants reals (taxes d’ocupació, desocupació,  desocupació de llarga durada, etc.) perquè la premissa del model d’assegurança social es mantinga. Les retallades en les quanties de les prestacions, l’increment de les manques per a accedir a la protecció, o la limitació de l’extensió temporal de les prestacions són, en essència, concrecions d’aquesta idea. Així, la intensitat protectora de les diferents prestacions del sistema no s’estableix segons les característiques reals de les situacions que haurien d’activar-les, sinó en d’acord amb quines haurien de ser aquestes característiques perquè, davant d’una situació donada del mercat de treball, es puga mantenir la ficció que la situació d’ocupació estable i de qualitat ha de seguir sent considerada com la situació normal.

Enfront d’aquests desafiaments, les respostes des de fora del model d’assegurament social han sigut diferents. D’una banda, s’ha estimulat la provisió privada d’assegurances socials, en la forma, sobretot, de plans privats de pensions. D’altra banda, de vegades s’han introduït esquemes de protecció social desvinculats de la seguretat social, que, des del punt de vista de la finalitat si més no indirecta de garantir les rendes de les persones treballadores situades fora del mercat de treball, actuaven amb la minoració de la pressió de la despesa carregada sobre les rendes del treball per la via de la provisió de béns i serveis en espècie o transferències monetàries vinculades a determinades situacions. I, finalment, s’ha defensat la millora de les prestacions del sistema de seguretat social mitjançant la diversificació de les fonts d’ingressos, a través, sobretot, d’aportacions de l’Estat provinents dels seus pressupostos generals.

el roto
Els sistemes de garantia d’ingressos que, des de principis dels 90, comencen a introduir-se com a prestacions d’última instància en totes les comunitats i ciutats autònomes de l’Estat espanyol responen, en essència, a aquesta situació i a la idea que és necessari un ingrés que protegisca les persones que perllonguen les seues situacions d’exclusió del mercat de treball fins al punt que acaben per quedar també excloses del sistema de Seguretat social. En el cas del País Valencià, la reforma de l’Estatut d’Autonomia de 2006 va establir el dret subjectiu a una prestació d’aquest tipus. És la Renda Garantida de Ciutadania.
Els sistemes de rendes mínimes coexisteixen amb una relativament àmplia gamma de prestacions no contributives del sistema de Seguretat social que s’han establit com a producte de la tensió entre la insuficiència del nivell contributiu de protecció a la desocupació i, al temps, la implausibilitat d’adequar aquest nivell contributiu a la realitat d’elevades i perllongades taxes de desocupació i subocupació. No obstant això, i sense entrar ací en valoracions sobre les vergonyoses distàncies entre el que és i el que hauria de ser d’aquests esquemes de protecció (sobretot, les rendes mínimes autonòmiques), tots aquests intents de complementar, de manera interna i també externa, la protecció social contributiva a la desocupació són encara inacceptablement insuficients.

La proposta de CCOO d’una prestació d’ingressos mínims de caràcter indefinit, inclosa en el sistema de protecció de la Seguretat social però finançada amb una aportació de l’Estat amb càrrec a la fiscalitat general, i compatible amb els sistemes de garantia de rendes assistencials autonòmics, planteja un important avanç. Apunta cap a la idea que un vertader sistema de protecció a la desocupació ha de protegir totes les situacions de desocupació; és a dir, no solament la desocupació immediatament posterior a l’eixida involuntària del mercat de treball, sinó també aquella desocupació anterior a l’accés a aquest mercat i aquell altre que es manté quan, després d’haver sigut expulsat de la relació d’ocupació, no s’aconsegueix reingressar a la relació salarial durant molt de temps. També reconeix que els programes de rendes mínimes d’inserció autonòmics haurien de protegir un poc més i diferent que la pèrdua de rendes derivada d’una situació de desocupació (típicament, un procés d’activació sociolaboral), de manera que s’estableix certa compatibilitat d’ambdues prestacions.

No obstant això, la quantia proposada –fixada en el 80% de l’IPREM- és molt insuficient. Els 426 euros representen tan sols el 64% del llindar de la pobresa de 2014 per a l’Estat espanyol, amb el qual, en realitat, se situa més aviat prop del nivell de pobresa severa que del nivell de pobresa simple. La relativa compatibilitat de rendes que contempla, i que no permet saltar la línia del 75% del SMI (uns 648 euros per mes el 2015), elimina quasi per complet aquesta compatibilitat, i deixa un marge, amb prou feines, de 50 euros addicionals per mes.
La proposta de prestació d’ingressos mínims és, malgrat els esmentats avanços, encara tributària de la idea que la desocupació i la subocupació constitueixen una anomalia més o menys superable. Per descomptat, és evident el seu compromís implícit 07 fotoamb la idea que la situació d’ocupació hauria de ser la situació de normalitat; i no solament en el sentit de situació predominant des d’un punt de vista numèric o estadístic, sinó també com a única situació ordinària que hauria de donar accés a una renda suficient. Malgrat que la profunda i sostinguda deterioració del mercat de treball torna en irracional la pretensió que aquest mercat siga la institució social i econòmica a la qual confiar la crítica funció social de permetre l’accés a les rendes d’una majoria de la ciutadania, segueix sent massa complicat obrir un ampli debat entorn de la necessitat d’un sistema de garantia de rendes concorde amb els requeriments d’una noció mínimament plausible de la ciutadania social. Una manera de denunciar aquesta realitat seria la de proposar un esquema de garantia de rendes capaç de competir amb el mercat de treball com a distribuïdor de rendes per la via d’assegurar un nivell mínim d’ingressos almenys igual al llindar de la pobresa.

Encara que és probable que la proposta d’ingrés mínim siga tan modesta amb l’ànim instrumental de facilitar la seua viabilitat política, convindria que el procés d’ILP servira per a estimular, entre la ciutadania en general, però especialment entre la classe treballadora i en el sindicalisme de classe, un seriós debat sobre com assegurar, en l’era de la postlaboralitat, no solament un ingrés suficient per a una vida digna, sinó també el mateix dret al treball.

L’economia de l’Estat espanyol es caracteritza per, entre altres coses, una taxa d’atur molt elevada i sostinguda. En els últims 27 anys -entre 1987 i 2014- la taxa d’atur mai va ser inferior al 5%, i només va baixar del 10% dur08_fotoant el període 2005-2008; és a dir, durant 3 anys o, el que és el mateix, poc més d’un any per cada deu dels últims 30 anys. És més, només va baixar del 15% durant un breu lapse anterior a la crisi del 93, i un altre no tan breu (uns 9 anys) anterior a la crisi del 2008, sumant, no obstant això, només un terç del període indicat amb una taxa d’atur inferior al 15%. A més, s’observa que, històricament, quan s’aconsegueix descendir d’aquest 15%, ho és a costa de grans desequilibris en l’economia que es tradueixen en fortes pujades posteriors de la desocupació, per sobre del 20%.
Quasi qualsevol altre indicador de desigualtat i pobresa té valors sostinguts fins i tot més elevats i rígids (independents del cicle). Per tant, no havent-hi raons realistes per a confiar en la possibilitat que el mercat de treball assegure uns ingressos suficients per a tothom (ni tan sols per a la majoria), s’imposa la necessitat de prendre de debò la urgència d’un debat públic sobre com establir un vertader sistema de garantia d’ingressos que assegure la suficiència econòmica de la ciutadania al marge de la seua eventual vinculació al mercat de treball. Propostes com la ILP que promouen CCOO i UGT haurien de permetre assenyalar aquesta urgència i estimular aquest debat.

 

Al Juny: festa i lluita per l’escola pública

Ens queden unes dues setmanes per a acabar el curs acadèmic en un any plagat de retallades i mobilitzacions.

Aquests dies anem a tenir una sèrie d’activitats on fer avaluació del procés de lluita viscut, fer celebració per la defensa de l’escola pública i planificar l’inici del curs que ve.

Com ja comentem en una entrada anterior del blog, les iniciatives no s’esgoten. De nou fem una recapitulació en les comarques, localitats i zones on sóc permanent sindical:


Durant diversos dies de les següents setmanes de Juny he convocat Assemblees de la FE CCOO en diversos centres educatius de Torrent, Massamagrell, Almàssera, Godella i València ciutat.

El divendres 8 de Juny està prevista la constitució de la Plataforma per l’Escola Pública de l’Horta Nord a Alboraia a les 18h.

El dimarts 12 de Juny està prevista una Assemblea per l’escola pública en la localitat de Meliana organitzada per un grup de mestres i professors actius de la localitat a la qual està convocada la ciutadania del poble.

El Dijous 14 de Juny a les 19h Manifestació a Torrent convocada per la Plataforma de la localitat.

El mateix Dijous 14 de Juny de 18 a 20h en el barri de la Malva-rosa, se celebrarà la Festa per l’escola pública com ja es ve fent en els dos anteriors cursos en aquest barri combatiu, convocada per la Coordinadora d’Educació de la Malva.

El Dissabte 16 de Juny se celebrarà una reunió estatal de les Plataformes per l’escola pública que funcionen des de fa temps o que s’han constituït durant aquest intens curs. A Madrid.


El Diumenge 17 la Plataforma en Defensa de l’Escola Pública del País València, formada entre uns altres pel nostre sindicat FE CCOO PV, convoca una Festa per l’escola Pública en el CEIP Ballester Fandos (Av. Malva-rosa 57). A més es realitzarà també una trobada-assemblea de les Plataformes locals de País València.



El Dimecres 20 de Juny, Manifestacions en tot l’estat contra la reforma laboral, i en el context de les retallades en els Pressuposats CCAA, Pressupostos Generals de l’Estat, crisi del sistema financer,… convocades per CCOO i UGT.

Primer de Maig: Dia Internacional de la Classe Treballadora

Aquest any els treballadors i treballadores de l’escolapública hem d’estar més a prop que mai de la resta de la Classe Treballadora. Contra les retallades en serveis públics i contra la reforma laboral.
L’origen del Primer de Maig.
El Dia Internacional dels Treballadors o Primer de Maig, és la jornada per antonomàsia del moviment obrer mundial.
Des del seu establiment en la majoria de països per acord del Congrés Obrer Socialista de la Segona Internacional, celebrat a París en 1889, és una jornada de lluita reivindicativa i d’homenatge als Màrtirs de Chicago. Aquests sindicalistes anarquistes van ser executats a Estats Units per la seua participació en les jornades de lluita per la consecució de la jornada laboral de vuit hores.

El Primer de Maig en l’actualitat.
En l’actualitat és una jornada reivindicativa dels drets dels treballadors en sentit general, se celebra en tots els països del món.

Nosaltres ací entenem aquest Primer de Maig de 2012 com la continuació de la vaga general, per la qual cosa reclamem l’obertura d’un procés de negociació per a canviar en profunditat la reforma laboral. Si no, el conflicte social seguirà obert.

Perquè l’aprofundiment de la crisi econòmica i el fracàs de les polítiques neoliberals aplicades, no han fet més que augmentar la desocupació, la pobresa i la desigualtat.

Participa en les mobilitzacions.

MANIFESTACIONES. Alcoi 11h, paseo de la Alameda. Alicante 11.30h, escaleras IES Jorge Juan. Castellón 11.30h, calle San Luis. Elche 11h, plaza de Barcelona. Elda 11h, plaza Castelar. Valencia 11.30h, plaza San Agustín.




Piquets violents

Mari Creu, una antiga amiga veïna d’Elx i que ara és mare de família, va començar a treballar en el calçer en un taller clandestí (que tots coneixien en el barri), a l’edat de 14 anys quan va acabar l’EGB, en jornades de 10 hores i per un sou molt inferior al Salari Mínim Interprofessional. Sempre que ve una ONG a parlar de treball infantil en els països del 3er Món pense en ella en el taller al Baix Vinalopó. Mari Creu mai va perdre la dignitat i la consciència d’obrera. Actualment és delegada sindical a la seua empresa.

Pere va ser convocat al despatx del Director del Centre Educatiu Privat valencià on treballava per a comunicar-li una notícia que, segons li van dir “anava a ser dolorosa per a tu”. Damunt de la taula estava el xec amb la indemnització per acomiadament (quan encara eren de 45 dies per any treballat), i l’endemà estava en l’atur. Havia sigut l’únic en la seua empresa a fer vaga en la mobilització del Juny anterior.

Joan era un jove treballador, entusiasta en la faena i amb possibilitats de promoció en l’empresa en la qual treballava. Però un dia va demanar un salari just, i des de llavors va tenir el seu despatx allunyat dels seus companys. El nou lloc li’l van donar a un altre més submís, clar.

Explique aquests exemples perquè els conec de primera mà, però m’han explicat de molts més. No coneixes cap igual o semblat?. Em consta que n’hi ha tos els dies.

Aquestes tres persones van patir l’acció d’un piquet violent en el seu lloc de treball. Cal anar amb compte amb els piquets empresarials, especialment en llocs de treball amb baixa o nul·la presència sindical. Poden amenaçar-te, baixar-te el sou, explotar-te o acomiadar-te.
  • Violència és un Salari Mínim Interprofessional de 641 euros amb 40 cèntims al mes.
  • Violència és el denonament a famílies sense recursos per part de bancs que s’enriqueixen amb hipoteques abusives.
  •  
  • Violència són 5.273.600 persones privades del dret a un treball digne (també anomenades “persones aturades”).
  • Violència és que es tracte de denigrar el dret democràtic a la vaga: “no se puede permitir que un grupito pueda llegar a paralizar el país” (Jose Rosell, president de la Patronal, 19 de març de 2012)

El dret a la Vaga està reconegut en la Constitució Espanyola (en l’article 28.2), juntament amb el dret de reunió, associació i manifestació. I existeix perquè va haver-hi gent que ho va conquistar amb lluites i repressió, com les de MariCreu, Pere, Joan o molts altres. Però el piquet de Rosell vol limitar-nos aquest dret.

En una vaga general uns perdrem diners, mentre uns altres i unes altres es juguen el lloc de treball en la lluita per la dignitat. La solidaritat de classe juga un paper important en aquest i en altres casos.

La societat valenciana s’ha mobilitzat en els carrers per centenars de milers en defensa dels Serveis Públics i per l’Estat Social. Tots els centres educatius han expressat el seu rebuig a les retallades (una altra forma de violència) d’una o una altra manera. Recentment els i les estudiants s’han oposat a la violència que vol limitar el dret de reunió i manifestació alçant llibres al crit de “aquestes són les nostres armes”

Ni la violència empresarial, ni la por, ni la resignació podran parar la democràcia i la dignitat.

No sabem com seran les organitzacions populars, obreres o sindicals del futur. Però la història ens ha demostrat que mentre hi haja injustícia, hi haurà rebel·lia organitzada.

Pau Diaz
Sindicalista de la Federació d’Ensenyament de CCOO del PV.

Les adhesions a la Vaga General en les escoles valencianes

Les últimes assemblees en centres educatius en els quals he participat el sentimient és cada vegada més favorable a la Vaga General.

Només alguns exemples:


– Assemblea de professorat de centres de primària del Districte Marítim es posiciona per la Vaga. Participen 60 persones.

– L’Assemblea de l’IES Enric Valor de Picanya, amb participació d’unes 40 persones, es posiciona per la Vaga.

Cartella a la porta de l’IES Enric Valor de Picanya
– En diversos Instituts es realitzaran Assemblees internes del professorat els dies anteriors per a organitzar la participació en la Vaga i els serveis mínims: és el cas de l’IES Isabel de Villena, l’IES La Patacona i l’IES La Garrigosa de Meliana.

Cartell a la sala de professors de l’IES Isabel de Villena per al 26 de març
– L’Assemblea de professorat de l’IES Salvador Gadea d’Aldaia també expressa el seu descontentament amb la reforma laboral i es posiciona per la Vaga.

– Moltes persones plantegen la necessitat de mobilitzar-nos després del 29M

– Diversos professors plantegen la necessitat de piquets informatius en la porta dels centres: Aldaia, Malva-rosa, Burjassot, Meliana,… altres persones vindran als piquets informatius unitaris del matí del 29M.
– A Mislata la Coordinadora de professorat, amb la col·laboració del interAMPA, i els sindicats han convocat una Jornada de lluita per al dia 26 de març amb concentració, assemblea en el carrer i tancaments en els centres. La participació serà molt alta. La presència de CCOO és decisiva en aquesta mobilització a Mislata. 

La Vaga avança, la consciència creix, la resignació es trenca 

Suport a la Vaga General del professorat de primària Districte Marítim de València

Com ocorre en altres ocasions en les quals es convoquen mobilitzacions generals, s’ha organitzat una Assemblea unitària de treballadors dels centres de Primària del Districte Marítim per a valorar la Vaga General del 29 de Març.

 Amb una assistència de més de 60 persones en representació dels centres CEIP Ballester Fandos, CEIP Blasco Ibañez, CEIP Malva-rosa, CEIP Cavite i CEIP Les Arenes, en l’Assemblea he participat en nom de CCOO del PV, juntament amb un company del STEPV.

Totes les intervencions han donat el seu suport a la Vaga General, valorant el bon moment de les mobilitzacions, la necessitat de continuar la lluita i agraint el nivell d’unitat aconseguit.

Un dels participants a l’Assemblea, Ximo del Col·legi Cavite ens convida a la VAGA
Tots els centres s’han portat cartells i fullets per a fer-les arribar a la gent que no ha pogut assistir. Diverses persones han recordat que molts dels que no han vingut a l’assemblea també seguiran la vaga. 


Les vagues no es fan soles, cal preparar-les

Les vagues no es fan elles soles, ens toca a totes les persones que defensem els drets i la dignitat laboral, preparar-les els dies i setmanes anteriors.


Totes les raons i arguments ací.
Notícies Sindicals ensenyament públic 29M VAGA GENERAL  


Encara que a algun o alguna li cride l’atenció, les vagues cal “treballar-les”. Algunes idees, alguns llocs des d’on fer-ho:

– En els centres de treball: 
És fonamental que parlem amb els nostres companys i companyes, convoquem assemblees, etc.

Calendari d’Accions a la porta de la sala de mestres del IES Martí Soler de Mislata

 Mireu el calendari d’assemblees i accions de l’IES Martí Soler de Mislata: marcada en vermell la jornada de Vaga General.


– A les xarxes socials:

Twitter: proposem #29*Mhuelgageneral, #29M, #*huelgadel99, #*vagadel99, #Frases29M, i més que aniran sorgint!

En Facebook:

– S’ha creat una nova pàgina: #29MVagaGeneral aturarem l’ensenyament valencià

Envieu-nos totes les iniciatives, fotos i textos sobre el tema perquè anem publicant-ho


Cartells al CEIP El Cid de Mislata

– Als barris: perquè la vaga no és només per a les persones amb un treball remunerat, sinó per a la ciutadania en el seu conjunt, per a la Classe Treballadora: persones aturades, pensionistes, mares i pares dels nostres col·les, alumnat, etc. Per a la gent dels barris populars!

Col·labora i estén la rebel·lió entre Associacions veïnals, feministes, ecologistes, culturals, esportives, etc.



Cartells a la entrada del IES de Puçol

Demana-li-ho a @El_Intermedi @Gran_Wyoming Aquest dijous volem #estorninosaporlahuelgageneral29 @huelgageneral29 

29 Març Vaga General: volen acabar amb tot.

Encara que ja era previsible des de fa dies, avui s’ha anunciat la convocatòria de Vaga General per al pròxim 29 de Març.


Aquesta Vaga General es convoca en un ambient especialment dur per al conjunt de la Classe Treballadora, per a la ciutadania valenciana i per als i les treballadores de l’ensenyament del País Valencià.

– Els atacs als serveis públics valencians, i d’una manera especial l’educació, fan necessària una Vaga General de rebot a aqueix tipus de polítiques.

Pancartes i cartells a les finestres del CEIP Jaume I de Puçol

– La reforma Laboral va a empitjorar les condicions de treball i de vida de moltes persones. No va a crear ocupació, és injusta i ineficaç.
– Es dóna en un context d’atac sense precedents a les idees i valors que sustenten l’Estat del Benestar: els serveis públics, el dret de manifestació i de vaga, les garanties i drets sindicals, el dret al treball, etc.

És necessari que treballem tots i totes per a traure avant la Vaga del 29 de Març. Però la Vaga no és una fi, és un mitjà per a defensar els nostres drets. Serà necessari que seguim lluitant abans, durant i després del 29. 
Perquè el present és de lluita, però el futur ha de ser nostre!

Avui mateix he estat fent Assemblees a Puçol: en el CEIP Jaume I i en el CEIP Luis Vives, a més de passar pel IES de Puçol. 
A mitjan matí ha arribat la notícia de la convocatòria de Vaga, i de seguida ho he tingut clar: seria dels primers sindicalistes que convoca a la Vaga General del 29 de Març en una Assemblea en un centre de treball.

Convocatòria d’Assemblea de la FE CCOO PV al CEIP Luis Vives de Puçol, 9 de Març