#RepensarCCOO oportunisme o oportunitat?

El nostre sindicat està immers des de fa un parell d’anys en una todos los carteles6.jpgsèrie de debats participatius i reflexions compartides per tal de reformular i repensar l’acció del sindicat en un context canviant.

Article aparegut en la revista TE 357

Primer va ser el document de “mesures per a reforçar les millors pràctiques de govern i control en CCOO”, ara estem amb processos assemblearis i de participació en línia per tal de #RepensarCCOO. I d’ací a uns mesos tindrem els congressos de federacions i territoris del sindicat, que a ningú no se li escapa vindran marcats per aquests dos debats previs en les seues línies de reflexió i decisió.

El document “Repensar el sindicato” parlen de temes que fins fa uns anys molts veien lluny de la pràctica sindical: consultes telemàtiques, elecció directa dels òrgans de direcció inclosa la Secretaria General, creació de federacions per a atendre noves identitats laborals, noves estratègies de comunicació, estructures sindicals més flexibles, etc.

És de veres que la realitat social i polít ica dels darrers anys ens ha conduït a aquests tipus de reflexions. Però crec que és legítim preguntar-se, serà aquest debat un mirall? és fruit de l’oportunisme o d’una decisió conscient? En resum, aquestes noves reflexions, són fruit d’una reacció legítima però poregosa davant dels canvis sociopolítics que passen al nostre voltant, o d’una voluntat sincera de posar el sindicat al seu lloc en la realitat actual del conflicte capital/treball?

La clau pot estar a preguntar-se quin és el model de sindicat que respon a la configuració de la classe treballadora de hui en dia. Repensar CCOO hauria de ser una oportunitat per a construir un sindicalisme que responga concretament a la configuració de la classe social a la qual representem. El conflicte de classe perviu igual hui que en els anys 70 i que en els anys 90. Però la configuració de la classe obrera i els protagonismes són diferents hui en dia. Som diferents que la classe obrera que pren identitat en lluita per la democràcia i contra el franquisme, i també som diferents a la classe obrera de la fi del segle passat amb una societat pujada a l’espill de la bombolla hipotecària mentre molts viuen en la precarietat. Ara som més gent a l’atur, més treballadors i treballadores precaris, els serveis públics són més febles, i nous actors participen en la lluita pels drets socials per assenyalar alguns trets.

Seria una errada enyorar un sindicalisme dels anys 90. Seria una errada pensar que quan canvien les condicions externes tot tornarà a ser com abans. D’entrada, perquè molts d’aquests canvis laborals, polítics i socials han vingut per quedar-s’hi. I a més, perquè seria una equivocació intentar tornar a un model de sindicalisme semblant a la situació prèvia a la crisi/estafa, i menys sense fer una revisió crítica d’aqueix mateix període.

El sindicat és l’eina a mans dels treballadors i de les treballadores per a la defensa dels seus interessos. Ens hem d’adaptar a les noves configuracions de la classe treballadora i als seus interessos per a ser una eina útil per a la transformació ací i ara. Tampoc no oblidar el que som i el que hem sigut i per això #RepensarCCOO ve de la mà de “Férem, fem i farem història”.

I en l’ensenyament valencià? Doncs el mateix: avançar en allò que ens hem marcat com a tres eixos per a renovar i repensar la FE CCOO PV: participació, transparència i proximitat. Es concreta en consultes a l’afiliació, potenciar la xarxa de delegats i delegades, noves formes de comunicació i participació, estructures sindicals més flexibles… posant com a prioritat l’afiliació i en especial els sectors de treballadors i treballadores de l’educació més precaris.

#RepensarCCOO

 

 

Recursos per treballar el dret de vaga des de les aules

Parar i Començar“,  és un treball audiovisual realitzat i produït pel Grup Raïm* el 2015  que planteja una reflexió sobre el fenomen de la vaga en l’actualitat. Aquesta peça és el resultat d’un projecte que es va iniciar amb ocasió de la vaga general del 14 de novembre de l’any 2012, acordada din

Cartell de la Vaga General del 14N

s la Confederació Europea de Sindicats i convocada tant a l’Estat espanyol com a Portugal, per rebutjar les mesures d’austeritat i defensar l’estat del benestar.

La idea fonamental de “Parar i començar” és aportar un material per a reflexionar sobre la participació dels ciutadans i les ciutadanes en la configuració de les normes que els afecten com a subjectes d’una comunitat. A partir d’aquesta idea, la vaga es mostra com un fenomen que ha de ser observat des de diferents punts de vista per abastar el seu significat complet. Reconeixem que existeixen diferents formes d’aproximar-se al coneixement social, que cap és neutra, i que posicionar-se en una ens dóna capacitat d’objectivitat. Així, el documental pretén fer valdre l’instrument de la vaga a partir d’una interpretació de la realitat fonamentada en una dimensió col·lectiva. Optem d’aquesta manera per afavorir aprenentatges desestabilitzadors, amb capacitat d’emancipació i que desencadenen actituds inconformistes per promoure tant la defensa dels drets democràtics i socials com la transformació i la creació d’institucions en pro seu com de l’ autonomia individual i col·lectiva.

El mateix procés creatiu del treball va determinar que el documental vaja dirigit a un públic més ampli que aquell per al qual havia estat pensat inicialment -estudiants de formació professional-. Aquest fet és una conseqüènc

ia directa de la diversitat de matisos i consideracions que van aportar al projecte les entrevistes realitzades i que, tal vegada, no siguen fàcilment identificables per estudiants sense una experiència laboral o sindical prèvia. De fet, aquesta mateixa circumstància és la que justifica la conveniència d’una proposta didàctica en què es plantegen una gran diversitat d’activitats que permeten tractar a fons i reflexionar al voltant del tema. La vaga és un tema complex i les formes per aprofundir al seu significat ho han de ser també. Així, les diferents activitats que s’hi proposen pretenen prendre en consideració condicions molt diferents per a l’aprenentatge. Tot això, però, no significa que aquest siga un treball dirigit exclusivament a l’àmbit acadèmic. Així, és possible fer un ús més personal,  fins i tot considerar-lo com un pretext per a reflexionar sobre la vaga a partir d’una proposta que fa servir formes i llenguatges ben diversos.

La proposta de treball que planteja Raïm és una proposta oberta, en eixe sentit les activitats qu
e s’hi proposen han de ser interpretades com a alternatives complementàries l’aplicació de les quals pot i ha de ser sotmesa a un criteri particular. Des d’aquest punt de vista, considerem necessari reivindicar l’àmbit docent com un espai de llibertat. El treball que es realitze ha d’adaptar-se a un entorn concret en què els interessos i les capacitats dels seus destinataris han de ser considerats molt especialment. Per tot això, la proposta ha estat pensada per poder ser ampliada o reduïda, però també perquè puga ser aplicada de formes diverses segons les consideracions com el tipus d’agrupament o el temps.

Les finalitats de la proposta de treball, imbricades amb les metodologies basades en la pedagogia social, són:  promoure la reflexió i l’esperit crític, potenciar la cooperació i la praxi col·lectiva i provocar la creació social autònoma.

Les activitats que es proposen després del visionat del documental, però, no l’han de tindre com a única referència vàlida. Per aquest mateix motiu és important que el seu destinatari el considere com un material a partir del qual ha de construir el seu coneixement sobre la matèria. Des d’aquest punt de vista, el resultat del seu aprenentatge no pot ser considerat com l’adequació pel que fa a una proposta prèviament definida. Per fer possible aquesta interpretació del seu treball és del tot imprescindible que, una vegada acabat, l’aprenent compte amb un material tangible que haurà de ser considerat com una traducció autònoma i personal de la proposta que li ha estat facilitada.

Totes les propostes estan desenvolupades a partir d’una mateixa estructura. En primer lloc, es justifica quin és l’objectiu fonamental de l’activitat i com el seu desenvolupament pot contribuir a produir un aprenentatge transformador. Seguidament, posem alguns exemples d’activitats que han estat elaborades prenent com a referència el visionat del documental i que haurien d’estar interpretades com una forma, entre moltes altres possibles, de dur a la pràctica aquesta proposta. Des d’aquest punt de vista, és necessari que siguen interpretades com una simple orientació pràctica i que es relativitze el seu valor per tal d’ evitar condicionar el treball de l’estudiantat. A continuació, s’inclouen una relació de pautes metodològiques per servir de guia per a l’elaboració de l’activitat. Per acabar, es proporcionen algunes qüestions relacionades amb el procés d’elaboració de l’activitat seguit per l’estudiant. En últim lloc, considerem convenient establir una pauta per a l’avaluació basada en el diàleg amb els i les alumnes. Aquesta hauria de tindre com a resultat una pauta negociada que faça possible generar una expectativa personal sobre el treball que ha de ser desenvolupat posteriorment.

Les diferents activitats de la proposta de treball s’articulen en vuit àmbits: PREJUDICIS,  com a activitats d’introducció i de visibilitzar coneixements previs; IMAGINARIS, que pretén reflexionar sobre els diversos significats al voltant d’una imatge; TESTIMONIS, que aproxima l’aprenent a realitats i històries pròximes; LA RELACIÓ AMB EL TEMPS, per visibilitzar el conflicte i la lluita social al llarg de la història; TRACTAMENT DE LA INFORMACIÓ, amb la finalitat de generar un esperit crític al voltant dels diferents instruments de manipulació mediàtica; CÒMICS, EL PAS A L’ACCIÓ I LA MÚSICA que abasten la faceta creadora, bé combinant l’art amb la difusió de les reflexions pròpies; bé iniciant campanyes i accions directes; bé utilitzant el llenguatge musical que ens aproxima a les emocions.

 

*El grup RAÏM, és un col·lectiu de treball, estudi i reflexió permanent, format per treballadors i treballadores de l’ensenyament públic. Entre els seus fins, trobem treballar nous llenguatges educatius, així com la promoció i defensa d’una ciutadania activa.

 

WEB DEL GRUP RAÏM: http://grupraim.com/

WEB DEL DOCUMENTAL: http://xn--pararicomenar-sgb.es/

FACEBOOK DEL GRUP RAÏM: https://www.facebook.com/raim.folgrup

MAIL DEL GRUP RAÏM: grupraim@gmail.com

 

L’abstenció en les eleccions sindicals en ensenyament públic

Una de les dades més significatives de les passades eleccions sindicals del 4 de desembre de 2014 va ser sens dubte l’alta abstenció. Crec que no hem parlat suficientment sobre aquesta situació, i no hem analitzat seriosament les seues causes. Vaig a dedicar una petita reflexió, per a començar aquesta tasca necessària.

manifestació pel dret del vot per a les dones
De quines dades estem parlant? En les eleccions sindicals de 2006 la participació va ser del 62%, en les de 2010 va ser del 67% i en les de 2014 ha sigut tan sols del 47%. Efectivament hi ha hagut una forta abstenció. La participació en totes les eleccions (des que es va conquistar la possibilitat de tindre d’eleccions sindicals en la transició) sempre ha sigut al voltant del 60% i en aquestes ha baixat del 50%.

A quines causes NO és hagut. STE, sindicat que ha obtingut significativament la majoria absoluta precisament en aquestes eleccions, ha fet una campanya de descrèdit a altres sindicats, i especialment a CCOO, dient que la causa de la baixa participació ha estat deguda al fet que no hi havia meses electorals en cada centre educatiu. La veritat és que en 2006 va haver-hi menys meses que en 2014 i la participació va ser del 62%. Així que es pot afirmar sense mentir que la quantitat de meses no pot explicar una participació tan baixa. Una altra cosa és que es faça una massiva campanya dient que va a haver-hi una baixa participació, que finalment la hi haja, i que després s’explique la baixa participació degut la quantitat de taules (supose que coneixeu la “profecia autocumplida”, no?).

Ací tampoc hem viscut una campanya a favor de l’abstenció o del boicot per raons polítiques com podrien haver fet des de posicions anarquistes. Açò encara em resultaria legítim. Sempre vaig simpatitzar amb postulats llibertaris. Però no s’ha viscut gens d’açò. És pura desafecció al sindicalisme i a la política en general.

Anem a tractar de cercar algunes causes reals. Perquè el tema és suficientment important perquè ens ho prenguem de debò, i perquè no ho utilitzem precisament per a atacar al sindicalisme. Crec que el resultat de les eleccions, lligat a la baixa participació, té explicacions més complexes i que tenen a veure amb el descrèdit del sindicalisme que vivim actualment, i amb l’auge del sindicalisme corporatiu i de discurs feble.

Al costat dels propis errors del nostre sindicat, i al costat de l’operació de descrèdit general contra els drets sindicals en general, hi ha altres factors més propers a l’ensenyament públic valencià. Considere que no és possible entendre l’alta abstenció si no parlem de la cultura dominant actualment de “tots els polítics són iguals”, “al final tots ens venen”, “m’és igual que siguen de dretes que d’esquerres”, “si recuperem algun dret són engrunes i ens els donen perquè s’acosten les eleccions”,… i altres afirmacions per l’estil. Creec sincerament que en aquesta campanya s’han impulsat moltes d’aquestes idees, que a voltes a més són  clarament antisindicals.

Però no és només responsabilitat del sindicat de la majoria absoluta, sinó que és un problema que es manifesta a través d’una alta abstenció però que és de fons i al que des de CCOO hem d’encarar.

Tenim molts reptes per davant aquests anys i la necessària regeneració sindical, han de suposar canvis en positiu per a enfortir el sindicalisme de classe i les seues posicions en defensa de tots els treballadors i treballadores, especialment dels sectors més febles, en defensa dels serveis públics i que no perda la seua càrrega utòpica de transformació social.

Participa per construir les propostes de la FE CCOO PV a les eleccions sindicals

És el moment de participar, de no quedar-se callat ni callada.

“Com serà construït el gran ordre  
sense la saviesa de les masses? 
Els no aconsellats  
No poden trobar el camí 
Per als molts.

Oh grans mestres,  
escolteu en parlar!”

Bertolt Brech


Estem només a uns dies de que comence la campanya electoral. Les eleccions sindicals del 4 de desembre són fonamentals per enfortir la lluita contra les retallades i la força en la recuperació de drets.
Hem convocat un procés participatiu per concretar i debatre les nostres propostes. La gent que és delegat, delegada, candidat, candidata està especialment convocat a participar on-line, o millor presencialment en aquest procés. Et convidem a impulsar aquest procés participatiu. És molt important especialemnt la participació de les persones que formen part de la xarxa de delegats i delegades o que es presenten a la Junta de Personal per CCOO.


Ací teniu l’enllaç a la descripció de les propostes i un qüestionari sobre la vostra opinió i les propostes que ens vulgueu traslladar.

Ademés el dijous, dia 13, a les 18h. al Pavelló-àtic de l’OCCC (C/ S. Ferran, 12 – València)  tindrem una assemblea programàtica de debat en el qual les persones que es presenten a les nostres llistes, les que col•laboreu i representants de diverses organitzacions socials i polítiques participarem en la construcció de les propostes definitves.

Solament el poble salva el poble

Val la pena recordar què és un sindicat, a hores d’ara no em sembla qualsevol cosa! El sindicat és l’organització pròpia dels treballadors i de les treballadores per a la defensa col·lectiva dels seus interessos laborals i socials.  Aquest tipus d’organitzacions han existit al llarg de la història i al llarg de tots els països del món des del naixement del moviment obrer a mitjan segle XIX, encara que amb diferents ritmes.
En alguns moments els sindicalistes han viscut grans experiències de participació, lluita i conquesta. En altres ocasions han sigut perseguits (per exemple al nostre país durant 40 anys de feixisme), o han patit estratègies de descrèdit (recordem a Anglaterra en temps de Thatcher, o pot ser ací en els moments en què vivim). Però sempre hi ha hagut persones dedicades a la lluita per la justícia al món obrer, sempre hem sigut capaços de recompondre, amb més o menys força, o més o menys perseguit, les organitzacions de defensa del món del treball. Per tant, malgrat tot, res no fa pensar que el neoliberalisme acabarà amb les organitzacions que lluiten per la justícia social al treball aquí i ara al País Valencià.
Per al sindicalisme de classe hi ha dos instruments bàsics que combinats són la clau per a apropar-se a l’objectiu de la defensa dels interessos de treballadores i treballadors: la mobilització social i la negociació col·lectiva. És de veres que hi ha associacions i sindicats que no les gasten o que n’infravaloren alguna. Habitualment es tracta d’organitzacions conservadores, corporatives o que defensen només algun col·lectiu en particular.
Les Comissions Obreres es constitueixen com a sindicat sociopolític i de classe, per això els gasten sistemàticament com a mètode de treball habitual. Ara comentarem cadascun i allò que és més interessant,  les potencialitats de la seua combinació.
(1)   La mobilització és necessària: Necessitem organitzacions que coordinen i convoquen a confrontar amb les polítiques antisocials.
El conflicte social que vivim i que es manifesta en atur, pobresa i fam (les ONG valencianes alerten de la malnutrició infantil amb el tancament dels menjadors escolars aquest estiu), ens convoca a la rebel·lió i la mobilització. És de justícia que no callem davant les conseqüències de la crisi que la paguen més qui menys recursos té. El centre d’aquest conflicte social està precisament al món del treball: perquè se’ns nega el treball per a tots i per a totes, i perquè qui treballa ho fa ara en pitjors condicions que abans.
Durant aquests anys, des que va començar la crisi, hem sentit veus crítiques amb algunes de les formes de pressió i protesta clàssiques en el món obrer. En particular la manifestació i la vaga. En canvi per a mi la clau no està en substituir, sinó en complementar aquestes expressions de lluita que són nostres, amb altres noves que el mateix moviment social va creant: la ocupació de l’espai públic, el boicot, l’assemblea al carrer, la desobediència civil o el ciberactivisme entre d’altres.
Això sí, la vaga és una eina contundent i clara que en cap cas hem d’abandonar. No és un instrument que ja haja passat. És un instrument propi de la nostra història, i està carregada de futur. La vaga és la demostració en la pràctica que qui mou el món és el treball humà. Qui engega i posa en marxa la fàbrica, qui fa funcionar un hospital o una escola som nosaltres: la classe treballadora. Si nosaltres parem, el país s’atura.
La vaga és una demostració de força davant el capital. Es fa des del mateix centre del conflicte: el lloc de treball. Encara que avui en dia la participació social als carrers de la ciutat, moltes vegades lluny del centre de producció, és cada vegada més significativa, atesa la situació d’altes taxes d’atur i la important xarxa de resistència a les retallades que hi ha als pobles i barris. Els espais del conflicte es multipliquen.
Entenem que les organitzacions corporatives de dretes no mobilitzen, però és la seua responsabilitat no fer-ho en un context de 6 milions de persones aturades, reformes laborals i retallades educatives continues. Inversament, degradar la mobilització a un fi en si mateix, com si l’activitat sindical fóra pur activisme, oblida la meta i acaba resultant estèril per a la transformació social.
En resum, pel que fa a les mobilitzacions en general, la feblesa davant de les polítiques antisocials no és admissible per a qui estima la justícia i la llibertat. Per això les Comissions Obreres a l’ensenyament, en aliança amb altres moviments socials, hem estat i estarem al carrer. No hi ha una altra possibilitat.
(2) La conquesta de drets és una obligació per a qui treballa per la justícia.
Si hi ha una característica clara de la ideologia neoliberal, que és la ideologia dominant, és l’individualisme: la individualització de les relacions socials i laborals. Un dels objectius de la darrera reforma laboral fou precisament voler carregar-se la negociació col·lectiva. 
Però resulta que una de les característiques pròpies de la gent progressista és la centralitat del valor d’allò col·lectiu: apostar per compartir, repartir, col·lectivitzar i socialitzar. La demostració pràctica de la nostra força consisteix que després d’un procés de mobilització, aconseguim avançar en drets col·lectius (condicions laborals, retribucions o millora del servei per a tots), duent la veu i la voluntat de la gent que ha participat en les mobilitzacions i transformant-les en conquestes concretes.
Sobretot açò, cal dir que estem vivint un moment a l’ensenyament valencià molt significatiu pel que fa a la lluita laboral: el sindicat majoritari a l’ensenyament valencià ha pres la decisió de no arribar a cap acord per als treballadors i treballadores del sector. Aquesta afirmació no és gratuïta, només uns exemples: ni sexennis per a funcionaris, ni estiu per al professorat interí, ni millores en les IT. Evidentment es tracta d’una una decisió legítima. Però queda clar que el resultat final és que no aconsegueixen res. S’allunya de la recerca de la igualtat social en la pràctica, s’allunya de la conquesta o la recuperació efectiva de drets. És el sindicalisme de la derrota permanent.
El menyspreu sindical per la negociació col·lectiva és una pràctica molt perillosa en els temps que corren, molt perillosa per als treballadors i treballadores. I encaixa bé amb la forma de fer i les idees de l’Administració estatal i valenciana.
Al contrari, convertir la negociació en un fi en si mateix, també és perillós: és la pràctica habitual del reformisme i del sindicalisme groc, del qual estem en les antípodes perquè és just el contrari d’allò que defensem.
Cal recordar que pel març de 2014 l’OIT ha publicat el 371é Informe del Comité de Llibertat Sindical on reconeix que la reforma laboral de 2012 i les retallades dels treballadors i de les treballadores dels serveis públics vulneren els drets de llibertat sindical i la negociació col·lectiva. En aquest context, quin sentit té que el sindicat majoritari a l’ensenyament públic valencià menyspree precisament la negociació col·lectiva de la manera en la qual ho està fent? Quines conseqüències patiríem els treballadors i les treballadores si abandonarem la negociació col·lectiva?
En resum, no podem resignar-nos a caminar cap a un procés d’individualització de les relaciones laborals en termes prodemocràtics. El combat per a recuperar i enfortir els nostres drets passa necessàriament per enfortir la lluita i la negociació col·lectiva.
(3)   La negociació i la mobilització juntes i combinades són la palanca per al canvi social.
Els tancaments als centres educatius, les manifestacions al carrer, les jornades de vaga i les assemblees en què participem, són algunes de les expressions que conformen la mobilització pels drets socials, laborals i educatius. Siga contra les retallades o per fer resistència a la LOMCE. Els protagonistes són el professorat, l’alumnat, pares i mares, veïns i veïnes. És la comunitat educativa. És la classe treballadora.
Quan el moviment contra els desnonaments aconsegueix aturar un desallotjament, quan una comunitat educativa aconsegueix que no es tanque la seua escola, tots i totes cantem victòria encara que no s’acaben tots els problemes del món. Perquè aquestes lluites marquen el camí. Perquè ens mostren que junts i juntes sí podem. Perquè per a canviar la societat necessitem educar-nos col·lectivament en la lluita. Per això diem que “la lluita educa”.
En altres paraules, la lluita sindical és important per qui treballen per la justícia ja que aquesta activitat crea el factor subjectiu per a la transformació social. Ens formem en la mateixa lluita de classes, no fora d’ella. Per això és necessària la combinació de la mobilització i la recuperació de drets mitjançant la negociació col·lectiva. La derrota com a mètode sindical educa en el fracàs  i acaba amb la culpabilització de l’altre davant la impotència pròpia com estem veient.
Lluitem i lluitarem per véncer. No volem un sindicalisme per a la derrota permanent, estem ací perquè volem guanyar el futur. El model sindical de les Comissions Obreres és el de la mobilització juntament amb altres col·lectius i persones, al carrer i a les aules. I el compromís efectiu i ferm de la millora laboral, de l’educació cap a la recerca d’una societat més justa.

Guanyem els recursos testimoni dels 44 dies reportats de l’extra de 2012.

Doncs sí. Els nostres serveis jurídics es poden marcar una medalla, perquè açò ho hem guanyat. Ara cal aconseguir que s’estenga la sentència a tots els empleats i totes les empleades públiques.

Cal recordar, que la demanda de la totalitat de la paga extra està pendent d’un recurs al Tribunal Constitucional. Els nostres plantejaments arriben on faça falta. Però açò no lleva que hàgem de seguir el camí jurídic de la reclamació dels 44 dies reportats.

En la lluita per recuperar drets hem d’utilitzar tots els mitjans al nostre abast: la pressió i la negociació, els nostres serveis jurídics, i la imprescindible mobilització.

Recordem:

1.- Les nostres peticions de tota la paga arriben al Tribunal Constitucional

2.- El sindicat hem exigit que l’Administració valenciana ens pague d’ofici a tots i totes sense que faça falta que ens fiquem en embolics jurídics. 

3.- Mentre no tinguem garantit cap dels anteriors punts, cadascun i cadascuna ha de presentar una petició d’extensió de sentència que portaran els serveis jurídics del sindicat.


Per què CCOO a València proposa que fem una extensió de sentència i no un recurs com fan uns altres?
Perquè si fas un recurs l’Administració ho desestimarà com ja ha fet amb els centenars que ja es van presentar. I farà falta recórrer eixa desestimació perquè no s’entenga que desisteixes del procés (aquest nou recurs sí que requereix de l’assistència lletrada, i té el seu cost). Així que val la pena estalviar-se eixe procés i anar directament a la petició d’extensió de sentència. Redueixes temps i t’estalvies papers.

En qualsevol cas, depenent dels Tribunals, l’encertat és presentar un recurs. Així que: cal consultar al sindicat. I l’afiliació pot seguir les senzilles pautes que ja se’ls va enviar per correu ordinari a casa, simplement emplenant i reenviant la carta que van rebre. Les persones no afiliades, poden incorporar-se a tot el procés posant-se en contacte amb nosaltres.

L’important d’aquest procés per a mi són les següents conclusions:

1.- Malgrat el discurs dominant, el sindicalisme de classe és útil (per als treballadors/as, no per als rics, clar!)

2.- Enfront de la política sindical dels que són incapaços de recuperar cap dret, veiem en la pràctica que si no abandonem la lluita i utilitzem les eines sindicals, al costat de treballadors i treballadores sí es pot.

3.- Aquestes conquestes vénen avalades per la mobilització dels treballadors i treballadores de l’ensenyament i de la comunitat educativa: La recuperació de drets avala la mobilització. 

4.- La negociació col·lectiva és imprescindible per a la defensa dels nostres drets. No renunciarem a ella mai, perquè és la forma en què exercim el poder dels treballadors i treballadores front la patronal o l’Administració. Per açò el menyspreu a la negociació és tan perillós, i per açò la patronal i l’administració se la vol carregar.


Informació relacionada:

Noticies Sindicals recuperem drets: extra de 2012

    • #RecuperemDrets

    Què pensen els lectors i lectores del meu blog?

    Comentaris sobre els resultats de l’enquesta al meu blog.

    Com ja saben els lectors i lectores d’aquest blog, com a permanent sindical estic preocupat pel debat sobre sindicalisme i la seua configuració en el context de crisi social i cultural que patim. He proposat un parell de preguntes als meus lectors sobre les retallades i sobre els sindicats. Han participat 50 persones a la primera pregunta i 55 a la segona (el blog va rebre, com a exemple, unes 80 visites al dia el darrer mes d’octubre). Evidentment no es tracta d’una enquesta amb validesa científica (faria falta definir la població, la mostra, establir un motreig aleatori simple, etc.). L’objectiu de les preguntes és convidar a la reflexió i mantenir el debat obert. Els resultats són els següents:
    QUÈ PENSES DE LES RETALLADES?
    No són necessaris, responen només a la lògica del neoliberalisme……… 62%
    Són durs, però necessaris per a reduir el dèficit……………………………… 0%
    Si cal fer retallades, que no siguen en alguna cosa tan important com l’educació.. 38%
    SÓN NECESSARIS ELS SINDICATS?
    Ens aniria millor si no existiren……………………………………….. 2%
    Estan passats de moda, fan falta altres organitzacions………….. 4%
    Són imprescindibles, però cal renovar-los profundament………… 74%
    Estan resistint bé, malgrat els atacs de la dreta…………………. 30%

    Aquests resultats hem permeten fer algunes consideracions:
        1.- Cap persona valora com a necessaries les retallades. Bé!. Sintoma de que els meus lectors/es i jo mantenim certa sintonia 😉
        2.- Encara que vora el 60% pensa que les retallades només responen a la lògica del neoliberalisme, hi ha un percentatge significatiu que estaria dispost a assumir que les retallades foren en altres serveis. La majoria dels lectors i lectores seràn de l’àmbit educatiu, però malgrat això el resultat reflexa la necessitat d’aprofundir en la solidaritat i el discurs de classe, en la defensa de TOTS els serveis públics. Ho tindré en compte per a properes entrades.
        3.- Respecte a la valoració del sindicalisme, hi ha 3 persones (6% en total) que han contestat amb la primera i a la segona respostes. Eixes respostes corresponen a postures obertament antisindicals (la primera més que la segona).
        4.- D’aquesta segona pregunta, les altres dos respostes són les que més me fan que pensar. La resposta que més ha concitat atenció és precissament la de que són imprescindibles (una afirmació molt forta i clara), alhora que es demana una forta renovació. Estic content amb eixa valoració dels lectors i lectores i hem convida a continuar treballant per aprofundir eixa demanda amb la qual hem sent identificat.

    Només una última reflexió: si volem renovar profundament el sindicalisme de classe, aleshores hem de contar amb tots i totes. També amb les 55 persones que han contestat l’enquesta i les milers que visiten el blog mensualment (vora 2500 el darrer mes). També amb tú!.

    Ens trobem al carrer i a la lluita. 

    Ens trobem enfortint i renovant el sindicalisme de classe tan necessari per a aquest temps.

    Per una intervenció sindical de classe des dels treballadors i treballadores de l’ensenyament en precari

    Cuando denunciamos recortes en educación, no estamos contando algo “en abstracto” ni algo que nos han contado. Casi en cada colegio público del País Valenciano el curso que viene tendrán un maestro o maestra menos. 

    Muchos docentes han visto su plaza suprimida, otros y otras temen por ella. Pero la peor parte se la llevan los trabajadores temporales de la educación, el profesorado interino, sustituto o en desempleo. En total la plantilla del cuerpo de maestros perderá 923 docentes exactamente como consecuencia del recorte directo de plantillas, y del (des)arreglo escolar que, por cierto, a última hora han vuelto a (des)arreglar. Y serán los trabajadores y trabajadoras en precario quienes tendrán menos plazas o se verán abocados al paro como consecuencia directa de estos recortes en concreto.

    La FE CCOO PV hemos denunciado esta situación en un comunicado de final de curso: Estas medidas sólo responden a la política de reducción del déficit, pero no están hechas con criterios educativos ni sociales. Sólo producen más paro y menos recursos para la escuela pública. Eso y sólo eso.

    ¿Es posible una intervención sindical de clase en este contexto? ¿Cuál? El planteamiento más acertado será huir de corporativismos y unir a sectores educativos en lucha. No hacer victimismo, sino defender la dignidad como trabajadores y trabajadoras. No caer en simplismos, sino hacer análisis complejos y dar respuestas globales. El conjunto de la comunidad educativa está interesada.

    Por tanto, debemos intervenir ante las supresiones, las reducciones de personal, los despidos y el paro. Me parece una evidencia desde la perspectiva de un sindicalismo de clase. La defensa de los y las trabajadoras precarias debe ir de la mano de la defensa de las personas desempleadas de todos los sectores de enseñanza. La información concreta sobre adjudicaciones, actos, peticiones y fechas, son pertinentes y necesarias. Junto a ello hace falta un discurso que centre en los recortes y la reducción de plantillas la razón de las supresiones, despidos y desempleo entre el profesorado. Pero no es suficiente con la denuncia, sino que hace falta la organización y la participación de los colectivos afectados.


    Por eso tenemos razones para la lucha, y desde la unidad de los trabajadores y trabajadoras será posible.

    Sobre les Vagues de Consum

    La Societat Consumista i les Vagues de Consum com a eines de lluita.

    Article aparegut a la revista TE del mes de maig de 2012

    Entre altres mobilitzacions que els treballadors dels serveis públics hem viscut els últims mesos, es troba la convocatòria d’una Vaga de Consum que es va realitzar el passat 18 de febrer de 2012. Crec que pot ser moment de reflexionar sobre aquesta i altres mesures semblants de mobilització.
    El present article tracta d’impulsar reflexions sobre quin paper juga el consum en les societats complexes com la nostra, i tractar de justificar perquè avui poden ser interessant desenvolupar mobilitzacions globals que abasten el Consum.
    La societat de consum: de persones productores a consumidores.
    La revolució tecnològica va suposar un increment de la productivitat. I aquest fet va propiciar una reestructuració de tot el sistema productiu, on el sector serveis (entre el qual ens trobem l’ensenyament) guanya cada vegada major protagonisme. D’altra banda, aquest mateix notable creixement de la productivitat exigeix que s’augmente notablement la capacitat de consumir, per a poder seguir produint i obtenir major benefici econòmic privat, que és l’objectiu darrer del sistema.
    El creixement de la producció va necessitar l’increment constant del consum i va donar origen a la societat consumista. És necessari en aquest procés canviar la identitat de les persones, és necessari construir consumidors perquè la producció no s’ature. Si la revolució industrial va suposar un procés de crear a el “productor”, la revolució tecnològica va suposar un procés de crear a el “consumidor”. I ara es necessiten productors i consumidors.


    Quan parlem de consum no ens referim a anar a comprar el que es necessita perquè eixa és una tasca productiva (la referència més habitual és una mestressa de casa que va a fer la compra en la tenda del seu barri). Consumisme és una forma concreta d’entendre, orientar i viure el consum. I va més en la línea de fer shopping.
    Afegim que la identitat i la cultura consumistes són coherents amb la cultura dominant i el model de mercat de treball: Les persones han d’assumir les característiques d’un producte de consum, açò és: elegible, flexible, substituïble i prescindible (igual que una caixa de llet en el prestatge d’un supermercat). El treball és una mercaderia en el sistema de producció capitalista, i adquireix les característiques d’una mercaderia en la societat de consum actual.
    Per açò la tendència actual en les reformes laborals és substituir el dret laboral pel dret mercantil, doncs el contracte mercantil garanteix la capacitat d’elecció i utilització dels treballadors com a autèntics productes de consum.
    Les Vagues de Consum poden ajudar a posar en qüestió l’ordre producció-consume.
    Si abans hi havia vagues de producció i de serveis, en un món on la producció era el centre de l’existència, avui són possibles les vagues de producció i les vagues de consum. Perquè estem en una societat on la producció, però també el consum, són el centre de l’existència.
    D’altra banda, hem de recordar que el “boicot” és una pràctica pròpia del Moviment Obrer i dels Moviments Socials. El boicot va jugar un paper important en lluites contra l’Apartheid a Sud-àfrica o en l’Índia, i en lluites més properes com les del Moviment Antimilitarista contra el Servei Militar dels anys 90, també en les lluites obreres en la península a principis de segle i en la transició (recordeu la vaga de tramvies a Barcelona a la fi dels ’50 per exemple).
    En aquestes intervencions socials poden participar treballadors i treballadores en actiu, i també persones aturades o apartades del procés de producció. Elles són també Classe Treballadora, estan molt afectades per les reformes laborals o per les retallades en serveis públics, i són quasi 5,4 milions en l’estat espanyol.
    Algunes potencialitats:
    ●          Poden ajudar a assenyalar les causes de les injustícies fora del procés productiu concret (fàbrica o empresa de serveis)
    ●          Poden ajudar a canviar estils de vida.
    ●          Poden participar altres actors socials: persones aturades sobretot, però també estudiants, mestresses de casa, etc.
    En resum, les vagues de consum comporten unes potencialitats que encara no s’ha explorat en profunditat. Les revoltes dels pròxims temps en defensa de l’estat social i contra la precarització necessitaran aquestes i altres formes de lluita noves que responguen a la Classe Treballadora avui i a les noves formes de control.

    El linxament no és una pràctica sindical: Una altra política és posible

    Durant els primers dies d’Abril s’han produït una sèrie d’atacs de diferent índole contra la FE CCOO PV i contra els seus permanents sindicals. El 3 d’Abril la nostra organització va signar, al costat d’altres sindicats amb els quals formem una majoria sindical, l’acord que regularà les borses d’interins fins a 2015. Durant els dies previs es va propiciar un ambient molt agressiu, de molt baix perfil polític, ofensiu i sovint insultant contra algunes organitzacions sindicals. El citat dia unes 50 persones van increpar verbal i físicamente a varis dels meus companys quan eixien de la reunió, havent de pujar corrent en taxi per a allunyar-se del lloc. 

    Sobre les raons per a la signatura o no de l’acord no vaig a entrar en aquests moments (l’explicació de l’acord està en un altre lloc del blog), perquè seria tractar de veure algun tipus de “explicació” política a les agressions. Simplement dir que es van confrontar dues estratègies sindicals legítimes.

    Els dies posteriors, continuant amb aquesta dinàmica, en alguns fòrums d’internet diverses persones van continuar amb la campanya de linxament de nou a la nostra organització i als seus permanents. “T’havia d’haver partit la boca” “fills de puta” , “ho aneu a pagar”, “quedeu-vos amb les seues cares” (sic).

    Els agressors són radicals?. Una vegada presentada la situació ara passem a la valoració dels esdeveniments, podem qualificar aquests actes de radicals?. Si per “radical” s’entén anar a les arrels dels fets, descobrir les causes dels problemes, sens dubte el que hem l’explicat no pot ser qualificat de radical de cap manera.

    Radicals en el context de les retallades als serveis públics és qui descobreix la connivència de les polítiques neoliberals amb els intresos de la classe burgesa en el context del capitalisme. Qui globalitza les lluites defensant als sectors més febles de la Classe Treballadora a cada moment. En aquest sentit tots/as estem convidats a la radicalitat (a cercar les arrels dels problemes). 

    Els actes abans descrits són de tot menys radical. És necessari recordar que l’oposat a radical és superficial. L’invers de cercar les arrels és quedar-se en la superfície.

    Una vegada descartat que aquestes actituds siguen radicals caldria preguntar-se: les agressions són extremistes?. És a dir, si encara sent superficials (des del punt de vista polític), els seus actes són extrems, exagerats, desproporcionats. Pense que podria ser. Perquè actuar d’aqueixa manera, amb aqueixa histèria, enfront dels representants d’els treballadors que han animat la lluita contra les retallades durant els últims anys, i no enfront de la Conselleria que és qui porta endavant precisament aquestes retallades, no solament és actuar amb falta d’anàlisi i ignorància, sinó amb extremisme desenfocat i mancat de consciència (de classe). 

    En resum, les agressions del dia 3 d’Abril i dies posteriors als companys de la FE CCOO PV són tot el contrari de radicals, en tot cas extremistes, però fonamentalment pròpies de persones mancades d’anàlisis, superficials en allò polític i violentes.

    La nostra responsabilitat front les agressions als companys i companyes és la solidaritat de classe i el suport mutu. Si ens toquen a un, ens toquen a tots. I exigeix a les organitzacions que van convocar la concentració on es van produir algunes de les agressions que condemnen totalment aquests fets, i s’allunyen d’aquestes pràctiques. Que les denuncien de manera absoluta. El moviment sindical, per l’escola pública i contra les retallades ho requereix. Donaran un molt mal exemple polític en cas contrari.

    En temps de desprestigi de la política, hem de fer un esforç per a no caure en la dinàmica de linxament. 

    No podem fer el joc al neoliberalisme antisindical.

    La discrepància és lògica i legítima. El desprestigie del sindicalisme no.

    Hem de defensar el sindicalisme de classe en l’ensenyament públic.

    Una altra política és possible. 

    Cal incorporar-se i prestigiar el sindicalisme i la política.